Entrevista
Suplements06/10/2023

Joan Sagarra: "He servit cafè a Franco"

Joan Sagarra (Barcelona, 1927) tenia 9 anys quan va començar la guerra. Té gravat a la memòria el 19 de juliol del 1936. “Vivíem davant de l'Hospital Clínic, recordo sentir molt soroll, sortir al balcó i veure un carreta de transport de llet. A la lona hi havia escrit “leche” i en penjaven cames i braços. 

Com era la teva família?

— Molt humil. Pare anarquista i mare molt treballadora, però amb feina esporàdica. Ah, i gran cuinera!

I això fa que et posis a treballar molt d'hora.

— Amb 14 anys vaig deixar el col·legi i el 20 d'octubre del 1941, a les quatre de la tarda, entrava al Reial Cercle Artístic a fer de botones.

Com era aquell lloc?

— Per a mi va ser molt sorprenent. Al principi fins i tot em va espantar, perquè venia d'un lloc molt humil i de sobte vaig conèixer els senyors rics de la Barcelona burgesa. I com que era llest, l'encarregat em va dir: "Juanito, seràs el botones dels lios". Perquè aquells senyors, tots tenien lios.

Quins lios?

— Amigues.

De què t'havies d'encarregar?

— Em deien: "Juanito. Avisa el senyor Fulano que hi ha la seva senyora". I l'endemà em deien: "Avisa el senyor Fulano que hi ha la senyoreta Emília!" Hòstia, jo no ho entenia, no ho havia vist abans. I aleshores arribava a casa i explicava aquestes històries a la meva mare. I em deia: "Escolta, fill meu, això són coses de rics". No em deia que els pobres també tenen lios. Allà vaig aprendre la vida. 

Cargando
No hay anuncios

Què vols dir?

— No feia tant que s'havia acabat la guerra i de la més puta misèria va arribar l'època de l'estraperlo i els milionaris, del món del teixit. I jo vaig trobar una manera de començar a guanyar diners.

Quina?

— Buscant taxis.

Com?

— El senyor ric de l'Artístic deia al del guarda-roba: "Digues al Juanito que a les nou vull un taxi". Jo sortia cap a plaça Catalunya i amb aquestes cames corria com un llamp. I els taxistes se m'acostaven i un em deia: "Et dono 5 pessetes si me’l dones a mi". I el del costat: “Jo 10”. 

O sigui, que vas fer sobresous amb els taxis que gestionaves.

— Un dineral. La meva mare s'espantava i deia: "Però d'on treus, tot això?" 

Però l’Artístic va acabar tenint problemes.

— Sí, als anys 60 anàvem cap a la ruïna perquè l’altre club de la ciutat, el Tiro Pichón, permetia el joc encara que estava prohibit. De manera que se'n va parlar a la junta i el president d’aquell moment havia estudiat amb el governador. Total, que aquest va dir: "Yo no sé nada". I vam començar a jugar. Era l'any 64.

Cargando
No hay anuncios

I?

— El joc va salvar l'Artístic. Hi van entrar diners i vam poder fer la casa que hi ha ara tan meravellosa al carrer Arcs. 

Ho vas compaginar amb una feina a la Diputació de Barcelona.

— Sí, volien fer mèrits amb diferents personalitats que visitaven Madrid i després passaven per Barcelona i es va decidir que tinguessin un grup de plena confiança que es dedicaria a atendre’ls. I van escollir cinc homes, entre els quals jo. Havia d'anar amb frac, esmòquing i servir-los.

Qui hi venia?

— Reis, reines, caps de govern, ministres. Fins i tot Franco.

Franco?

— I jo li deia: "Excelencia, ¿tomará usted algo?" I em responia, quiet com un pollet: "Tomaré un poquito de agua con whisky". Imagina’m allà, fill d’un anarquista, servint whisky i cafè al Generalísimo.

Cargando
No hay anuncios

I no t’entraven ganes de negar-t’hi?

— Tenia una família amb tres filles que s’havien de vestir, havien d'anar a col·legi, havien de dinar. Jo havia de dir al meu cap que no servia Franco? No, jo servia i pensava en el final de mes. A la cuina de la Diputació hi havia també l’antiga cuinera de Lluís Companys. Es deia Ramona. Quan van entrar a Barcelona, ella es va aguantar a la cuina: "Si me quieren fusilar, que me fusilen'". Però no li van fer res. Hi va continuar i també servia Franco.

Qui més hi venia?

— El rei Joan Carles. El veia i pensava: "Aquest és el rei d’Espanya?" I també hi havia vingut amb la Sofia. Un dia es va celebrar una festa molt grossa i el cap em va dir “Juan, estate con su alteza”, i em vaig quedar molta estona amb ella. Era sensacional. Ell, en canvi, em semblava un pallasso.

I si treballaves a la Diputació i a l’Artístic, quantes hores de feina feies?

— Totes. Dormia dret. A l'Artístic, a l'hivern, recolzat als radiadors que estaven calents. Disfrutava treballant, guanyant diners i gastant. Volia viure com un rei.

I per a algú com tu, deixar de treballar com va ser?

— Magnífic, vaig trobar una altra feina. La meva filla petita, que potser es va pensar que m’avorriria, em va demanar que anés a buscar els nens al col·legi. Van ser tretze anys meravellosos fent la feina de cuidar els nets. Ara ja s’han fet grans. L'un és metge, l’altra és infermera i viu a Noruega, i la tercera té una empresa. He sigut molt feliç amb ells. A les meves filles, en realitat, no les coneixia perquè gairebé només em veien dormir. I de gran he tingut molta sort.

Cargando
No hay anuncios

Ara vius en una residència.

— I hi he trobat la dona més meravellosa de la meva vida. M’he enamorat amb 90 anys, com un bleda.

I com és l'amor amb 90 anys?

— És bestial. Allò de pensar tot el dia en la dona. M'havia casat amb 23 anys, què collons havia jo de pensar en ningú? Pensar en aquesta dona permanentment. El carinyo que tens d'aquesta dona, el carinyo que irradies sobre aquesta dona i, després, una cosa meravellosa: el carinyo dels seus fills amb mi i el carinyo de les meves filles amb ella. De vegades penso: "Hòstia, és possible ser tan estimat?" Mòmia, que ets un mòmia!

I diries que amb 90 anys et pots enamorar gairebé més que amb 23?

— És més vertader. A la vida he tingut experiències de tot. Ja he passat tots els mals de la vida, cruels i més cruels. He sigut molt afortunat amb la salut. Un tio que ha tingut tots els vicis menys la droga, però multiplicat per cent tots. Vull dir, no me n'amago. No me n'he amagat mai, amb elles, mai m'he amagat amb ningú. Menys la droga, tot, però en quantitat.

Hi ha algun secret per arribar així als 96?

— No hi ha cap mètode, cap manera. És pura sort. Quan em diuen: "Joan. Com es nota que t'has cuidat". Jo?! Hòstia! No em fotis! Menys droga, tot multiplicat per cent.

Et fa por la mort?

— Al contrari. L'única cosa que em sap greu és deixar-la a ella. Per això jo, que soc antireligiós, ara demano al de dalt a veure si pot allargar-me una miqueta la vida.

Cargando
No hay anuncios
Un enamorat de Barcelona

Una de les seves grans passions ara mateix és cuidar les plantes de la residència on viu. “Són més de 600”, diu orgullós. També li agrada llegir el diari i fer àlbums amb els retalls de premsa. I, sobretot, passar temps amb la Mercè, la dona a qui ha conegut en aquests pisos per a gent gran de Collserola i de qui assegura que s’ha enamorat “com mai abans”. I és que Joan Sagarra és, per damunt de tot, un apassionat. Li brillen els ulls quan recorda els anys al Cercle Artístic, on havia vist personatges tan populars com l’actriu Carmen Sevilla: “Tot i que a mi, qui em feia més il·lusió de veure era el mestre Frederic Mompou, que hi venia molt sovint". Es defineix com un enamorat de Barcelona i diu que, si tanca els ulls, encara veu la plaça Catalunya dels anys 50: “Amb el Cercle Artístic on hi ha El Corte Inglés, a la dreta el Casino Militar i a l’esquerra l’Hotel Victòria”.