16/02/2023

He acomiadat la meva terapeuta

Als psicòlegs no els agrada que els abandonis, que els acomiadis. Segons la seva visió de la teràpia, són ells qui t’han de dir quan pots marxar. Ells finalitzen la teràpia quan ho consideren, que per alguna cosa són els professionals, això s’entén a la primera. Però jo, als meus psicòlegs, al llarg de la meva biografia, els he anat acomiadant, l'un darrere l’altre, sempre que he notat una vibració interior que m’indicava que ja n’hi havia prou, de teràpia. Per tant, com que no he acabat mai el procés, no dec estar del tot centrat. A la vista està.

Quan era petit, a la meitat de l’EGB, anava a una psicòloga que tenia el despatx al capdamunt del carrer Príncep d’Astúries. Hi anava perquè van detectar que patia un dèficit d’atenció antològic, motiu pel qual feia unes faltes d’ortografia dislèxiques que, segons el meu punt de vista, eren molt creatives, però que segons l’ordre establert i l’autoritat competent eren del tot inassumibles per al sistema. Vaig intentar explicar-li a aquella dona que si estava als llimbs era, realment, perquè no m’interessava ni entenia res del que el planeta Terra m’estava oferint en aquell moment. Intentava fer-li entendre que el meu cas no era greu, simplement era una persona en guaret; estava prenent mides i a l’espera. Tenia el convenciment que amb una mica més de temps, alliberat de les obligacions i els deures infantils, que són infinits i pesadíssims, segur que la cosa, com va ser, milloraria. El meu problema era, creia jo, que fer de nen em fastiguejava terriblement. 

Cargando
No hay anuncios

Un dia que n’estava de fer teràpia fins al capdamunt vaig sentir el senyal interior, la vibració. Em vaig palpar la butxaca per assegurar-me que hi duia la moneda de cent pessetes que em permetria agafar el 27 de tornada a casa i vaig dir-li a aquella bona dona “No puc més”; em vaig aixecar i me’n vaig anar. Al meu darrere se sentia la típica fressa del terapeuta que ensopega amb els mobles del seu despatx mentre intenta aturar un pacient fugitiu. Vaig tenir la sort que l’ascensor era al replà, de manera que ella, que no era precisament atlètica, no em va enxampar. Al carrer hi feia fred, era a principis de gener, i jo tenia febre.

Molts anys després, a Madrid, vaig tenir un psicòleg que em va anar francament bé fins que, un cop més, vaig sentir aquell senyal interior en forma de convulsió vibrant: tornava la bogeria. En aquella ocasió vaig explicar-li que tenia al meu càrrec un cavall (que era la veritat), que no podia permetre’m el fenc i la teràpia i que havia decidit prescindir de la meva salut mental i, per tant, dels seus serveis. Va contestar “Vaya, pues nada, tú verás”, a què jo vaig contestar “Sí, ya veré”. Ens vam aixecar amb parsimònia (ell tampoc era massa atlètic i a més era una mica coix) i abans de l’encaixada final va aturar-se en un escriptori que tenia col·locat a tocar de la porta, va obrir un calaix del qual va treure una llibreta de notes, va buscar la pàgina corresponent i amb una goma va esborrar alguna cosa: a mi.

Cargando
No hay anuncios

A l’actual terapeuta l’he acomiadada per dues raons fonamentals: primera, em requen els diners que li pago, la trobo cara, i quan trobes que una teràpia és cara és que no està funcionant (passa el mateix amb la roba o els restaurants). En segon lloc, l’he deixada perquè al ser autònom no tinc temps de fer activitats extraescolars: era anar a teràpia i pagar o escriure aquest article i que em paguin (veus, els diners altre cop). 

A banda de no tenir el temps ni els diners per seguir amb la teràpia en qüestió també em passa que no tinc memòria. Els terapeutes, en línies generals, estan molt interessats en la teva vida passada, però com que de petit i com ja he explicat patia de dèficit d’atenció, motiu pel qual no m’assabentava d’absolutament res, no hi ha manera que ara recordi cap episodi interessant o digne de menció, de manera que sempre acabo inventant-me una infantesa inexistent, però apassionant, que estigui a l'altura de la història truculenta que el terapeuta espera. No els vull decebre.

Cargando
No hay anuncios

Un dia passejava amb la mamà per Rambla Catalunya i ens vam creuar amb un altre dels meus psiquiatres. Els vaig presentar: “Aquí la meva mamà”, “Mamá, aquí el meu psiquiatre”, “Tant de gust”, “Encantada”... Quan l’home va desaparèixer en direcció a plaça Catalunya, la mamà em va etzibar:

-Este señor me ha mirado fatal, como si fuera una delincuente. Seguro que le estarás contando alguna de tus milongas, ¿a que sí? 

Cargando
No hay anuncios

-Bueno, es que si no les aburro...

-Qué cruz tengo contigo, hijo mío. Nos estás dejando delante de todos los psicólogos de Barcelona como a unos auténticos ogros...

Cargando
No hay anuncios

-Ay, mami, no seas castradora... ¡Ui mira, Aramis!, ¿entramos a ver el cachemir?...