El gran carnaval
Suplements02/05/2021

Gràcies, Sir Hopkins

Aquesta setmana al Sense ficció de TV3 han emès el documental Hannibal Hopkins i Sir Anthony. Estava programat des d’abans que l’actor guanyés, per sorpresa, el seu segon Oscar la matinada de diumenge a dilluns per la seva al·lucinant, preciosa, creació a El pare. És més que probable que al programa tinguessin enregistrada des de feia temps l’habitual presentació prèvia de Montse Armengou, però van tenir el bon criteri de fer-ne una expressament per a l’ocasió, ressaltant el recentíssim guardó de Hopkins. El documental és molt senzill, repassa la carrera de l’actor i rescata fragments d’entrevistes fetes al llarg dels anys. Li falta una injecció de relat, una actualització més severa, una intenció més clara i seductora. Però tot i així és interessant.

Descobrim arestes de la personalitat de Hopkins que l’expliquen com a intèrpret, com a recreador de vides alienes, com a habitant de personatges que coneixem a través de la seva veu i el seu cos. És solitari, contemplatiu, perfeccionista, intuïm que és un pèl abrupte en el tracte, ens explica que li agrada aportar collita pròpia als personatges que interpreta. El veiem conduir, passejar per la platja, tornar a visitar el plató d’El silenci dels anyells per al rodatge d’Hannibal. Veiem porcions del rodatge de Dràcula, de Retorn a Howard’s End, El que queda del dia, Amistat, Coneixes en Joe Black... I vas pensant en el Hopkins que t’ha quedat a dins. En els Hopkins que recordaràs sempre.

Cargando
No hay anuncios

Resulta una aportació previsible, ho sé, però no puc deixar de recalcar que el seu Dr. Lecter és diferent, va causar impacte, és una icona, un referent de la cultura contemporània. Se’m fa estrany, em desconcerta, el salt de trenta anys fins al seu fabulós pare amb el llampec terrible de l’Alzheimer dins seu. Quina sorpresa tan agradable, tan imprevista, tan bonica. La seva creació a El pare té matisos que no li havia vist mai, és sensible, divertit, fràgil, desprotegit, tendre, absolutament empeltat de veritat, de versemblança, de profunda humanitat. De Lecter al pare, tres dècades que han passat com si res, com un cop d’aire que ens explica que ens hem fet grans.