La mirada de l'escriptor anglès
Suplements11/09/2023

George Orwell va detestar el porró i l'oli d'oliva

L'escassetat de te, llet, sucre, xocolata i tabac el van fer desesperar en el temps que va passar a Catalunya entre el 1936 i el 1937

L’escriptor George Orwell va detestar el porró, probablement també l’oli d’oliva i va trobar a faltar enormement el te, la llet, la xocolata, el sucre i el pa. També el tabac. Aquests últims van ser els elements que escassejaven durant la Guerra Civil, i a Catalunya especialment durant el temps que ell hi va viure, que va ser molt curt i intens: entre el 26 de desembre del 1936 i el 23 de juny del 1937, el dia que va haver de fugir de Barcelona dalt d’un tren si no volia córrer el risc que el detinguessin i el matessin.

“El meu pare mai no em va parlar del que va menjar a Barcelona; tampoc no ho va fer la mare”, explica, a Londres, Richard Blair, el fill de George Orwell (pseudònim literari d'Eric Arthur Blair) i d’Eileen Maud O'Shaughnessy. “No me’n va parlar mai cap dels dos, però també he de dir que van morir quan jo era molt petit. La mare, quan jo tenia deu mesos; el pare, quan jo tenia cinc anys”. En canvi, continua explicant Richard Blair, “a mi m’agrada molt la gastronomia de Barcelona, ciutat que m’agrada molt malgrat que vaig patir-hi una experiència desagradable, el robatori del rellotge que duia el maig del 2022”. Blair en remarca la data perquè cada dues primaveres, en anys parells, visita la Ciutat Comtal coincidint amb el Dia Orwell, iniciativa impulsada per un grup d'intel·lectuals interessats en Orwell i en la Guerra Civil, que compta amb el suport del CCCB, i que consisteix en rutes guiades gratuïtes pels escenaris lligats amb la biografia d’Orwell i en conferències i xerrades, en les quals participa Richard Blair. “Vam impulsar el Dia Orwell perquè volíem restituir la relació entre Barcelona i l’escriptor George Orwell; volíem que la ciutat recordés tot el que va fer per lluitar contra el feixisme”, explica l’historiador i també guia Fernando Casal.

Cargando
No hay anuncios

S'assemblava massa a un orinal

Ara bé, i arribats aquí, per què George Orwell, l’autor dels llibres Rebel·lió a la granja o 1984 va odiar el porró? Ho va deixar per escrit a Homenatge a Catalunya (La Magrana), el llibre en què va descriure amb detall la seva experiència, primer a Barcelona, i més tard, com a milicià de la Divisió 29, pertanyent al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Primer el va descriure: “Un porró és una mena de flascó de vidre amb un braç punxegut del qual brolla un rajolí de vi cada vegada que aixeques l’estri enlaire; així pots beure a distància, sense tocar el porró amb ells llavis, i el pots passar de mà en mà”. I després va explicar per què no li agradava: “Jo, de seguida que vaig veure com funcionava allò del porró, em vaig imposar i vaig exigir un got. Als meus ulls, els porrons s’assemblaven massa als orinals de vidre per als malalts, especialment quan eren plens de vi blanc”.

Cargando
No hay anuncios

Sobre l’oli d’oliva no es va pronunciar tan categòricament, però pel que va escriure i va repetir a Homenatge a Catalunya, contemplava l’or líquid (actualment més que mai) amb distanciament i potser també amb estranyesa. Així s’expressava quan es referia als aliments que escassejaven: “L’oli d’oliva, que els espanyols van servir per a mitja dotzena de coses diferents, també era rar. Les cues de dones que esperaven per poder comprar oli d’oliva eren controlades per guàrdies civils a cavall que de vegades es divertien fent recular els seus cavalls mirant de trepitjar les dones”.

Pel que fa als ingredients que a George Orwell li agradaven especialment (el te, la llet, la xocolata i el sucre), la seva dona, la poetessa Eileen Maud O'Shaughnessy, n’hi va portar quan va visitar-lo a Barcelona, on es va allotjar a l’Hotel Continental mentre l’escriptor era al front de l’Aragó. A ell li agradava especialment beure te amb llet, i si durant una temporada va tenir te no en va estar content del tot, perquè ell preferia beure la beguda amb llet i amb sucre, que van ser ben escassos. “El te era un regal dels déus, tot i que no teníem llet, i rarament sucre. D’Anglaterra enviaven constantment paquets per als homes del contingent, però poques vegades arribaven; queviures, roba, cigarrets, tot era rebutjat per Correus o s’ho quedaven a França”, va deixar per escrit Orwell el dia que la seva dona li havia portat te. La referència que fa als enviaments provinents d’Anglaterra cal entendre-la pel fet que ell s’havia enrolat al Partit Laborista Independent (ILP) per poder lluitar contra el feixisme a Barcelona. Enrolat en un partit, i no només amb cartes de presentació de l’ILP, va poder arribar a la Ciutat Comtal i dirigir-se a un dels partits que tenien les seus a la Rambla de Barcelona, el POUM. Ara bé, Orwell desconeixia què volien dir aquelles sigles, tampoc no entenia tota la resta de les que es va trobar a la ciutat, que van ser moltes, per això en el llibre va escriure una vegada i una altra que havia actuat com un ingenu i que només l’havia empès l’honestedat de lluitar contra el que li semblava una amenaça per a Alemanya i per a Itàlia.

Cargando
No hay anuncios

Un formatge de la Boqueria

Un dia, anant per la Rambla d’un edifici a un altre, a l’Hotel Continental s’hi allotjava la dona, mentre que les oficines del POUM eren davant del teatre Poliorama, al costat del Cafè Moka, i la pensió per als milicians era a l’Hotel Falcón (l’actual biblioteca Andreu Nin), i Orwell va entrar al Mercat de la Boqueria. N’explica poca cosa, ni tan sols esmenta el nom de Boqueria o Mercat de Sant Josep, i afegeix que hi va prendre un cafè i hi va comprar un formatge de cabra. Segur que aquell tros de formatge de cabra el va necessitar ben bé per matar les hores durant els Fets de Maig (del 3 al 7 de maig del 1937), que George Orwell els va viure al terrat del Teatre Poliorama. Tenia la missió de vigilar que el bàndol que dominava la part dreta de la Rambla (el PSUC, els guàrdies d’assalt i els republicans) no ataqués les oficines del POUM, també anomenades Casa Lenin.

Cargando
No hay anuncios

Malgrat la gana que Orwell va passar com a milicià a Barcelona i les dificultats amb la llengua, Orwell va relatar el bon caràcter de la gent que hi va conèixer. “M’havia de barallar amb la llengua espanyola. A la caserna només hi havia un altre anglès, i ningú, ni tan sols cap oficial, no parlava francès. La cosa se’m complicava més encara pel fet que els meus companys, quan enraonaven entre ells, generalment ho feien en català. No tenia més remei que portar sempre al damunt un petit diccionari que em treia de la butxaca quan em trobava en algun conflicte. Tanmateix, m’estimaria més ser estranger a Espanya que en la majoria dels altres països. Que n’és, de fàcil, de fer amistats, a Espanya!” 

Generosos i impuntuals

I hi va reblar el clau amb més frases en el mateix llibre. “La generositat espanyola, en el sentit ordinari del mot, de vegades resulta gairebé embafadora. Si a un espanyol li demanes un cigarret, t’obligarà a quedar-te tot el paquet. A part, hi ha una generositat en un sentit més profund, una autèntica amplitud d’esperit, l’existència de la qual he pogut comprovar repetidament en les circumstàncies menys prometedores”.

Cargando
No hay anuncios

També en va saber veure defectes, com la manca de puntualitat i el poc coneixement de fer la guerra. “Els espanyols serveixen per a moltes coses, però no per fer guerra. Tots els estrangers resten astorats davant llur ineficiència, i sobretot davant llur enfollidora manca de puntualitat. Hi ha una paraula que cap estranger no pot evitar d’aprendre: demà. […] Des d’un àpat fins a una batalla, no comença a l’hora assenyalada”.

Finalment, quan va arribar el mes de juny del 1937, després que Orwell hagués anat diverses vegades al front de l’Aragó i hi hagués estat ferit, va assabentar-se a Barcelona que el POUM havia estat il·legalitzat i que el fet era retroactiu, perquè tots els que n'havien format part eren perseguits, empresonats i morts. La notícia l’hi va fer saber la seva dona, quan Orwell la va anar a veure a l’Hotel Continental. Aviat van enginyar la sortida de la ciutat. Ho van fer en tren, i van anar directes a Banyuls de la Marenda, on van baixar del tren i el primer que van fer no va ser menjar, sinó comprar tabac. “No sé quina és la primera cosa que se sol fer quan se surt d’un país en guerra i es trepitja sòl pacífic. El que jo vaig fer va ser córrer al quiosc de tabacs i comprar tants cigars i cigarretes com em van cabre a les butxaques”. I què hi van fer després? “Després vam anar a la cantina i vam prendre una tassa de te, el primer te amb llet fresca que preníem des de feia mesos”. En prenia amb la desil·lusió d’haver sortit perseguit d’una ciutat on havia anat per defensar-la del feixisme. Avui, 86 anys després, no hi ha cap placa commemorativa a la Rambla que recordi la seva gesta, però el Cafè Moka, a la planta del soterrani, en recorda la figura amb una sala dedicada a Eric Arthur Blair, que signava els llibres amb el pseudònim George Orwell.