Els formatgers britànics s'ennueguen amb la burocràcia del Brexit

LondresEl 1948, en el Regne Unit de la segona postguerra mundial, el diputat conservador David Renton va cridar l'atenció sobre el desabastiment en el mercat d'un producte que aleshores es considerava un símbol de l'englishness o, almenys, una de les fites de la no sempre ben valorada cultura gastronòmica de les illes. Segons el seu relat, que va quedar recollit al diari de sessions de la Cambra dels Comuns del dia 1 de novembre, al poble de Stilton (125 quilòmetres al nord de Londres) era impossible menjar stilton, nom d'un dels formatges més tradicionals de les illes, blau, de textura cremosa, tast intens i olor no apta per a totes les sensibilitats.

Renton posava de manifest la duresa del racionament. Alhora, va subratllar una situació quasi còmica, pròpia d'un acudit, de la qual havia sigut testimoni i protagonista: "Vaig anar a un pub anomenat The Stilton Cheese amb l'esperança de berenar abans d'assistir a una reunió. Sabia que no podria aconseguir cap stilton, però vaig pensar que em donarien algun tipus de formatge barat que el ministre d'Alimentació autoritza en comptes d'aquest. Li vaig demanar a l'home del bar: «Em posa una mica de pa i formatge?» I em va dir: «Sí, senyor. Tenim un gorgonzola molt bo»".

En el moment en què Renton va visitar Stilton, però, ja feia més de 150 anys que el formatge que du el nom de la ciutat no s'hi produïa, ja que la creixent demanda del segle XIX i primers anys del XX havia aconsellat moure la fabricació als comtats de Leicestershire, Nottinghamshire i Derbyshire, perquè la ciutat no podia satisfer-la per no tenir instal·lacions adequades.

Fos com fos, que l'stilton era més que un formatge ho havia deixat ben clar Winston Churchill durant la guerra. Per mantenir la moral alta i sacrificar-se per la pàtria amb un millor esperit, la producció d'aquest formatge no s'havia d'aturar, va instar en més d'una ocasió. El Vell Lleó, per cert, acostumava a menjar aquesta delícia amb una copa de porto, com mana la tradició.

Menys comerç amb la UE

Vuitanta anys després d'aquells dies, el fet és que a la Unió Europea hi arriba menys stilton i al Regne Unit menys gorgonzola. I qui diu menys d'aquests tipus de formatges diu, en general, de tots, per la senzilla raó que hi ha menys comerç d'aliments entre les illes i els 27 socis. La raó és que molt abans dels aranzels que Donald Trump està imposant, de moment suspesos a Mèxic i el Canadà, però ja efectius a la Xina –i els que podrien acabar impactant a la UE–, Londres ja s'havia encarregat d'aixecar les seves pròpies barreres comercials gràcies al Brexit. Un Brexit del qual s'acaben de complir cinc anys, des del moment efectiu del divorci.

Així, més de 1.800 dies després del que llavors el primer ministre Boris Johnson va qualificar d'"alba d'una nova era" –Trump va parlar en termes semblants en la seva presa de possessió: "L'edat daurada dels Estats Units comença ara", va dir–, les exportacions de formatge britànic a la UE han caigut dràsticament.

Segons dades dels productors, el 2019, l'últim any en què el Regne Unit era un més a Brussel·les, se'n van exportar aproximadament 187.000 tones mètriques, el 81% de les quals (151.000) a la UE. Per contra, en els dotze mesos anteriors al mes de juny de l'any passat, aproximadament la UE va rebre poc més de 93.000 tones mètriques. La caiguda en dotze mesos és del 40%. I a qui ha afectat més és als petits productors. Un estudi de l'Aston University Business School va concloure l'any passat que les exportacions globals a la UE van caure el 27% entre el 2021 i el 2023. I el capítol de menjar va suposar el 16% menys de vendes. En total, uns 3.000 milions de lliures. De moment, i a falta que s'aclareixi la política d'aranzels de l'administració republicana de Donald Trump cap al Regne Unit, és més car exportar formatge a la UE que no pas als Estats Units.

Per què? Bàsicament, per la paperassa i els costos que implica ara exportar res a la UE. De vegades calen fins a cinc certificats sanitaris perquè un carregament de stilton, cheedar o qualsevol altre de les no menys de 700 classes de formatges censats a les illes arribin a l'altra banda del Canal. "S'arriba de vegades a l'absurd que costa el mateix enviar una sola peça que enviar-ne 18.000 quilos", diu l'exportador majorista John Carr, de Cheese Matters. Un altre dels problemes és el retard en el lliurament, fins al punt que exportar formatges frescos o tous és molt més arriscat. Qualsevol entrebanc burocràtic pot aturar un carregament.

És el que va passar el novembre del 2024 amb el que anava destinat al concurs dels World Cheese Awards, que va tenir lloc a Portugal. Hi van participar 5.000 productors d'arreu del món. Menys del Regne Unit. La partida que es va enviar de les illes va quedar retinguda a la duana i, finalment, va ser destruïda. Tres mesos després, l'associació de productors no ha aconseguit esbrinar-ne les causes, però un simple error en un formulari és una possibilitat. Sense el Brexit, això no hauria passat. "És una metàfora del que pateixen els productors de les illes, traslladant mercaderies dins i fora d'Europa", va dir John Farrand, director del Guild of Fine Food, que organitzava la participació del Regne Unit en els premis.

Aquest dilluns al vespre el primer ministre britànic, Keir Starmer, s'ha unit per primera vegada en cinc anys a un sopar informal dels líders dels 27, que ha tingut lloc a Brussel·les. En el menú no hi havia formatges: ni de França ni tampoc d'Itàlia ni de la península Ibèrica, ni de cap altre país de la UE. Menys encara del Regne Unit. No hi hauria arribat. Starmer es va haver de conformar amb xocolata i vainilla, però enunciat de forma pomposa: finger de chocolat, quenelle de glace vanille.