Escola
Suplements 30/09/2022

El meu fill té TDAH

Els nins amb dèficit d’atenció solen passar desapercebuts fins que les exigències acadèmiques no superen la capacitat de l’individu

Helena Alvarado
3 min
Els nins amb TDAH estan atents a tot però els costa enfocar-se en una activitat concreta.

El Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals DSM-5 (American Psychiatric Association 2014) defineix el TDAH com un trastorn del neurodesenvolupament, el qual presenta un patró persistent d’inatenció i/o hiperactivitat-impulsivitat que interfereix negativament en el funcionament o desenvolupament de la persona en el camp social, acadèmic o professional. Weyandt i DuPaul (2013) comenten que aquest és el tercer desordre mental en l’àmbit mundial, després de la depressió i l’ansietat, ja que afecta un 3,4% de la població, encara que altres estudis parlen de prevalences majors, d’entre un 4% i un 7% (Bélanger, Gray i Korczak 2018). El TDAH està associat amb problemes a la infància i l’adolescència, principalment de tipus acadèmic-escolar, però també d’altres tipus (dificultats en les relacions, conductes de risc...). En la vida adulta, pot crear dificultats relacionades amb la impulsivitat i la falta de control de la conducta, així com altres desordres d’aquest tipus.

Els símptomes principals del TDAH són la falta d’atenció i la hiperactivitat- impulsivitat. Els nins i nines amb TDAH solen presentar dificultats en l’atenció selectiva, que és la capacitat de prestar atenció a una font d’informació enfront d’altres, i també tenen problemes per sostenir aquesta atenció en el temps, de manera que arriben a una fatiga atencional aviat i a un malestar significatiu quan han de fer un esforç mental sostingut. També els costa controlar els moviments, ja que tenen la necessitat d’estar fent alguna cosa contínuament; els resulta difícil estar aturats. Al mateix temps, solen ser impulsius, sense gaire control sobre les seves conductes i decisions. Segons el DSM-5, el trastorn pot presentar-se en tres formes: el predominantment desatent, el predominantment hiperactiu-impulsiu i el combinat o mixt. La darrera forma es presenta de manera més insidiosa i complexa, a causa de la presència dels problemes atencionals al costat dels hiperactius-impulsius. Segons Weyandt i DuPaul (2013), les persones que presenten aquest subtipus mostren major problemàtica externalitzada (agressivitat, problemes amb els pares, amb els professors) que els altres dos. En el cas del desatent, els seus principals problemes estan relacionats amb l’aprenentatge o amb les problemàtiques internalitzades (ansietat o depressió).

El TDAH presenta una alta comorbiditat amb altres trastorns psiquiàtrics i del neurodesenvolupament. Aquest fet complica l’evolució del quadre, així com el tractament, perquè sovint requereix una combinació.

Els nins amb dèficit d’atenció solen passar desapercebuts fins que les exigències acadèmiques no superen la capacitat de l’individu. Normalment, aquests nins solen ser titllats de mandrosos i amb baixa voluntat d’estudi, i es confon la dificultat per concentrar-se amb manca de voluntat. Solen ser nins que estan atents a tot però els costa enfocar-se en una activitat concreta, tenen moltes dificultats per iniciar-se a l’estudi perquè n’ajornen al màxim el moment, tenen problemes per planificar activitats, son lents en execució, tenen dificultats per organitzar-se, sembla que no escoltin quan se’ls parla i es distreuen amb molta facilitat.

Per altra banda, perquè un nin presenti risc alt d’hiperactivitat hauria de presentar de manera reiterada moviment continuat en llocs on no és aconsellable, dificultats per jugar tranquil·lament, parlar en excés, actuar com si tingués un motor, ser impulsiu en la resposta, tenir dificultats per esperar el seu torn o mostrar tendència a interrompre els altres.

Freqüència i intensitat

Tenir un nin molt mogut o distret no és símptoma suficient per estar segurs que el nostre fill presenta indicadors de risc significatius de TDAH. Les característiques pròpies s’haurien de presentar de manera freqüent i interferir en la vida del menor i en la seva adaptació contextual. Qualsevol de nosaltres presenta en algun moment aquests trets, però la freqüència i la intensitat són les que determinen la presència o absència del quadre.

Si finalment sospitam de la possibilitat d’un TDAH, cal consultar un professional ja que la detecció i intervenció precoç permetran preservar el seu estat emocional i reduir les conseqüències que desencadena presentar un quadre d’aquest tipus sense el tractament que necessita. La intervenció que necessita un nin o adolescent amb TDAH dependrà del tipus, de la seva capacitat de compensació i del context en què està immers. Com més multimodal i precoç sigui el treball que posem en marxa (pedagògic, competències personals i socials, escolar i familiar) millor pronòstic obtindrem. Si treballam aviat i tots junts (professorat, pares i professionals externs) el camí serà més curt i amb menys entrebancs per al nostre fill, com passa a la resta de trastorns del neurodesenvolupament (dislèxia, trastorns del llenguatge, discalculia, autisme, dispràxia).

Aprenem, doncs, a mirar?

Helena Alvarado és psicòloga

stats