Literatura
Suplements28/11/2022

Joan-Lluís Lluís: “Em sento traït, abandonat i estafat pels líders de l’independentisme”

Escriptor

BarcelonaFa quinze mesos que Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) es passeja per Catalunya presentant Junil a les terres dels bàrbars (Club Editor), un dels títols més destacats de la literatura catalana de l'any passat. L'escriptor explica que no s'havia trobat mai amb una rebuda tan bona d'una novel·la. Mentre recull els fruits de la història de Junil, ha publicat dues traduccions: els Contes filosòfics de Voltaire, un volum monumental editat per La Casa dels Clàssics, i L'illa dels immortals de Robèrt Lafont (Lleonard Muntaner), un dels grans defensors de la llengua occitana. A més, ha reeditat El dia de l'ós (Club Editor), una novel·la del 2004 sobre el poder i la rebel·lia. Hi parlem dels èxits, la trajectòria literària, l'escriptura, la societat catalana i la política després de l'1 d'Octubre.

Fa poc més d'un any que va publicar Junil a les terres dels bàrbars. Des d'aleshores se n'han venut 15.000 exemplars. Com ha viscut aquest últim any?

Junil va ser una sorpresa des del principi pel que fa a la calidesa de l’acollida. No m’esperava tantes reaccions empàtiques i humanes. Encara ara m'envien missatges, n’he rebut centenars, i en un 99% són positius. Sovint la gent, quan no li agrada una novel·la, té l’elegància de no dir-ho gaire. 

En quin moment es troba com a escriptor?

— No sabria dir-ho, i crec que no és bo saber-ho. Hi pot haver la temptació de veure’s còmode instal·lat al replà on s’ha arribat després d’haver pujat alguns graons. El risc és permanent i ha de ser permanent. Si un dia faig una novel·la sense la por profunda de no haver-me’n sortit, hauré fracassat. Escriure una novel·la és el contrari d’un procés còmode, fàcil. A cada novel·la pateixo aquesta por i la pateix la meva gent, perquè els la transmeto. 

A banda de la bona acollida entre els lectors i la crítica, Junil a les terres dels bàrbars ha rebut quatre premis. La seva novel·la anterior, Jo soc aquell que va matar Franco (Proa, 2018), també en va aconseguir quatre. Per què serveixen els premis?

— Primer, tenen una funció d’aliment narcisista. No ho dic de manera frívola. Escriure una novel·la són dos o tres anys de feina. Tenir un reconeixement objectiu és bo, et diu que la feina valia la pena. Necessitem aquest narcisisme, és com un gat a qui fas carícies. Després, amb els premis veus que hi ha gent que ha pogut entendre una novel·la, valorar-la i a vegades explicar-la millor que no pas jo. Això és molt bonic i també passa amb els lectors. Soc de la Catalunya del Nord i vaig començar a escriure en una situació sociolingüística extraordinàriament complicada i desesperant. Els premis indiquen que al Principat em consideren un més entre els altres, i haver-ho aconseguit em tranquil·litza molt. I, a més, els premis fan vendre llibres. Estic segur que algú en algun lloc té un algoritme que calcula quants llibres de mitjana fa vendre cada premi.

Cargando
No hay anuncios

Rep amb més satisfacció els premis a obra publicada?

— De premis a obra inèdita només en tinc un, el Sant Jordi. És un premi impecable, crec que no hi ha cap trampa possible en aquest guardó. Els premis a obra publicada donen un grau de llibertat total al jurat, poden triar entre tots els llibres que hi ha, no entre un nombre limitat de persones que s’hi han presentat. A Europa, els premis més prestigiosos són d'obra publicada. Tinc la impressió que a Catalunya el prestigi dels premis s’està desplaçant del d’obres inèdites a obra publicada. És la cosa més normal i, fins i tot, desitjable.

Ara ha traduït els Contes filosòfics de Voltaire. Què el va portar fins a aquesta obra monumental?

— De Voltaire, n'hi havia alguns contes traduïts, però no tots. I és un monument. Hi havia de ser en català. No havia traduït mai cap autor com Voltaire, del segle XVIII, un gran estilista però alhora algú que escrivia molt de pressa. A vegades aquestes dues coses xoquen, es contradiuen. Vaig fer una prova amb un dels contes per veure com em sentia. Em va semblar que hi estava còmode i vaig anar fent. Vaig aprofitar els confinaments per agafar un ritme més intens. 

Com connecten els relats amb el segle XXI?

— Hi ha la voluntat de llibertat i de tolerància per sobre de tot, i de lluita contra el poder arbitrari i absolut. Voltaire no era revolucionari, era monàrquic i moderat en alguns aspectes, conservador en uns altres. En el llenguatge d’avui, té punts de dreta conservadora i d’altres d’extrema esquerra. Parla de l’aspecte nociu del poder absolut, sigui terrenal o religiós. Suposo que si els seus contes han travessat els segles és per això. Quan parla d’un rei ridícul, corrupte, dèspota, situat a Egipte o a la Xina, és molt fàcil de connectar amb l'avui. 

Els contes són molt divertits i, alhora, molt masclistes i racistes. Com hem de llegir els clàssics avui?

— Voltaire és masclista, a vegades classista, racista i antisemita. I en podríem trobar alguna altra. Són paraules que al segle XVIII no existien, això és important. Al segle XVIII hi havia molta gent en contra de l’esclavatge que pensava sincerament que la raça dita negra era inferior a la raça dita blanca. Ho hem de tenir en compte. Si no, no podríem llegir res més que el que s’escriu ara, i encara. Des de fa dècades s'ha teoritzat molt sobre la suspensió d’incredulitat per llegir literatura fantàstica. Si vols creure realment que a Anglaterra hi havia un noi que vivia sota les escales i que un dia va rebre una carta per convidar-lo a una escola de bruixots, has de fer una suspensió de la teva incredulitat. De la mateixa manera, per llegir moltíssimes coses cal fer una suspensió de conviccions. Els clàssics s’han de poder llegir amb una visió crítica, però s’han de poder llegir. Hi ha algunes universitats als Estats Units amb una certa tendència d’alumnes a refusar d’estudiar coses si no corresponen als seus criteris ideològics. És un greu error, sobretot en el marc d’una universitat.

Cargando
No hay anuncios

També acaba de reeditar El dia de l'ós. Quina relació té amb les seves obres anteriors?

— Quan acabo una novel·la intento no tornar-la a llegir mai més. Si la rellegeixo hi veig els defectes, no les qualitats. Junil té 27 revisions i és insuficient. En el cas d’una reedició, entenc que tinc el deure de revisar-la. El dia de l’ós l’he revisat perquè les coses canvien, el món interactua diferent i s’ha de tenir en compte. Soc el propietari de la novel·la, si vull puc canviar-ne el final o eliminar el personatge principal a la segona pàgina. Tot és possible. He de trobar un equilibri entre el fet que soc l’amo i senyor de la novel·la i, alhora, el seu humil servidor per portar-la al millor lloc possible. 

Els seus llibres passen a l'Imperi Romà, al segle VII o al segle XIX. Per què escriu sobre el passat?

— Tinc algunes novel·les publicades al segle XX. Ara estic revisant la primera, Els ulls de sorra, que es reeditarà l’any vinent. Tampoc passa al present. M’he adonat que el present m’avorreix molt, no tinc gens de ganes de parlar del món tal com és. No tinc ganes de fer aparèixer internet en una novel·la, quina mandra. I, com això, moltíssimes coses del món d’ara. Tampoc tinc ganes de ser en aquest món en què hi ha milions de persones que s’ho passen bé mirant el mundial de Qatar, damunt d’aquella pila de cadàvers. Ho trobo fastigós. Al passat hi havia coses iguals i pitjors, però no hi visc. En canvi, visc en aquest present i, si puc escapar-me'n, ho faig.

S'escapa també de la informació i l'actualitat?

— De tant en tant aconsegueixo passar una setmana sense saber què passa al món, però llavors hi ha el remordiment del ciutadà i hi acabo tornant. Fa alguns anys vaig regalar el televisor i fa molt de temps que no escolto la ràdio ni compro cap diari ni cap revista. Des de fa un parell d’anys tampoc llegeixo cap diari digital. Em queden petites píndoles de Twitter que em condueixen, de tant en tant, a llegir algun article. Però sovint tinc temptacions d’aïllar-me del món.

Precisament a Twitter l'any passat va fer un fil en què alertava de l'estat de salut del català. Continua pensant el mateix?

— La responsabilitat lingüística té dues potes: l’autoritat política i els parlants. Totes dues són necessàries amb un grau d’implicació real. M’inquieta la situació actual del català. S’està començant a viure el que vam viure a la Catalunya del Nord fa 60, 70 i 80 anys: "Parlo català, però si aquesta persona no la conec millor que passi a l’altra llengua, així segur que m’entén". És una espiral nociva, un cercle viciós. De mica en mica vas parlant català només amb la gent que saps que el parla. El cofoisme institucional ha fet molt de mal amb tots els governs, sense cap excepció. Durant uns anys s’ha cregut que ho arreglaríem quan fóssim independents, però ara que és evident que la independència no arribarà ni demà ni demà passat, ens hem de centrar en la cosa essencial, que és la llengua. 

Cargando
No hay anuncios

Últimament el Govern ha anunciat diverses accions per capgirar a situació. Hi confia?

— Em creuré el Govern quan vegi que fa campanyes a gran escala. Cal fer campanyes contínuament, intel·ligents i ben fetes. També fa falta que la gent s’ho cregui. El franquisme va fer un mal immens injectant la convicció que el català sempre havia de cedir el pas al castellà. Per educació, deien, però en realitat era per por. Canviar al castellà no és ser educat, és estar sotmès. La psicologia ens ensenya que el primer respecte que hem de tenir a la vida és cap a nosaltres mateixos. I la llengua forma part de nosaltres mateixos. 

És partidari de crear una regulació més dura?

— Si al Quebec han salvat el francès i a Flandes han salvat el flamenc és perquè han fet lleis dràstiques i les han aplicat. Calen multes. No pot ser que vivim en una societat on totes les lleis s’apliquen, excepte les lingüístiques. La política lingüística al Quebec i a Flandes és infinitament més forta i implacable que la de Catalunya. Si Espanya fos una democràcia real, podria acceptar tenir un territori amb una llengua oficial que no fos el castellà. En el marc d’Espanya, el català no se salvarà mai. Pot sobreviure, però no existirà com una llengua plena.

Després de l'1-O i tot el que va passar a Catalunya el 2017 s'ha instaurat una desil·lusió i un desencís entre els independentistes. Els comparteix?

— Absolutament.

Cargando
No hay anuncios

Com gestiona aquestes sensacions?

— Encara estem en fase de dol i pot ser molt llarga. Tenim una sensació generalitzada de traïció que, fent anàlisis polítiques de la situació, és demostrable. Em sento traït, abandonat i estafat pels líders de l’independentisme. Estic en un moment de retrocés, de reculada. Mantinc la convicció que la independència és necessària, justa i urgent. Però en el meu dia a dia m’he retirat de la militància. Espero que les circumstàncies facin que hi pugui tornar, però ara mateix em dedico només a la literatura.

Quant temps haurà de passar perquè hi torni?

— No ho sé, és una cosa bastant inèdita. No havia passat mai d’aquesta manera. Si Catalunya va sobreviure al 1714 penso que també pot sobreviure al moment actual, però res diu que sigui així. És molt difícil lluitar contra un estat poderós amb formes democràtiques que et vol matar, metafòricament. No podem treure lliçons del passat. Tinc la impressió que caldria una renovació del personal polític, però res diu que el personal nou no cauria en les mateixes trampes i les mateixes mentides. 

Diu que ara es dedica només a la literatura. Quin consum literari fa?

— Compro molts llibres, nous i de segona mà. Hi tinc una relació neuròtica. Tinc 17.000 llibres a casa. Llegeixo novetats que ja tenen uns quants anys. Soc un gran no acabador de llibres. Llegir una novel·la no pot ser un càstig. Fa pocs dies vaig tornar a començar per segona vegada els Cims borrascosos i no vaig poder acabar-la, no m’interessa el que els passa als personatges. Però no passa res, hi ha tantes novel·les tan bones per llegir!

Recomani’m una bona novel·la per Nadal.

— Sempre dic la mateixa: cal llegir la Ilíada. És la millor novel·la de totes, la trobo meravellosa. Els europeus vam començar la literatura per la teulada. La resta d'escriptors només intentem consolidar fonaments.

Cargando
No hay anuncios