Violència obstètrica

"Em van posar a la taula d'operacions com si fos una nina": la cesària que ha arribat a l'ONU

El Comitè per a l'Eliminació de la Discriminació contra la Dona de les Nacions Unides condemna Espanya per violència obstètrica pel part d'una pacient basca

5 min
criatures 27 agost 2022 . pag. 10 . violència obstètrica

BarcelonaNahia Alkorta té 36 anys i tres fills. Fa deu anys, el 2012, va anar a un hospital públic de Sant Sebastià, embarassada de 38 setmanes, per haver trencat aigües. Allà, la Nahia va ser sotmesa a una inducció del part de manera prematura sense consentiment i sense donar-li informació ni explicar-li les alternatives existents malgrat que tenia contraccions regulars de manera espontània. L'hospital va ignorar el seu propi protocol d'esperar 24 hores entre el trencament i la inducció, per veure si el part es desencadenava sol. Se li van practicar múltiples tactes vaginals i no se li va permetre menjar. Finalment, li van practicar una cesària d'urgència sense justificació mèdica i sense el seu consentiment durant la qual va tenir els braços lligats i a la qual no va poder assistir el seu marit. Quan va néixer el seu nadó no el va poder tocar perquè tenia els braços lligats. Se'l van endur i no va poder fer pell amb pell amb el seu fill. Va trigar quatre hores a poder-lo agafar.

"Em van posar a la taula d'operacions com si fos una nina. Ningú es presenta, ningú em parla, ningú em mira a la cara. Ningú es preocupa per intentar calmar-me. Ploro molt. Em posen els braços en creu. El quiròfan està ple de gent, sembla una plaça pública, m'ignoren [...]. Parlen entre ells de les seves coses, del cap de setmana, sense importar-los que jo sigui allà i que està a punt de néixer el meu fill, que només pot néixer aquell cop, i no em deixen viure-ho". Aquest és el relat del part de la Nahia i que ha arribat fins a les Nacions Unides.

Fruit d'aquesta experiència, la Nahia va patir símptomes d'ansietat, així com seqüeles físiques, i va ser diagnosticada amb trastorn d'estrès posttraumàtic, que va condicionar la seva vida "a tots els nivells durant molt de temps –explica–. Vaig tenir malsons, bloquejos, por... I físicament vaig tenir una recuperació molt llarga de la cesària".

Deu anys després d'aquests fets, el Comitè per a l'Eliminació de la Discriminació contra la Dona (CEDAW) de l'ONU ha reconegut que es tracta d'un cas de violència obstètrica, "un tipus particular de violència patida per les dones als centres de salut durant l'atenció al part, un fenomen generalitzat, sistemàtic i arrelat en els sistemes de salut". "Si els metges i infermeres haguessin seguit tots els protocols aplicables, és probable que la víctima hagués donat a llum de manera natural sense haver de passar per aquests procediments que la van deixar físicament i mentalment traumatitzada", exposa Hiroko Akizuki, membre del comitè. En el dictamen emès el juliol passat, el comitè també sol·licita que Espanya respecti "l'autonomia i capacitat de les dones per prendre decisions sobre la seva salut reproductiva" i insta els estats a adoptar mesures per "modificar o abolir costums i pràctiques que constitueixin violència obstètrica".

"Em vaig sentir menystinguda, infantilitzada i anul·lada", explica la Nahia a l'ARA. "Tot i que la meva parella i jo vam intentar que ens expliquessin i que no em fessin diverses de les intervencions, no vaig ser escoltada i el maltractament verbal va anar in crescendo", afegeix.

Segon cas

És el segon cop que l'ONU responsabilitza Espanya per un cas de violència obstètrica. El març del 2020 el CEDAW reconeixia que Espanya pateix un problema estructural de violència obstètrica arran del cas d'una dona que va ser sotmesa també a una inducció sense justificació en un hospital públic de Lugo. En aquell moment, l'organisme internacional ja va instar Espanya a adoptar polítiques públiques per combatre aquest tipus de violència.

I aquest reconeixement internacional de la violència obstètrica ha sigut possible gràcies a la feina de l'advocada especialitzada en dret sanitari Francisca Fernández Guillén, que, en total, ha portat quatre casos a l'ONU –dels quals tres han sigut admesos a tràmit– després d'esgotar totes les vies judicials a l'estat espanyol. En dos dels casos s'ha resolt positivament i un de tercer està pendent de resolució. Un posicionament com aquest és, segons Fernández Guillén, "de gran importància per a la salut de les dones perquè constata de forma inapel·lable una realitat que han anat negant els professionals de la salut". Les autoritats sanitàries del País Basc, per exemple, van negar en el cas de la Nahia haver infligit violència obstètrica. Dies després del dictamen van emetre un comunicat per recordar que una sentència del 2105 va desestimar la demanda de la Nahia en considerar que "no va existir cap dany físic o psíquic causat a la pacient com a conseqüència de l'assistència prestada" i que aquesta va ser d'acord "als protocols mèdics".

La Nahia interpreta la decisió de l'ONU com "un reconeixement a totes les dones que han sigut víctimes de violència obstètrica" i "s'han sentit soles", així com a "la lluita incansable de les dones i les associacions". Des que es va fer pública la decisió de l'ONU, la Nahia explica que ha reviscut "molt intensament" el que va viure. "Encara no ho he pogut celebrar", diu.

Fernández Guillén, que també és sòcia fundadora de l'Observatori de Violència Obstètrica, lamenta l'excés d'induccions al part que es practiquen al nostre país i insta a estudiar-ne les conseqüències sobre la salut de la dona i els nadons. Si bé aquesta advocada considera que s'estan produint canvis als hospitals, també creu que és un tipus de violència que està molt "normalitzada i socialitzada" i critica l'excés de "corporativisme" de la professió mèdica. La Nahia reconeix que li resulta "molt difícil" entendre "la falta d'autocrítica" d'alguns professionals mèdics: "Si no són capaços de qüestionar-se la manera de treballar amb tantes dones alçant la veu i amb les recomanacions i advertències d'organismes internacionals, veig difícil el canvi, malauradament".

Dues dècades d'activisme

I si ara es parla de violència obstètrica és "sense cap dubte" gràcies "a la lluita de les dones", celebra Fernández Guillén. Tot va començar quan ella mateixa va ser víctima de violència obstètrica i va coincidir en un fòrum –Apoyo Cesáreas– amb altres dones amb històries similars. "Es repetien els mateixos casos, els mateixos procediments, les mateixes frases... i ens vam adonar que era una forma terrible d'exercir la professió sanitària. Moltes havíem patit estrès posttraumàtic i conèixer tots aquests testimonis que ens arribaven ens va impulsar a implicar-nos políticament", recorda Fernández Guillén. Així va néixer El Parto es Nuestro, entitat que lluita des de fa dues dècades pels drets de les dones durant l'embaràs, el part i el postpart.

Davant la sospita d'haver patit violència obstètrica, aquesta advocada recomana demanar la història clínica a l'hospital perquè la revisi un professional especialitzat. També insta les dones a escriure el seu relat de part i a acostar-se a les associacions, on podran rebre ajuda. "Demandar és complicat –depèn de l'entitat del cas, és una inversió econòmica i cal tenir suport i les condicions psicològiques per afrontar-ho–, però si les coses s'han fet malament cal posar, com a mínim, una queixa", aconsella.

stats