Jocs reunits

Un descens vertiginós per un antic volcà on et jugues la pell gairebé despullat

A la illa de Pascua han recuperat el 'haka pei', un esport amb una mena de trineu fet amb dos troncs de plataner

3 min
El "Haka Pei", un descens vertiginós per un antic volcà on et  jugues la pell gairebé despullat

BarcelonaEls humans portem segles jugant-nos la pell en activitats que altres consideren una bajanada. Ha estat sempre així. Molta gent mira ara amb incredulitat com n'hi ha que volen pujar al K2, baixar a gran velocitat per turons amb una bicicleta o saltar amb un paracaigudes. Dues formes d’entendre el món que mai es posen d’acord. Suposo que fa centenars d’anys més d’un habitant de Rapa Nui, com es coneix en la llengua local l'Illa de Pasqua, feia befa dels valents que s’atrevien a practicar un esport local, el haka pei, una tradició que encara sobreviu on cada any més d’un participant acaba amb uns quants ossos trencats.

Cada primer diumenge de febrer, un grapat de valents s’apleguen al cim del Maunga Pu’i, un antic volcà extingit al centre d’aquesta illa. Els joves participants van pràcticament despullats, tal com mana la tradició, tal com feien els seus avantpassats: només porten un petit tros de tela per tapar els genitals i res més. Ara bé, s’han pintat el cos amb pintures després d’un ritual on també canten cançons i que serveix per allunyar la por, ja que els toca afrontar un repte a prova només dels més valents: baixar lliscant pel turó dalt d’una mena de vehicle que construeixen ells mateixos i que arriba a velocitats de més de 80 quilòmetres per hora. Es tracta d'una mena de trineus fets amb dos troncs de plataner que han unit de forma una mica rústica amb cordes. La idea és fer-ho tal com es feia fa segles, així que no seria l’esport amb més garanties de seguretat del planeta, tot el contrari. A casa nostra ben segur que s’hi haurien introduït cascos i assegurances, però a l'illa de Pasqua, de moment, no ha estat així. Aquesta pràctica va néixer com a ritual per demostrar el coratge dels joves locals quan els arribava el moment d'entrar a la vida adulta. Una mena de ritual de maduresa, tal com n'hi ha d’altres arreu del planeta. Els habitants de Rapa Nui van escollir fer-ho amb aquest vertiginós descens pel turó on el guanyador és qui arriba més lluny sense caure.

Durant molts anys, però, el haka pei va deixar-se de fer per diferents raons. Una, que els Rapa Nui gairebé van acabar amb tots els arbres de l'illa i van provocar, sense adonar-se'n, una de les primeres crisis climàtiques de la història. La segona, l’arribada dels europeus, que van convertir en esclaus centenars de joves locals i van produir un descens de població dramàtic. Però els Rapa Nui van sobreviure i ara fa unes dècades van decidir recuperar el haka pei com a símbol de resistència. Després d’anys en què els espanyols primer i les autoritats xilenes després els deien com havien de parlar, vestir i viure, els ciutadans de Rapa Nui recuperen les seves tradicions alhora que reclamen més autonomia. I el haka pei és una d’aquestes tradicions. Els joves construeixen els seus petits vehicles uns dies abans, ja que la tradició mana deixar el trineu dalt del cim unes quantes nits perquè connecti amb l’energia del paratge.

Símbol del pas dels temps, avui en dia el haka pei uneix creences del passat, com la cerimònia dalt del cim on es canta, es balla i es menja, amb altres de noves, ja que tots els participants visiten l’església catòlica de Santa Cruz per demanar sort la nit abans del descens. Els cal, tenir sort. És un descens d’uns 500 metres que arriba a tenir un pendent del 45%. A més, baixes pel turó, un terreny inestable que provoca moltes caigudes. Alguns joves se situen sobre els troncs amb el cap endavant, d'altres prefereixen estirar-se al revés. També hi ha una modalitat per equips, amb dos joves junts, d’una tradició que atrau curiosos per la seva espectacularitat. Ara bé, caure fa mal. Molt mal.

stats