Barcelona“El meu fill petit, en Roger (13 anys), és un àngel, però el gran no té res a veure, conviure amb l’Albert (15 anys) és difícil, se’ns fa una muntanya”, reconeix la Roser. Tant ella com el pare de les criatures, en Marc, saben que no haurien de comparar-los, però admeten que els resulta complicat no fer-ho, “perquè constantment veus que tot podria ser més fàcil i, en canvi, l’afany de l’Albert per anar a contracorrent, ens treu de polleguera”, explica el pare. Comenta que el pitjor és la convivència, acadèmicament tot rutlla, però a casa no fa absolutament res, ni el llit, ni desparar taula, ni tirar la roba al cabàs fins que passen tres o quatre dies. “Hàbits que tenia incorporats, però des que és adolescent tot ha anat cap enrere”, lamenta en Marc.
Què passa quan hi ha comparacions
Quan un dels germans respon al perfil de fill perfecte, es tendeix a la comparativa. Això fa que moltes vegades, la resta de germans o els que mostren algun tipus de dificultat, no se sentin prou capacitats i fins i tot s’autolimitin. La comparació és limitant, alimenta l’etiqueta de soc tonto, no puc o l’altre és millor que jo per al que surt més mal parat, que farà veure que passa de tot, que no l’interessa o no vol, per dissimular de forma inconscient la seva insuficiència assumida. “Malgrat que costa treure aquesta creença limitant, es pot”, assegura Carme Bartomeu, mare de bessons adolescents, docent a Jesuïtes Sarrià Sant Ignasi, i creadora del programa educatiu Educalm. Per aconseguir-ho s’ha de treballar la connexió amb els fills, recordar-los que poden canviar, aprendre estratègies i millorar resultats. Bartomeu proposa ajudar els fills amb preguntes potenciadores, que els ajudin a millorar el seu autoconeixement, la confiança en ells mateixos i la tolerància a la frustració. Considera que els càstigs no són gaire útils, “no faran que de cop estudiïn més o optimitzin resultats”.
Les comparacions entre l’Albert i en Roger han fet que un sigui molt conscient del que fa malament i l’altre del que fa bé. El que recomana l’Estrella Ferreira, professora de psicologia de la UB, és que la família sigui conscient que cada fill és diferent, d’aquí la importància de fixar-se en els punts forts de tots dos, sobretot de qui no tira tant i buscar la raó per la qual això passa. Mares i pares haurien de tenir molt interioritzat que tothom és únic i irrepetible, cal educar a cadascú en funció del que necessita. Per Bartomeu passa com amb les plantes, una demanda molta aigua i sol, una altra ombra i poca aigua: “No hi ha receptes màgiques, es tracta de donar-los el que els cal per aconseguir el seu creixement integral per ser la seva millor versió”. Explica que un fill pot no treure excel·lents i tenir altres intel·ligències múltiples i potencials molt valuosos. Quan els adults no comparen els germans, contribueixen a fer que ells tampoc ho facin, i aprenguin a posar en valor els punts forts de l’altre.
Ferreira també proposa dedicar-los temps en exclusiva a uns i altres perquè quan estan junts s’evidencien més les diferències, però, per separat, no estan tan clares i es tendeix menys a la comparativa. És habitual que si un dels fills té dificultats o li costa més ser autònom, els pares acostumin a bolcar-se més amb ell i li dediquin més temps, “això fa que la resta es puguin sentir abandonats. D’aquí la importància del temps en exclusiva en la mesura del possible. Sol ser complicat encaixar-ho en la logística familiar, però alhora és imprescindible pel seu bon funcionament”.
Resistir-se a la temptació de comparar
Per la Sofia Vila, psicòloga clínica de la Fundació JOV, cal diferenciar si es tracta d’infants o adolescents. Amb els més petits s’hauria de potenciar el seu do, que cadascú es pugui desenvolupar segons la seva essència i habilitats. En canvi, amb els adolescents també entra en joc la confiança. És una etapa en què es qüestionen molt la seva identitat, tenen dubtes d’ells mateixos, per això és important que es cregui en ells. El que proposa Vila és el següent:
1. Observar les habilitats i aptituds de cada fill i adonar-se d’on i com se senten còmodes. Potenciar que cadascú tingui el seu espai amb el qual se sap bo i contemplar la possibilitat que ajudi els altres germans.
2. Demanar-los ajuda en aquelles activitats que són especialment hàbils, i animar-los a créixer en les que d’entrada no dominen tant.
3. Estar present, compartir espais i acompanyar-los, entenent que cada fill requereix coses diferents. Preguntar-los què necessiten sense donar per fet que sabem del cert el que és.
4. Als adults els correspon el rol de guia des del compromís en el seu benestar i la capacitat d’entendre el desenvolupament identitari dels fills des de la llibertat.
5. Confiar en els fills adolescents i les tries amb les quals s’identifiquen. Tot i que potser no es coincideix, si el que trien els fills no és perjudicial per a ells, és millor que els adults els donin l’oportunitat de fer-ho a la seva manera.
La relació entre germans
“Potser l’edat té alguna cosa a veure, però des que l’Albert i en Roger són adolescents discuteixen més que fa uns anys”, apunta la mare. La Maria Helena Tolosa, psicopedagoga i artista (@viure_iconviure), entén que aquests problemes entre germans són fruit de la mirada dels pares: “Quan comparen molt pot aparèixer l’enveja perquè l’altre germà té un valor davant els pares que ell no té, i també la gelosia perquè no se sent prou estimat”. Explica que la comparació suposa no respectar la individualitat de cada fill, i especialment a l’adolescència si algú no s’ha sentit prou reconegut, si el continuen comparant i la comparació el deixa en mal lloc, afecta directament la construcció de la seva identitat i l’autoestima. Argumenta que si els pares estan atents a les diferents necessitats i ajuden a cobrir-les, els germans deixen de rivalitzar i competir, desapareix l’enveja i la gelosia, “perquè quan un fill sent ateses les seves necessitats, deixa d’estar pendent dels altres germans”, diu Tolosa.
Hi ha dinàmiques que poden enriquir la relació entre germans, com aprofitar les habilitats d’un perquè ajudi l’altre, donar-los la possibilitat de convertir-se en guia del germà en allò en què tenen més aptituds: “Permetre que al que li fan ombra pugui fer de trampolí a l’altre. En funció de les seves personalitats també pot ser interessant fomentar que els seus cercles socials estiguin diferenciats, perquè tothom pugui trobar el seu espai i sentir-se a gust”, proposa Bartomeu.
Quan comparen molt pot aparèixer l’enveja perquè l’altre germà té un valor davant els pares que ell no té, i també la gelosia perquè no se sent prou estimat ”
Maria Helena Tolosa Psicopedagoga
L’arribada de les notes
Sobre el moment de les avaluacions, quan hi ha diferències notòries, és millor revisar-les per separat per així evitar les comparacions. I sempre val la pena posar més en valor l’esforç que el resultat final, sobretot perquè hi ha infants i joves que en funció de les seves capacitats, és possible que no els resulti favorable la pedagogia del centre, com evidencien les qualificacions. A l’hora d’afrontar les trobades familiars i les típiques preguntes de Com et va a l’escola? Els pares juguen un paper determinant per redirigir el focus de les preguntes, centrant-se menys en les qualificacions i proposant que expliqui què és el que més li agrada, en lloc de parlar de notes. Se’ls pot preguntar sense que tinguin la sensació que se’ls està avaluant.
Si hi ha hagut un acompanyament continuat, és difícil que hi hagi sorpreses quan arriben les avaluacions. Gairebé no cal comentar-les, “ja sabíem més o menys què passaria perquè n’hem parlat al llarg del trimestre. L’escolta activa i la comunicació efectiva a casa és la clau. Podem saber què els preocupa, on s’encallen, què els va millor, i buscar estratègies plegats”, assegura Carme Bartomeu.
Quan els fills suspenen ens hem de preguntar què volem, ensorrar-los o motivar-los? Dir-los Ja t’ho deia que no feies prou, no els ajudarà. En canvi, si se’ls planteja què poden fer a partir d’ara, se’ls convida a buscar solucions. “Els ajuda saber que els pares estan fent-los costat, i recordar-los que si volen superar una situació, hauran de fer alguna cosa diferent per canviar-la. Han de voler fer el canvi, no serveix de res intentar imposar-lo”, recorda Bartomeu, i afegeix que pares i mares han de trobar l’estil educatiu amb el qual es troben còmodes, però val la pena tenir present que s’obtenen més resultats educant en la confiança, encara que sigui més difícil, educant amb calma, amabilitat i fermesa, des de la llibertat i respectant els tempos de cada fill. Quan ja són adolescents, aposta per convidar-los a la reflexió, despertar la motivació intrínseca, preguntant-los com volen veure’s d’aquí a un parell d’anys.
![Una nena es mira la seva germana petita](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
