Els plans d'aquesta setmana: Hannah Gadsby, Henar Alvárez i ballar cançons de Madness

La setmana que acaba, amb Thaïs Gutiérrez

Apunts sobre què hem vist, sentit, degustat i, en definitiva, viscut en els últims 7 dies.

No he pogut parar de pensar en el vestit de Marilyn Monroe que Kim Kardiashan va fer malbé a la Gala del Met celebrada el 2 de juny, un fet que s’ha sabut aquesta setmana. Tota la història és un despropòsit: Kim Kardashian va perdre 7 quilos en tres setmanes per entrar al vestit (¿encara estem així?) i tot i això el va acabar fent malbé. El vestit es considera patrimoni històric i els experts han posat el crit al cel per aquest mal ús.

He començat a veure Hacks, que podeu trobar a HBO. Sé que vaig tard. Les recomanacions fa temps que m’arriben per diverses bandes i totes tenien raó: aquesta història sobre una còmica veterana que lluita per no desaparèixer i fa anys que repeteix les mateixes bromes i una jove guionista amb idees molt més fresques però poca sort val molt la pena.

He celebrat la publicació en català del llibre Els deu passos cap a Nanette (Columna), on Hannah Gadsby, una de les meves humoristes preferides, parla de la creació d’aquest espectacle que l’ha fet triomfar arreu del món. Si encara no heu vist Nanette, correu. La podeu trobar a Netflix i és una meravella.

He encarregat el llibre de la gent de Putos Modernos –el perfil d’Instagram que fa befa de la modernitat amb cartells i frases ocurrents– Camarasutra, que acaba de publicar Alienta. El defineixen com una guia il·lustrada per sobreviure a la frivolitat de la vida moderna. Si és així, el necessito.

He escoltat el podcast Buenismo bien, que dimarts no va comptar amb la seva col·laboradora habitual Henar Alvárez, que ha estat molt criticada per haver fet una broma sobre un alcalde del PP mort. L’allau de crítiques i assetjament a les xarxes ha estat tan gran que Álvarez ha necessitat posar distància. Un fet que no és aïllat i que és especialment dur contra les dones.

La setmana que comença, amb Jordi Garrigós

Algunes de les coses que esperem no perdre’ns els pròxims 7 dies.

Ballaré amb la visita de Madness a Barcelona. Sempre etiquetats com una banda ska per la seva militància a la 2 Tone, potser van ser la banda més pop d’aquella escena britànica que tant mirava a Jamàica. Futbolers, militants de pub i amants de la música negra en tota la seva amplitud, el seu catàleg de cançons és dels difícilment igualables. Dimecres al Festival de Pedralbes.

Tiraré petards la nit de Sant Joan. Tot i que em sàpiga greu pels quissos i d’altres animals que ho passen malament a causa del soroll, no penso renunciar a una tradició que, al cap i a la fi, és només un cop l’any. Això sí, caldria evitar que els dies anteriors i posteriors encara siguin una molèstia. Amb tres horetes de la nit més curta ja som feliços.

Provaré com és això de passar d’escoltar el Nadie sabe nada a veure elNadie sabe nada. El programa de ràdio d’Andreu Bueafuente i Berto Romero fa el pas a HBO Max després de quasi una dècada sent, amb Las noches de Ortega, l’espai de comèdia més brillant a la ràdio estatal. Fa tant que els coneixem que sembla que sentim els nostres amics parlant del primer que els ve al cap. Com fem tots. Han passat nou temporades i encara sonen frescos.

Menjaré coca de Sant Joan de la pastisseria Carrió. Segona recomanació de la revetlla i segona vegada que la Carrió apareix en aquesta secció. Escollida millor coca de Sant Joan de 2019, desconec si aquest any s’han presentat, o no, al concurs. Del que no tinc cap mena de dubte que faria falta un miracle per millorar les seves coques de crema i de llardons. No conec de res als seus propietaris, però si admiro el seu bon gust: a casa sempre serem fidels a la Carrió del carrer Bailen, 216.

Llegiré Utopia avenue, la novel·la de David Mitchell que explica la història d’un grup de rock psicodèlic britànic durant la dècada dels anys 60. Una mirada calidoscòpica sobre una banda que vol obrir-se camí en la indústria musical que, per fi, arriba al castellà de la mà de Literatura Random House.