Macroeconomia
Suplements18/02/2024

La crisi del 'made in Germany'

Alemanya, la locomotora europea, tanca el 2023 fregant la recessió i amb el model econòmic qüestionat

BarcelonaDesprés de mesos de dures negociacions, el Bundestag, el Parlament d'Alemanya, va aprovar fa dues setmanes el pressupost del govern per al 2024, amb un límit autoimposat de la despesa malgrat la mala situació de l'economia del país. "Es pot descriure l'economia alemanya com en un període prolongat d'estagnació, sense creixement des del quart trimestre del 2022", indica un informe del banc francès BNP Paribas publicat un dia abans.

L'aprovació va arribar dues setmanes després que se sabés que el producte interior brut (PIB, l'indicador que mesura l'activitat econòmica d'un territori) alemany va disminuir un 0,3% de mitjana el 2023, segons dades de Destatis, l'oficina estadística federal. Oficialment, el país ha pogut esquivar la recessió, perquè no ha encadenat dos o més trimestres amb creixements negatius, però això no va evitar que es tanqués el 2023 amb una caiguda. Els mals resultats econòmics es noten: mentre els diputats aprovaven els comptes, el transport públic del país estava en vaga, una de les diverses convocades els últims mesos. Pocs dies més tard, els pagesos del país van prendre els carrers, com en molts altres llocs d'Europa, per demanar més suport a la seva activitat.

La dada no va agafar per sorpresa gairebé ningú. A l'octubre, l'Associació de Cambres de Comerç (DIHK, per les sigles en alemany) ja va pronosticar una reducció del PIB el 2023 encara més destacada, del 0,5%. Per al 2024, les coses no pinten gaire millor: la patronal BDI espera un creixement positiu, però d'un magre 0,3%. Les dades alemanyes contrasten amb les d'altres països: França i Itàlia, sovint considerats els malalts crònics de la UE, van tancar l'any passat amb uns creixements respectius del 0,9% i del 0,7%, gens espectaculars però positius. Espanya ha estirat del carro del creixement europeu amb un 2,5%, mentre que la mitjana de l'eurozona va ser del 0,5%.

Les males xifres d'Alemanya, doncs, poden afectar el conjunt d'Europa i, fins i tot, l'economia global. El PIB alemany representa quasi una quarta part del PIB de la Unió Europea i els països del centre i est del Vell Continent estan integrats a les cadenes de producció de la indústria alemanya. A Europa, quan Alemanya esternuda, molts països es constipen.

La dependència energètica de Rússia

El 24 de febrer del 2022, el món va quedar en xoc quan 200.000 soldats de les tropes russes van atacar Ucraïna. La sorpresa no va ser menor a molts governs europeus, que majoritàriament havien tret ferro a les advertències d'invasió que enviaven Washington i Londres. Tot i que el 2014 Rússia ja s'havia annexionat Crimea o controlava el Donbas amb autoritats titelles, Berlín va ser una de les capitals on més van menystenir l'amenaça russa, fins al punt que la guerra va agafar per sorpresa el cap dels serveis d'intel·ligència germànics, Bruno Kahl, que es trobava a Ucraïna i va haver de ser evacuat per forces especials.

Cargando
No hay anuncios

La raó per la qual Alemanya no va parar prou atenció als preparatius de la invasió va ser l'estreta relació amb el Kremlin, basada en la compra de gas natural i petroli. El govern de l'excancellera Angela Merkel va potenciar també una agenda energètica consistent a tancar nuclears i apostar per la compra del gas rus que permetia a la indústria alemanya obtenir energia barata, una política que l'actual canceller, Olaf Scholz, va mantenir.

Amb l'esclat del conflicte, Alemanya, soci de la UE i de l'OTAN, no va tenir més remei que virar la seva política, tot i que manté el tancament de les centrals atòmiques. Però les sancions sobre l'energia russa van impactar de ple sobre l'economia del país a través d'una inflació disparada quan de cop es va quedar sense el seu proveïdor principal. La forta inflació es va fer notar a la butxaca dels consumidors, cosa que va reduir el consum de les famílies, un efecte que s'ha viscut també a la resta d'Europa.

La indústria, a més, va haver de trobar alternatives més cares. Segons càlculs del Fons Monetari Internacional, el col·lapse de les importacions energètiques russes va restar 0,8 punts percentuals al creixement del PIB alemany el 2022.

La duresa monetària

La lluita contra la inflació ha portat els bancs centrals a incrementar els tipus d'interès, la qual cosa encareix l'accés al crèdit per a empreses i famílies i, per tant, les deixa amb menys capacitat de consumir o invertir. Això provoca una reducció de preus –si la gent gasta menys, les empreses retallen els preus per intentar vendre més–, que és el que busca el banc central, però alhora alenteix l'activitat econòmica i, en casos extrems, pot causar una recessió.

Aquest alentiment és una realitat, però la lluita contra la inflació ha portat els bancs centrals d'arreu del món, també el Banc Central Europeu, a mantenir elevats els tipus d'interès tot i la frenada econòmica. En el cas del BCE, el mes passat va anunciar que deixava sense canvis els tipus bàsics al 4,5%, el nivell més alt des del 2001.

Cargando
No hay anuncios

Curiosament, dintre del consell de govern del BCE, el governador del Bundesbank alemany, Joachim Nagel, és un dels màxims partidaris de mantenir alts els tipus, encara que això tingui un impacte directe sobre el creixement del país. En un context de desacceleració com el que pateix l'economia germànica, la majoria de bancs centrals optarien per retallar tipus per tornar a fer créixer el crèdit i, per extensió, l'activitat, però la tradició històrica de poca flexibilitat del Bundesbank porta Nagel a demanar justament el contrari, malgrat els efectes negatius que tingui sobre l'economia i l'ocupació del seu país.

La duresa alemanya en la política monetària ja va tenir un paper clau durant la crisi del deute europeu fa una mica més d'una dècada. Tant el Bundesbank com Merkel es van oposar frontalment a la compra per part del BCE de deute dels països més endeutats, com Espanya, Portugal, Irlanda i, sobretot, Grècia. Alemanya i les institucions europees van optar per rescats que, com a contrapartida, imposaven als estats rescatats exigents polítiques d'austeritat que es van traduir en retallades de serveis públics essencials i de la inversió, cosa que va llastar la productivitat d'aquests estats i va agreujar la crisi. Si als Estats Units, al Regne Unit o al Canadà van trigar menys de dos anys a superar la crisi financera, a la zona euro es va allargar durant quasi set anys.

No va ser fins a l'arribada d'un italià, Mario Draghi, a la presidència del BCE que es van iniciar els programes d'adquisició de deute públic, la qual cosa va millorar immediatament el cost de finançament dels governs més endeutats. Ja aleshores Draghi va haver d'actuar en contra de la voluntat del Bundesbank, mentre la classe política alemanya –sobretot els partits de dretes– van portar els programes de compres del BCE al Tribunal Constitucional, que de moment els ha posat en dubte però no els ha prohibit.

L'obsessió pel deute

La duresa monetària ha fet que, tradicionalment, Alemanya sigui un dels estats de la UE amb unes finances públiques més sanejades, perquè les administracions saben que el banc central no sortirà a ajudar-los si tenen dificultats. Actualment, després de la forta despesa pública durant els anys de la pandèmia, el deute de les administracions germàniques equival a un 65% del seu PIB, només cinc punts per damunt del límit que marca la UE i molt inferior al nivell d'Espanya o dels EUA, que al setembre eren del 110% i del 124% del PIB, respectivament.

Cargando
No hay anuncios

Un exemple clàssic per explicar les polítiques econòmiques de la majoria de governs alemanys és que en la llengua de Goethe la paraula Schuld significa tant deute com culpa. L'animadversió als dèficits és tan gran que, per donar exemple als països destacats, Alemanya va introduir fa pocs anys una clàusula que limita al 0,35% del PIB el dèficit permès a l'estat cada any, molt per sota del 3% que marca la UE. Entre el 2011 i el 2020, el govern va tancar tots els anys ingressant més del que gastava.

El límit de dèficit es pot saltar per raons extraordinàries, com va passar durant la pandèmia per aprovar mesures de suport a l'economia, però amb el covid lluny de ser un perill, aquest any la justícia va prohibir al govern traslladar 60.000 milions d'euros sense utilitzar d'un fons antipandèmia a un de transformació climàtica, perquè hauria suposat superar el límit constitucional. Malgrat que aquests diners haurien ajudat a reactivar i modernitzar una economia en retrocés, l'executiu va haver de presentar un pressupost amb retallades de 17.000 milions d'euros.

La manca d'inversions i el pes de la indústria

"Una altra raó per ser pessimista sobre les perspectives econòmiques a llarg termini d'Alemanya és la seva incapacitat per invertir adequadament en sectors d'alta tecnologia que podrien haver reduït la dependència de l'economia alemanya en la seva indústria pesada", apuntava el setembre passat en un informe Desmond Lachman, investigador al think tank American Enterprise Institute, amb seu a Washington. Segons Lachman, proporcionalment la inversió en tecnologies de la informació a Alemanya és la meitat que la de França. La baixa inversió es deu en bona part al poc marge de maniobra del govern a l'hora d'elaborar els pressupostos i al fort pes de la indústria més tradicional (siderúrgia, automoció o química, la mateixa que demanava gas barat de Rússia), en comparació amb els països escandinaus o els EUA, on bona part de la inversió en innovació arriba a través del sector tecnològic.

Ara bé, el problema de la baixa inversió va més enllà de la indústria. Entre el 1993 i el 2017 la inversió pública a Alemanya va ser invariablement inferior als nivells de les altres tres grans economies de l'euro: França, Itàlia i Espanya, segons dades de la Comissió Europea recollides en un informe del think tank belga Brugel del 2018. En els deu anys entre 1997 i 2017, el valor de tots els actius estatals –des d'infraestructures fins a patents– va caure en 7.000 milions d'euros.

Cargando
No hay anuncios

La dependència comercial de la Xina

Rússia no és, però, l'única dictadura de la qual Alemanya té una forta dependència econòmica: també hi ha la Xina. El problema per a Alemanya pot ser el mateix que amb Rússia el 2022: Bona part de l'economia del país depèn de les bones relacions polítiques amb un estat amb ànsies expansionistes cap als seus veïns.

La crisi diplomàtica entre Pequín i Taiwan ha escalat en els últims anys per les cada vegada més freqüents incursions aèries a l'illa amb uns Estats Units disposats a respondre les amenaces xineses sobre l'illa. El Regne Unit també ha elevat el to contra el president xinès, Xi Jinping, per incomplir els acords de retorn de Hong Kong a la Xina i retallar drets fonamentals als hongkonguesos. Davant d'això, el món empresarial alemany es planteja ara com reduir els intercanvis econòmics amb la Xina.

Alemanya és la potència exportadora més gran del món, més justament que la Xina, un país titllat sovint de ser "la fàbrica del món". Les vendes germàniques a la Xina representen aproximadament un 8% del PIB alemany, i el 2022 Alemanya va exportar més de 299.000 milions d'euros a la Xina, com ara electrodomèstics, vehicles i productes químics fabricats a la totpoderosa indústria pesada alemanya. La Xina és, alhora, un dels principals proveïdors de components i parts d'aquesta mateixa indústria.

"El comerç amb la Xina ens aporta prosperitat i és pràcticament insubstituïble a curt termini", va assegurar al desembre Moritz Schularick, president del Kiel Institute, un conegut centre de recerca econòmica alemany. Ara bé, un informe de la mateixa institució apunta que el distanciament entre els dos països tindria "efectes severs però no devastadors" per a l'economia alemanya. Un bri d'optimisme en un país que ara mateix pateix una crisi d'identitat a la recerca d'un nou model econòmic.