Cossos martiritzats a la recerca del futur

Gràcies a Pere Perelló i Nomdedéu vaig descobrir el cicle de novel·les Riverworld de Philip José Farmer. La premissa impacta: personatges històrics com Richard Francis Burton o Hermann Goering, al costat d’éssers de ficció com l’Alícia del País de les Meravelles, malden per descobrir la veritat del nou planeta, dominat per un riu immens, on han ressuscitat. El ianqui proposa una ciència-ficció metafísica en què es qüestiona quin és el paper del cos en un univers dominat pels interessos productius. També Pier Paolo Pasolini, al final del seu periple, va abjurar de la Trilogia de la Vida perquè estava aterrat d’haver entès que els cossos, sobretot els dels joves que ell venerava, s’havien convertit en una mercaderia més sota el canibalisme Capitalista. En això he pensat, i en obres com els Ecce Homos de Nietzsche o Bartra, llegint el torturat i bell poemari Cossos de Tomeu Caldentey Julià, Premi Ciutat de Manacor de poesia a Edicions Món de Llibres, recull de versos que entra dins la línia del que s’ha anat practicant, sobretot aquest segle XXI, en la literatura catalana com és la poesia mòrbida, tot i que, des de la seva fundació, la lírica en la nostra llengua ha estat marcada pel furor carnal, només cal recordar els versos cavernaris d’Ausiàs March.

La fisicitat va ser un dels molts objectes d’investigació de la generació dels 70. Per exemple, Josep Albertí i Miquel Barceló varen organitzar l’exposició Cadaverina 15, quinze fileres de quinze capses amb materials orgànics que, amb el pas dels dies, es podrien. “S’oxiden els cossos a la fresca” canta Caldentey Julià. I, en la lenta putrefacció, el combat infaust de l’ànima contra una societat bel·ligerant, així ho va deixar escrit Andreu Vidal a L’animal que no existeix: “Estranya guerra / la d’aquell que batalla solitari, / sense exèrcit ni amic, sense recer”. Sembla que l’autor de Cossos li ret homenatge quan escriu “En la / guerra / quotidiana / tothom / va a / la contra.” És d’intel·ligència que l’admirat Joan Navarro, poeta de la tropa de la dècada lluminosa, n’hagi fet l’epíleg: “El miratge de l’escriptura que et salva. Mirífica. Miraclera. Prodigiosa. Fondeges la vida en escriure-la, en negar-la. En maleir-la.” En efecte, potser l’escriptura no salva, però acompanya i consola. D’això parlen aquests Cossos devastats a la recerca del fulgor poemàtic.

Però no només de martiris i de fisiologia escriu el poeta nat a Felanitx el 1982: la seva proposta passa per una defensa de noves sensibilitats en què el dolor esdevé un aliat i no pas un enemic: “Bressolaràs la ferida”. Cossos de Tomeu Caldentey Julià és un llibre visceral, en efecte, però també un engranatge filosòfic que proposa altres vies per a la nova carn: “Només passar gust de viure”.