Els cants de foc de Heinrich Heine

Feliu Formosa és un dels fonaments indiscutibles de la literatura catalana i un veritable ambaixador de la cultura alemanya a casa nostra. La seva ingent i valuosa aportació es reparteix entre poesia, prosa, teatre i, sobretot, traducció. De fet, el seu amic i col·laborador Joan Casas, amb qui acaba de publicar la delirant dramatúrgia d’escenes surrealistes amb regust Colla-de-Sabadell La cantant barbuda a AdiA Edicions, diu d’ell que és un “passador”, és a dir, un contrabandista que trasllada obres importantíssimes d’una riba a l’altra. El nou botí que ens proposa és l’antologia poètica Lluny de la pàtria de Heinrich Heine per a Gall Editor, casa de paper que de Formosa ja va treure a la llum Cel·la 44, un periple escènic per cinc anys de vida i treballs d’Ernst Toller.

Com a canònic autor romàntic, Heinrich Heine captura raptes extasiats quan proposa excessos d’embriaguesa (“I un altre aiguardent i vinga, un altre! / Això és ben bé el meu mannà!”) i s’exalta amb versos que es llegeixen com blasfèmies absolutes (“Maleït sigui el Déu a qui hem pregat”). Víctima de les Guerres Napoleòniques, va veure com la seva terra ser conquerida per l’exèrcit francès, tot i que la restauració posterior no va significar una millora: aleshores es varen retallar els drets dels jueus. Davant d’això Heine profereix crits còsmics, colossals laments contra la injustícia, i canta la pèrdua de la pàtria (“Vaig tenir en altre temps una bonica pàtria. / El roure / hi creixia tan alt, les violetes, manses, s’inclinaven. / Era un somni”) tot comprovant que el món millor que anhelava queda en un no-res. Llavors el somni europeu cau en un pou de misèries col·lectives, un laberint sense estrelles que només mena al foraviament de l’ànima (“És cert que s’ha acabat la guerra, / però queden corts marcials / i diuen que vas escriure / coses que et fan afusellable”). En efecte, Heine és un cantor crític amb la realitat que l’envolta i entén la poesia com una eina de transformació. Tanmateix, i després del fracàs del seu ideal, perpetra poemes que són laments terribles, devastadores queixes per haver acabat prostrat en una “tomba de matalassos” per culpa d’una malaltia medul·lar que el condueix a la mort. És dolorós llegir-lo quan s’identifica amb arbres esponerosos talment un avet solitari: fusionar-se espiritualment amb la natura és un dels pocs consols que li queden, juntament amb una ironia despietada.

Lluny de la pàtria de Heinrich Heine és una autèntica joia, un recull magnífic d’alguns dels poemes més emblemàtics d’un mestre del romanticisme alemany, una nova i excel·lent traducció de Feliu Formosa, en aquest cas acompanyada d’un atent pròleg de Jordi Jané, que ofereix interessants claus de lectura, i d’una cronologia final que es llegeix com un conte de Marcel Schwob.