Moda
Suplements25/03/2023

Calçotets, música ballable i moda austera: així arriben les crisis a la cultura pop

Un estudi demostra que les cançons positives guanyen terreny en els moments de recessió econòmica

L'any 2008, mentre l'economia entrava en una crisi financera global, la cançó Low del raper Flo Rida animava a baixar el cul fins al terra de la discoteca. Rihanna demanava al DJ que no aturés la festa a Don't stop the music i el pop multicolor de Katy Perry debutava a les llistes d'èxit amb els seus primers singles. Els hits eufòrics que sonaven a les festes expressaven l'esperit totalment contrari al col·lapse financer i les estadístiques d'atur que portaven el desànim a tot el planeta. Els cicles econòmics també estan connectats amb les preferències de consum dins la cultura pop i les tendències de moda. I, de vegades, aquestes últimes evidencien que en moments de recessió i incertesa sobre el futur, l'escapisme i els missatges positius guanyen terreny en les escoltes i les pantalles.

Els investigadors del departament d'Economia de la Universitat d'Alcalá de Henares Juan de Lucio i Marco Palomeque es van proposar en un article publicat l'estiu passat trobar una relació entre els cicles de l'economia i els canvis en les preferències musicals. Per fer-ho van analitzar la llista Billboard de les cançons més escoltades setmanalment entre el 1958 i el 2019. "Vam passar la informació, tant la lletra com la música, per una intel·ligència artificial que classifica com és el missatge que transmet una cançó", explica Palomeque a l'Emprenem. Després van relacionar aquest sentiment més negatiu o positiu associat a cada pista musical amb indicadors com la inflació, els tipus d'interès, la borsa o la taxa de desocupació. "Tot va en la mateixa direcció. Quan hi ha recessions la música és més positiva, segurament per animar-se d'alguna manera", apunta l'economista.

Cargando
No hay anuncios

El seu article conclou que el benestar i la felicitat de la societat estan "impulsats parcialment per variables macroeconòmiques" i que durant les crisis els ciutadans intenten protegir aquest petit espai de joia dels efectes més nocius, també ajudant-se a través del consum cultural. "Probablement la raó és evadir-se i buscar refugi en coses més positives", afegeix Palomeque. A més de la proliferació d'èxits ballables de Beyoncé o Lady Gaga amb el xoc de la Gran Recessió del 2008, l'acadèmic recorda que als anys 70, després de la Guerra del Vietnam i amb una crisi del dèficit important als Estats Units, les llistes de les cançons més escoltades recollien títols tan animats com Ain't no mountain high enough, de Diana Ross, o ABC, dels Jackson Five.

Els investigadors ja han començat a ampliar la recerca amb una segona part que inclogui dades de Spotify en 31 països diferents fins després de l'arribada de la pandèmia i també aprecien un efecte similar entre els hits més populars. "Un exemple molt gràfic és l'ús que es va fer de Resistiré durant el confinament, quan es feien servir cançons amb un missatge optimista per apujar els ànims en una situació difícil", exposa Palomeque.

Davant d'aquesta connexió entre cultura pop i context macroeconòmic, els economistes també avisen que no s'han de confondre les correlacions amb la causalitat. "No és que la cultura ens avisi que hi ha una recessió; les crisis es reflecteixen després en el comportament dels consumidors", apunta Luz Parrondo, directora del departament de Finances, Comptabilitat i Control de la UPF-BSM. L'economista confirma que diversos estudis avalen que en les èpoques d'incertesa econòmica es tendeix a consumir productes diferents. Per exemple, Parrondo recorda que s'han relacionat aquests períodes amb la popularització de les pel·lícules feel good (que et fan sentir bé). A això s'hi suma un altre fenomen audiovisual més recent: les produccions en què el capitalisme se situa com l'antagonista dins la narració, en sèries com ara The White Lotus i Succession o les pel·lícules El Triángulo de la Tristeza i Puñales por la espalda: el misterio de Glass Onion.

Cargando
No hay anuncios

Olympia Arango, especialista en economia del comportament i membre del col·lectiu Espai Zero Vuit, també incideix en el fet que, més que prediccions, aquests canvis en la cultura pop i les tendències durant les recessions s'han d'entendre com les seves conseqüències sobre els patrons de consum. "En un entorn de crisi econòmica les llars es veuen condicionades", raona. Així i tot, aquest impacte no es produeix de manera homogènia entre les diferents cultures i cal tenir en compte els biaixos de gènere i classe. Per això, Arango considera que és complicat fer-ne una teoria general des de l'economia. Sí que apunta que en les crisis es produeix una tendència a l'escapisme musical, mentre que en contextos de desigualtats socieconòmiques n'han sorgit respostes com el rap, més combatives. D'altra banda, l'economista apunta a les cerques de determinats termes –l'estiu passat es van disparar a Google les consultes amb la paraula "inflació"– com a termòmetre per mesurar aquesta preocupació general.

La moda, també

Els tambors de crisi no només arriben a la música i les pantalles, sinó també a la moda. Internet no pot parar de generar conceptes i el passat mes de gener es va començar a viralitzar el recession core (el sufix anglès core es fa servir per definir diferents tipus d'estils: trobem exemples com el barbiecore, el balletcore, o el cottagecore). "Va sorgir arran d'un tuit amb diverses fotografies de celebrities als Globus d'Or que no duien joieria, sobretot collarets, i es va repetir en diverses catifes vermelles. TikTok va fer la seva màgia i es va encunyar aquest terme per referir-se a una microestètica de nínxol que ha sorgit com a resposta a un cansament del maximalisme", explica Rita Rakosnik, historiadora de l'art i col·laboradora de Ràdio 4 i el programa Tardeo de Radio Primavera Sound.

Cargando
No hay anuncios

Rakosnik fa al·lusió al retorn de la moda dels 2000 i el brilli-brilli –que s'ha vist en fenòmens com la sèrie Euphoria–, mentre que el recession core recupera el minimalisme i l'absència d'accessoris o peces de roba massa exuberants i ostentoses. "Es caracteritza per la simplificació formal: colors neutres, un interès per allò androgin, sense gèneres, més casual i desenfadat. Retorna a la idea de comoditat, amb una mentalitat de ser discret i passar desapercebut", afegeix Rakosnik. Ho veiem, per exemple, en la senzillesa de les noves col·leccions de la marca de moda catalana Paloma Wool o els modelets de samarreta blanca i pantalons beix de la influencer sueca Matilda Djerf.

La historiadora de l'art avisa que, com en tots els canvis en la moda, aquest no és casual i està vinculat al context econòmic i social. Com apuntava un article del digital Refinery29, el recession core té molt a veure amb com responen les elits econòmiques davant d'una situació de crisi. "En un moment així no queda bé aquestes classes més altes facin una exhibició de la seva riquesa o la llueixin molt ostentosament. És una oportunitat perquè les celebrities es disfressin de persones pobres, i això és problemàtic perquè és una manera d'estetitzar l'austeritat i cobrir-se les espatlles davant d'aquesta creixent desigualtat econòmica i social", apunta. Després de l'última gran crisi financera, ja es va popularitzar el normcore, un estil de moda més senzill i allunyat dels logos i el luxe que, de fet, va sorgir de l'acció d'un col·lectiu d'artistes. "La modèstia i la sobrietat dels rics de tota la vida és una arma molt important per perpetrar el seu poder i diferenciar-se", reflexiona la historiadora de l'art.

Cargando
No hay anuncios

La relació entre la moda i els cicles econòmics també ha generat algunes creences populars que no s'han acabat de demostrar del tot. L'expresident de la Reserva Federal dels Estats Units Alan Greenspan va assegurar al periodista Robert Krulwich que la venda de roba interior d'home podia servir per prendre la temperatura a les crisis. Era la peça de roba més íntima i, per tant, la menys visible, i se situava més avall en la llista de prioritats. Quan tocava renovar l'armari i no arribava el pressupost, era més important invertir en la vestimenta externa. De la mateixa manera, durant la recessió de principis dels 2000 l'aleshores president de la marca de cosmètica Estée Lauder va encunyar el terme índex del pintallavis per defensar que les vendes d'aquest article de maquillatge –més concretament, de color vermell– augmentaven en mals moments econòmics en un intent d'apujar la moral dels consumidors. El president i conseller delegat del grup de moda i perfumeria català Puig, Marc Puig, no dona validesa a la teoria, però admet que aquesta indústria és més resilient als sotracs de l'economia perquè en moments difícils també busquem l'autoconfiança de veure'ns bé davant del mirall i evitem renunciar a aquesta despesa.

Una altra d'aquestes teories es va batejar com l'índex de la vora de la faldilla i, malgrat que ha ocupat molts titulars suggerint que la llargada d'aquesta peça de roba augmenta en els moments de penúria econòmica, també cal matisar-la. Per començar, el seu origen és incert. Es va atribuir a l'economista George Taylor, que el 1929 publicava un article en què mencionava l'impacte de les faldilles més curtes en el boom de la indústria de les mitges durant els feliços anys 20. Però l'associació entre això i les crisis no hi apareixia, va explicar la comissària i historiadora de la moda Clara Berg a la revista InStyle.

Cargando
No hay anuncios

El professor d'econometria de l'Erasmus School of Economics Philip Hans Franses es mostra sorprès que l'Emprenem el contacti per un article publicat l'any 2010 "com a diversió". Amb l'ajuda d'una altra investigadora, van elaborar una recerca per contrastar l'índex de la llargada de les faldilles, analitzant els diferents models apareguts en una revista de moda francesa entre el 1921 i el 2009. "Hi havia una petita correlació amb els cicles econòmics amb tres anys de diferència. Però això podia ser també pels mateixos cicles de la moda, que fa onades com l'economia", afirma. Confirmar aquestes connexions entre fenòmens sociològics i econòmics, diu, és la recerca del Sant Grial. Però el cert és que fa tres anys vam patir la crisi del covid i aquesta primavera han tornat a aparèixer en molts armaris i botigues les faldilles llargues texanes. "Potser hi ha alguna cosa, però tenim altres indicadors més fiables", conclou Franses amb un mig somriure.