Una banda sonora per si no suportes el Nadal

BarcelonaL'animadversió cap al Nadal és una opció raonable si no s'acaba de congeniar amb l'estereotip. Sentir-se una mica Grinch –aquell follet enfadat que odiava el Nadal– mai sembla el millor pla, però acaba sent inevitable si no ens volem empassar els típics clixés de la família reunida i feliç maridats amb un consumisme salvatge que tant s'estilen aquests dies. De fet, els haters nadalencs són multitud si un fa cas a la història de la música popular: hi ha cançons a cabassos que clamen contra el Nadal i que pal·lien les –massa i majoritàriament innecessàries– nadales pop que s'han anat multiplicant els últims anys. Perquè cada vegada que s'ensuma l'hivern arriba una nova fornada de cançons de Nadal. Taylor Swift, Elton John o Ed Sheeran són només alguns dels que ho han fet els últims anys.

La clau de tot plegat és que l'esperit nadalenc ven, encara que d'arrel se suposa que busqui tot el contrari. Però com que de tota intenció maligna n'apareix una reacció sincera, també hi ha qui qüestiona la realitat del Nadal, com a mínim del relat oficial que ens insisteix com ha de ser i com l'hem de viure. Aquestes respostes són les antinadales, les cançons que expliquen una època de l'any en la qual no tot és brilli-brilli i felicitat. Ni de bon tros.

Per discernir com funciona la crítica musical nadalenca, abans cal entendre el seu antònim. El concepte nadala que ha arribat als nostres dies és una apropiació religiosa. Les originals i més tradicionals eren cançons populars i taverneres que celebraven el canvi de solstici, però que el catolicisme va anar adaptant, i modelant, a la seva manera. És per això que les nadales sovint s'associen a cert sentit religiós encara que no responguin a una realitat, sinó a una interpretació. Això si ens referim a les antigues. Centrant-nos en la música pop, les aigües van per altres bandes, tot i recollir la mateixa essència: milionàries i populars, segueixen un estereotip molt relacionat amb el clixé tradicional. Hi comparteixen cert ambient festiu o, al contrari, molt solemne i tenen textos en consonància amb la idea hegemònica de Nadal.

Les reaccions a aquest producte, sovint tediós, agafen diverses formes. Primer ens aturem en un tipus de cançons que qüestionen el significat de la festa sense renegar-ne al 100%. Tenen textos que pretenen estabornir estereotips sobre com és, i com vivim, aquesta època de l'any, però en destaquen la importància. Exemples? La veu afectada de Joey Ramone a Merry Christmas, I don't want to fight tonight (dels Ramones, el 1989), descrivint que no totes les famílies són iguals, i que a la seva es barallen cada dos per tres, també la nit de Nadal. O d'altres que desmunten el mite que tot és possible en aquestes dates: màgia per Nadal? No necessàriament, segons el descregut Ron Sexysmith a Maybe this Christmas (2010). 

Fugir dels tòpics

Seria molt complicat si féssim una recopilació quedar-nos amb el grup de nadales o amb les de l'antinadala, ja que en aquest segon hi trobem himnes extraordinaris, com el que es va publicar l'hivern del 1997, quan els Pet Shop Boys van enviar als seus seguidors, ho feien cada any, una felicitació nadalenca. En obrir-la, sonava la majúscula It doesn't often snow at Christmas, que segueix el cànon de les cançons típiques nadalenques –orgues d'església, campanes, cors angelicals–, però en realitat adopta una ideologia ben diferent: "El missatge de Nadal es va perdre fa molt temps, ara només es tracta d'anar a comprar i de tenir l'obsequi número 1 de l'any. A més, no acostuma a nevar mai per Nadal", canta Neil Tennant. Les antinadales fugen dels tòpics d'aquesta temporada i busquen la sorna i la ironia. De fet, són el tipus de cançons que podrien sonar a la taverna, com si la solemnitat i correcció catòlica de les nadales s'hagués quedat pel camí. Més formals són The anti-Christmas carol, de Joss Stone, que el 2017 donava les gràcies que només sigui Nadal un cop a l'any.

També hi ha un tipus de cançó nadalenca que crea imatges totalment oposades als tòpics d'aquestes festes. Són històries que ja no parlen de felicitat, sinó de situacions fins i tot sòrdides. És una manera d'eliminar el simbolisme per acostar-nos vides complicades, però reals. A Xmas card from a hooker in Minneapolis (1978), el títol ja ho diu tot, és Tom Waits interpretant el paper d'una prostituta que felicita el Nadal al seu macarró, un tal Charlie: "No tinc marit ni toca el trombó, necessito diners per pagar l'advocat. I Charlie, em toca la condicional, vine per Sant Valentí", demana la noia a la seva felicitació. En aquesta mateixa línia, també cal anomenar la que possiblement és la millor nadala pop, i a la vegada antinadala, de tots els temps. Així ho assegura Nick Cave, que creu que directament és "la millor cançó que s'ha fet mai" i que, òbviament, és Fairytale of New York (1988), dels The Pogues amb Kirsty MacColl.

Encara avui, i malgrat tota la propaganda de Mariah Carey o Wham, és la cançó de Nadal predilecta dels britànics, segons les enquestes. Escoltar-la és emocionar-se amb una cançó de record a casa quan arriben festes, però a la vegada assistir a una baralla entre una parella de dos immigrants irlandesos a Nova York, ebris, desesperats i insultant-se molt lluny de casa a partir d'un somni al calabós. No és exactament el que un espera cantar mirant al pessebre. Aquesta cançó tindria una versió al català, de la mà de Mireia Vives i Borja Penalba.

Tampoc és com imaginem la festa familiar en la descripció que en feia Pau Riba a Simfonia núm. 1 (d'una nit d'un matí de Nadal), de l'històric segon Dioptria de 1971. En la primera part descriu com es va embolicant una nit del 24 de desembre, i en la segona quan l'endemà li arriba una monumental ressaca: "Despertarà el Nadal, però els homes no podran alçar la testa", diu el geni de Tiana.

Punk contra el Nadal

S'han reformulat i descontextualitzat les nadales, però també s'han fet cançons que directament denuncien i atempten contra tot el que és Nadal, especialment des del punk, a qui hem d'agrair que faci més de quaranta anys que fiscalitza l'statu quo.

L'any 1979, els Clash cantaven contra el consumisme a Lost in the supermarket, i dos anys després, els Crass, el grup més polític del punk 77 britànic, feien un single amb l'única finalitat de riure's de Nadal: Merry Crassmas. Des de llavors ha estat una constant que el gènere hagi disparat contra la festivitat, ja sigui per la propensió a l'anticlericalisme o contra el consum excessiu. Als Estats Units, els NOFX van escriure Xmas has been X'ed (2012), on canten que s'ha acabat el Nadal i celebren "la fi dels regals en arbres morts" amb guitarres amfetamíniques i redobles de bateria. Companys de generació, els Blink 182, ara de moda pel retorn de la seva formació més icònica, amb Tom Delonge, també es van apuntar a la crítica nadalenca. Ells disparen contra la màxima que diu que hem de ser feliços per aquestes dates a I won't be home for Christmas, una píndola punk-pop contra l'obligatorietat de tenir bons dies. El triumvirat hardcore californià el completen els Vandals. Amb el seu A gun for Christmas (1996) van aprofitar per atacar un dels mantres conservadors nord-americans, les pistoles: "Aquest Nadal em protegiré a mi i als meus regals amb una bona arma", afirmava el trio. Seguint aquesta estètica, Kate Nash també cantava que I hate you this Christmas el 2014.

A l'estat espanyol, el gran himne contra Nadal el van fer els bascos Soziedad Alkoholika, que l'any 1991 publicaven Feliz falsedad, dedicada, deien, a la hipocresia i al consum desmesurat. A la lletra no s'estan per fineses: "El gran negoci començarà, els preus estan pels núvols, tots com bojos a comprar, tot sigui perquè és Nadal i cal aparentar. Per això i més, em cago en el puto Nadal". A més, la cançó, una de les més famoses dels euskalduns, es va incloure en una pel·lícula icònica dels anys 90 que, precisament, també qüestionava l'arrel de l'esperit nadalenc: era El día de la bestia (1995), d'Álex de la Iglesia. ¿Altres grups punk de l'Estat que han criticat el Nadal? Molts i variats: alguns dels més destacats són els Ska-p, que han fet un parell de cançons crítiques –Gasta Claus i Villancico– o Extremoduro, amb Villancico del rey de Extremadura, on el grup de rock urbà es caga, literalment, en l'esperit nadalenc.