Com era Xisco Nadal segons la seva amiga: “Al seu cotxe sempre sonava Rocío Jurado”

PalmaMònica Liminyana i el periodista Xisco Nadal (Palma, 1979) són íntims amics d’ençà que es varen conèixer a la carrera de Filologia Catalana a la UIB. Tenien 17 anys, coincidien a les aules i també al bus 19 que agafaven tots dos des de Palma. Aviat es varen treure el carnet de conduir: “Al seu cotxe hi havia una cinta de Rocío Jurado que sonava cada dia, li encanta. També Chavela Vargas. A alguns companys de Filologia Catalana això no els agradava gaire, però a ell mai no li ha importat”, recorda Mònica.

El vincle es va enfortir als viatges que feren durant la carrera. Amb tants d’anys d’amistat hi ha hagut temps per conèixer-se amb profunditat. Mònica explica que Xisco Nadal és el petit, a ca seva: té dues germanes més grans. “Va arribar de rebot, quan els seus pares ja eren més grans. Per com és i el que m’ha contat, crec que a ca seva devia ser una festa. Canta des de petit i des de ben jovenet que mira sèries i segueix el món de l’espectacle. L’imagín bon nin, amb un punt trapella, sense maldat”. El que sí que assegura és que “és, de tota la vida, una persona molt, molt afectuosa”. I l’ésser que més estima deu ser la mare: “Estima sa mare amb bogeria, faria qualsevol cosa per ella”, apunta. També sap que va anar a una escola de monges perquè, quan es varen conèixer, “contava històries de les sors del col·legi”.

A la universitat, el recorda com un al·lot “extravertit”: “A vegades dic que té com un personatge i que és un poc pallasso. Aleshores ja tenia un punt d’ironia que, amb el temps, es va accentuar. Era molt graciós, jugava molt a fer bromes. Crec que a la universitat va trobar el seu espai. Era molt obert amb el tema de l’homosexualitat, no se n’amagava, i aquestes passes el varen anar forjant”, recorda l’amiga del periodista. De fet, sovint recorden que, quan la nit era jove, a la zona de la Llotja hi havia un bar d’ambient que es deia Bruixeries: “Per ell va ser el moment de descobrir aquest món, i en realitat no sabíem ben bé què era ni on ens ficàvem”.

També en destaca que és “un tipus molt intel·ligent”; encara avui en dia, Mònica se sorprèn de la gran memòria que té Xisco –“prodigiosa”, en diu– i la inabastable cultura audiovisual: “Aquest món l’apassiona: la música, la tele, els programes... Consumeix tota mena de contingut de tota la vida. És una de les poques persones que conec que llegia la revista Fotogramas. Li agraden molt els clàssics com Pretty Woman, i també els musicals, com Sonrisas y lágrimas i Mamma Mia... Se’n sap totes les cançons. Quan pot, va a veure musicals al teatre. És molt fàcil que guanyi al Trivial. Té una capacitat brutal per retenir: llegeix una cosa i la reté, i és capaç de connectar-la amb altres coses. M’al·lucina”, apunta, amb admiració, Mònica.

Com a curiositat, explica que el periodista té un fons bibliogràfic “impressionant”: “Sempre li dic que, d’herència, m’ha de deixar els seus llibres”. I que quan compra llibres de segona mà manté, des de fa molts d’anys, un procés de restauració casolana inviolable: “Els passa un cotonet amb esperit, els fa ben nets… és com un ritual”.

De caràcter, d’ençà que el coneix, Xisco és una persona “resolutiva”: “Aparentment sembla una cosa i per dins és una altra. Afronta els problemes amb fermesa, i gairebé sempre el veuràs molt bé. Però és molt sensible i les coses l’afecten molt. No és gaire obert en aquest aspecte: aquí sí que és molt reservat, aconsegueix que tothom pensi que està tot el dia content quan no és així”. A banda d’això, i segurament com a cuirassa, li agrada “jugar a fer-se l’ofès” i, sobretot de més jove, era “lleugerament dramàtic”.