Si vius de lloguer, és probable que ja no siguis de classe mitjana

PalmaDues persones que guanyin el mateix tindran una qualitat de vida molt diferent si una té un habitatge en propietat i l’altra l’ha de llogar. “En un context com l’actual, estar de lloguer et col·loca en un marc de vulnerabilitat, i estàs venut especialment a un context com les Balears”, remarca el professor de Sociologia de la UIB, David Abril. Els salaris no pugen ni molt menys al mateix ritme que els lloguers, però, a més, cada pujada del que es paga per un pis és “com si t’abaixassin el salari”, afegeix.

A les Balears, el salari mitjà va pujar un 29,5% entre 2012 i 2022, segons les dades de l’INE: va passar de 20.960 a 27.145 euros. En canvi, el lloguer va incrementar-se en un 74,3% i el preu del metre quadrat va passar de 7,8 a 13,6 euros. L’augment des de 2014 fins ara ha estat del 128,5%: el metre quadrat ha passat de costar 7,7 euros a tenir un preu de 17,6 –dades del portal immobiliari Idealista.

“La classe mitjana va emergir a Espanya gràcies a polítiques d’habitatge que varen convertir en propietàries famílies que no ho haurien estat mai”, explica l’economista especialitzat en habitatge Eduard Robsy, qui també remarca que, fruit d’aquelles polítiques hi va haver desastres urbanístics i es varen generar guetos com la barriada de Corea, a Palma. Poc queda d’aquella Espanya franquista que havia de ser de propietaris, i no de proletaris. A hores d’ara, segons el Banc d’Espanya, el preu mitjà de l’habitatge a les Illes és de 418.000 euros, una xifra que ‘condemna’ molts treballadors i famílies al lloguer. Per entendre el nivell al qual han arribat les Balears, basta comparar-les amb el preu mitjà de grans ciutats com Barcelona, on el preu mitjà és de 253.000 euros, i Madrid, on arriba als 317.500 euros.

Compartir d’alternativa a solució habitual

Basta guaitar els portals immobiliaris per comprovar que compartir habitació ha passat de ser una via alternativa, pròpia de joves i estudiants, a ser una solució habitual per poder pagar l’habitatge. “Hi ha gent que haurà de viure tota la vida compartint. Això té derivades com la impossibilitat de crear un projecte familiar”, diu Robsy.

És el cas de Mario, que va venir de Logronyo a Mallorca per viure a prop de la seva germana i homologar el seu títol d’odontòleg –és veneçolà, però té nacionalitat portuguesa. “Pag 500 euros per una habitació i he hagut d’anar ben lluny del centre per aconseguir aquest preu”, explica. Es considera afortunat perquè no té ni parella ni fills i no ha hagut de passar per massa dificultats. “La meva germana em va explicar com estaven aquí les coses, però, així i tot, volia estar a prop de la família. A Logronyo pagava 450 euros per un pis de dues habitacions per a mi tot sol. I el salari d’un auxiliar, que era la feina que feia allà, és el mateix que aquí, uns 1.300 euros”, continua. I es mostra pessimista sobre les possibilitats que “la gent normal” tindrà en el futur. “No crec que el món torni a ser com abans d’aquesta crisi d’habitatge. Què han fet els polítics per arreglar alguna cosa?”, pregunta.

Segons Abril, la idea de classe mitjana que tenim també és fruit d’una idealització. “Abans hi havia plena ocupació perquè les dones no treballaven, per exemple. I ara també ens trobam en un nivell de concentració de la riquesa que no havia existit mai. És molt legítim tenir una propietat, però hi ha gent que es pensa que té un negoci i que pot cobrar el que vulgui. Les persones que lloguen un habitatge perquè la gent hi pugui viure en són una excepció”, comenta.

Per poder estalviar uns euros cada mes, Arantxa viu a casa dels seus sogres. Tant ella com el seu al·lot tenen feina i l’esperança de reunir l’entrada per a un pis en uns anys, perquè de lloguer gairebé no podrien fer res més que pagar la casa i el menjar. En canvi, el seu amic Andreu sí que viu tot sol a un pis de lloguer. Però hi ha truc: “El pis és de la meva germana i fins ara me l’havia llogat a un preu irrisori, pels 580 euros que ella pagava d’hipoteca”. La germana d’Andreu havia deixat aquesta casa, que li havia quedat petita després de ser mare, i va marxar de lloguer. “El propietari li va dir fa poc que li pujarà una burrada. Per poder sobreviure, ella me l’ha de pujar a mi fins als 800 euros. Així que hauré de tornar a viure a casa dels meus pares, perquè guany 1.400 euros i no ho puc afrontar”, relata.

Les diferències a les rendes brutes anuals de les llars fan palès la pèrdua de poder adquisitiu dels inquilins. La renda de les llars d’inquilins se situa entre els 20.000 i els 26.000 euros, mentre que la de les que viuen a un habitatge en propietat oscil·la entre els 30.000 i 36.000 euros. D’altra banda, la renda mitjana dels propietaris que lloguen un habitatge és d’entre 51.000 i 56.000 euros –aquestes xifres són d’àmbit estatal.

“La renda dels propietaris és entre 2 i 2,5 vegades la dels inquilins. Això és greu”, lamenta l’economista. Fins i tot tendrien una renda superior en cas de deixar de percebre ingressos per lloguer, la qual podria arribar als 40.000 euros, segons l’estudi El mercat de lloguer. Font de desigualtat social (Javier Gil, Miguel García Duch, Lorenzo Vidal i Miquel A. Martínez). És a dir, el lloguer és a hores d’ara “un potent mecanisme d’amplificació i reproducció de la de desigualtat socioecòmica”, considera l’informe, un mecanisme gràcies al qual es dilueix la classe mitjana.

“És com tornar a l’edat mitjana. Si tenies la propietat de la terra no treballaves i treies una renda llogant-la a altres persones”, exemplifica Robsy, qui també adverteix que les perspectives de futur “no són les millors”. “Els pròxims 15 anys creixerem en població un 19%. Això és fantàstic per als inversors: hi haurà demanda i els preus no davallaran”, sentencia.