El vell art de col·laborar amb els animals salvatges
Un estudi descriu un sistema de pesca cooperatiu i mútuament beneficiós entre pescadors artesanals del Brasil i dofins mulars
Si el somni de la raó produeix monstres, el de l’evolució dona lloc a col·laboracions inesperades i refinadíssimes entre espècies diferents. L’efecte és encara més sorprenent quan una d’elles és l’espècie humana, potser perquè hem interioritzat aquesta idea tan errònia que som alguna cosa a part de la resta d’éssers vius. Un recent article publicat a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS) descriu amb detall una d’aquestes col·laboracions, que involucra pescadors brasilers i una població de dofins mulars, amb el resultat que, tant les persones com els cetacis, pesquen més quan ho fan conjuntament.
Col·laborar amb dofins, llops i ocells
La col·laboració amb dofins ja la va consignar Plini el Vell a la seva Història natural, quan al segle I va descriure les pràctiques d’un grup de pescadors de Narbona amb una combinació d’observació exhaustiva i interpretació poètica. Però els humans no només hem col·laborat amb cetacis —dofins però també orques—, uns animals socials i intel·ligents que, a priori, poden semblar candidats ideals per mantenir aquest tipus de relacions mútuament beneficioses. Algunes restes fòssils trobades a Nord-amèrica indiquen que fa 32.000 anys els habitants de la regió treballaven amb els llops per caçar bisons i uapitís, un ungulat molt semblant al cérvol. I altres investigacions, en les quals va ser pioner l’etòleg i primatòleg català Jordi Sabater Pi, mostren que els humans també col·laborem amb alguns ocells.
En algunes selves de l’Àfrica central hi viu un grup d’ocells que es coneixen com a indicadors de la mel, una denominació comú prou eloqüent. Quan detecten un rusc d’abelles, aquests ocells emprenen un vol acrobàtic que es pot elevar desenes de metres sobre les capçades dels arbres. Hi ha espècies que descriuen espirals descendents, n’hi ha que fan ziga-zagues i n’hi ha que combinen aquestes filigranes amb un brunzit que es produeix quan l’ocell solca l’aire a màxima velocitat gràcies a la vibració d’unes plomes especials de la cua. L’objectiu és sempre el mateix: cridar l’atenció d’algú (persona o animal) interessat en la mel. Després de l’exhibició, l’ocell baixa en picat fins al rusc, de manera que resulta fàcil de localitzar. I aleshores s’espera. La persona que l’ha vist arriba al lloc, esberla el rusc per extreure’n la mel i se’n va. I aleshores l’indicador de la mel s’acosta al niu trencat i se’n menja la cera, el seu aliment principal. Un win-win de manual.
Divideix i venceràs
La col·laboració entre els pescadors brasilers de la població de Laguna, al sud del país, i els dofins mulars es coneix des de fa 140 anys, però no ha sigut fins ara que un equip de científics de diversos centres de recerca dels Estats Units, Alemanya i el Brasil l’ha estudiada amb tot luxe de detalls. El procés de pesca conjunta s’inicia quan els dofins utilitzen el sistema d’ecolocalització per trobar una mola de llisses que, per començar, els pescadors artesans no podrien localitzar mai perquè no tenen els mitjans per fer-ho.
Un cop trobat el peix, els cetacis el guien cap a les aigües poc profundes, on els esperen els pescadors. Aleshores se submergeixen i la immersió actua com a senyal perquè els pescadors llancin les xarxes. A mesura que cauen les malles, la mola de llisses es va fragmentant. Hi ha molts individus que queden atrapats a l’interior de les xarxes, però molts altres neden sols per fora, encara lliures però ja sense la protecció del grup. Els dofins només han de fer un parell de cops de cua per accelerar lleugerament i encalçar-los.
"Sabíem que els pescadors observaven el comportament dels dofins per decidir quan llançar les xarxes, però no sabíem si els dofins coordinaven activament el seu comportament amb el dels pescadors", ha explicat en un comunicat el biòleg Mauricio Cantor, autor principal de l’estudi. Per esbrinar-ho, els científics han utilitzat drons, hidròfons i imatges captades per càmeres subaquàtiques que els han permès resseguir la conducta dels cetacis durant tot el procés. També han estudiat l’evolució demogràfica de les poblacions de dofins de la zona durant els últims anys, han entrevistat els pescadors i n’han observat la tècnica.
Més pesca i més supervivència
La conclusió a què han arribat és que la pràctica és deliberada i coordinada entre ambdues parts. "Tant els pescadors com els dofins capturen més peix quan treballen en sincronia", ha assegurat Cantor. El resultat de l’activitat conjunta és, doncs, que els pescadors atrapen una quantitat de peix 17 vegades superior a la que capturen sols. Pel que fa als dofins, els investigadors han determinat que els que col·laboren amb els pescadors tenen una supervivència un 13% més alta que els que no ho fan.
Segons els científics, la majoria d’interaccions entre els humans i altres espècies són competitives i no mútuament beneficioses. Aquest cas, però, n’és una excepció. Tal com ha explicat en un comunicat Damien Farine, un dels altres autors de l’estudi, "això fa que aquest sistema tingui un interès científic substancial, ja que ens pot ajudar a entendre sota quines condicions pot evolucionar la cooperació (de creixent importància en un món que canvia ràpidament) i en quines condicions es pot extingir o canviar d’una interacció cooperativa a una de competitiva".
