Anna Miñarro: "Els traumes de la Guerra Civil i la dictadura han passat de generació en generació"

PalmaAnna Miñarro és psicòloga clínica i psicoanalista. Ha format part de les poques investigacions que s’han fet sobre els traumes a conseqüència de la Guerra Civil i la dictadura franquista i com aquests s’han anat passant de generació en generació. Miñarro és una de les ponents del cicle de conferències ‘Tardor de Memòria’, organitzat per la Secretaria Autonòmica de Memòria Democràtica. L’esdeveniment arriba a les quatre illes del 12 de novembre al 10 de desembre.

El títol de la vostra conferència és Transmissió oculta, una herència sense testament. A què us referiu amb ‘transmissió oculta’?

— Són els traumes viscuts en situacions de catàstrofe social, com va passar a Espanya durant la Guerra Civil, la dictadura i la transició, que han passat de generació en generació. El terrorisme d’estat que es va imposar el 1936 va generar una situació traumàtica a tots els ciutadans, que no s’esgota a la generació que la va patir. Va deixar un enorme paisatge de mort i horror. Les persones que varen ser assassinades eren principalment joves, treballadors, als qual se’ls varen arrencar els somnis, els projectes de vida.

De quina manera es passa el trauma d’una generació a una altra?

— De la primera a la segona es transmet amb un silenci absolut, i com que no es tramita, no es cura. És una ferida que deixa anar sang i per molt que intentis tapar-la, si no ho treballes, no pots tirar endavant. A la segona generació hi ha indicis: si veus la mare de negre, permanentment plorant, hi ha una clara consciència que passa alguna cosa, però no s’hi han posat paraules. A la tercera, els fets poden passar a ser totalment impensables, s’ignora que hi ha un secret. I a la quarta, sovint trobam diversos símptomes, sensacions complicades, malalties que no se saben d’on venen... Per tot això és tan important que els testimonis puguin parlar.

Com viuen les dones aquest trauma? Elles varen carregar majoritàriament amb els dols.

— En les dones hem trobat molt de plor i molta culpa. Varen quedar vídues, moltes varen patir tortures, exili, varen ser botí de guerra per protegir els seus estimats, varen patir un maltractament continuat. Moltes varen esperar anys per ser mares perquè els apareixia la por i desconfiança de la capacitat de protegir els fills. En les segones i terceres generacions trobam molts casos en què les dones renunciaren a una vida afectiva i sexual perquè es feien càrrec de mares malaltes de dol i de pena. Es varen resignar a la pèrdua del projecte personal i a tenir un lloc de paritat amb l’home. Tot això implica dany en la salut mental.

Com poden les víctimes i famílies sanar el trauma quan encara no hi ha hagut una tasca completa de reparació i una condemna als responsables de la massacre?

— Efectivament, els repressors i responsables del genocidi encara estan en situació d’impunitat. Se’ls ha donat permís per no complir les lleis obligades de veritat, memòria i reparació. Martin Villa, Billy el niño... Encara vivim en un país ple de torturadors impunes i això implica un mal constant per a les víctimes. La impunitat produeix moltes alteracions en la salut mental perquè hi ha una absència de justícia. És molt difícil treballar-ho perquè s’ha imposat el silenci. Què podem fer? Trencar el silenci. Acompanyar les víctimes perquè parlin.

La dreta defensa l’oblit, "no furgar en el passat". Es pot oblidar?

— No. Qui diu que s’ha d’oblidar el passat no té present que l’oblit no existeix. En tot cas, el que existeix és la negació. Ho veiem en els partits polítics: la societat està obligada a situar-se entre l’oblit i el record, entre el passat i el futur. Però, en realitat, es tracta de democràcia o de no democràcia. La impunitat dels responsables és una vulneració dels drets humans; pretenien que fos una manera d'arribar a l'oblit, però és impossible.

Què poden fer les institucions per ajudar que es trenqui aquest silenci que perpetua el trauma?

— En aquest país encara avui tenim molta feina per fer, a algunes zones més que en altres. A les Balears s’ha avançat molt. Cal fer un pla d’atenció psicosocial per atendre els descendents que ho vulguin. Hem d’actuar ja perquè el temps passa i molts aniran morint. S’ha de recuperar la salut mental no només de les víctimes, sinó també de les famílies.

En els darrers anys del franquisme hi ha a una oposició al règim que també pateix repressió i tortures, però encara està molt silenciat. Com ho viuen aquestes persones?

— Sí, darrere franquisme hi ha molta repressió. Hi va haver no només persecució, sinó també assassinats. El que trobam és un símptoma de tristor immensa. Una vida melancolitzada, conseqüència del silenci. Molta gent per poder treballar ho va haver de negar. Estam lluny de reparar-ho perquè encara no hem reparat les conseqüències de la primera etapa de la dictadura.

Hi ha pocs estudis sobre els impactes de la dictadura i la Guerra Civil en la salut mental

— Sí, l’únic estudi real és el nostre, una recerca que continuam treballant. Hem de formar els professionals que tenim perquè puguin escoltar bé. Quan una senyora de 80 anys somia que la venen a cercar, el metge interpreta que està delirant o s’està demencial i li donen medicació. Hem d’aprendre a fer una anamnesi completa, perquè només així entendrem que aquest somni és conseqüència del que ha patit durant tants d’anys. La medicació que realment necessita la gent que ha patit tant és la paraula, que algú els vulgui escoltar.