Microsites 11/10/2021

Almudena García-Rubio: "El més gratificant és poder retornar a les famílies els seus éssers estimats"

4 min
Almudena García-Rubio en una fossa.

PalmaAlmudena García-Rubio és doctora en Antropologia Física per la Universitat de Madrid i especialista en arqueologia funerària i forense. Forma part de l'equip d'Aranzadi, que es va encarregar del Pla de Fosses 2018-2019 del Govern balear. Una de les actuacions va ser a les fosses del cementeri de Porreres, d'on s'ha aconseguit exhumar 114 víctimes i identificar-ne 17. Les darreres identificacions (de Miquel Pasqual Quetglas, Bartomeu Matas Alemany i Jordi Colom Estarellas) es varen fer la setmana passada.

Com neix el vostre interès per l'arqueologia funerària i forense?

— Dos docents, Paco Echevarría i Patxuka de Miguel, em varen convidar com a voluntària a una exhumació de les víctimes de la Guerra Civil a Olmedillo de Roa (Burgos), el 2003. Ells han estat els meus mentors. Va ser una experiència bastant impactant. Després d'això, les coses varen anar venint.

Què va ser el que us va impactar més?

— Jo anava sense saber on em ficava perquè era una oportunitat per aprendre. Va haver-hi un moment en què es veien els vuit esquelets a la fossa. Vàrem fer una explicació per a la gent que va venir i, en un moment, Paco va demanar que si hi havia algun familiar que volgués baixar a la fossa o dir alguna cosa, era el moment. I així va passar. Un d'ells, Román, era el germà del més jove de les víctimes, un al·lot de 20 anys.

Què és el més gratificant de la feina?

— Quan hi ha identificacions i es poden tancar projectes. Hi ha moltes vegades que no arribam ni a trobar la fossa. És poder tornar a les famílies els seus éssers estimats. En aquests anys ha estat bastant complicat, a Espanya, hem estat bastant perduts perquè no hi havia directrius clares per part de l'Administració. Aquesta manera tan ordenada de treballar a les Balears, amb una comissió de fosses i un finançament del Govern, no sempre ha estat així.

A altres parts d'Espanya està costant molt, encara avui, obrir fosses. Quines conseqüències té?

— Des del punt de vista tècnic, com més temps passa, més complex és tot. I més dolorós i frustrant perquè la gent es fa gran. Si penses en la gent que encara espera a exhumar el Valle de los Caídos, t'adones que és una història vergonyosa. Ells tenen les portes tancades i mil impediments.

Què passarà si arriba a governar la dreta amb l'extrema dreta?

— No m'ho puc ni imaginar. Si amb el Partit Popular de Rajoy ja presumien que invertien zero euros en memòria històrica, el PP amb VOX ja no seria només això, sinó que es revertirien les polítiques públiques de memòria democràtica que hi ha hagut a tots els nivells. És un dels temes en què ho tenen més clar, s'hi oposen completament.

Sou doctora en Antropologia Física. Com descriuríeu aquesta disciplina?

— És la que explica les poblacions humanes a través de les restes físiques. El metge forense és el que identifica la víctima i la causa de la mort, amb cadàvers frescs. L'antropologia forense té el mateix propòsit, però ja són restes. El que passa és que els que estam orientats en violacions de drets humans, no sempre treballam en causes judicials. Per exemple, en el cas espanyol, no.

Què fa falta perquè els processos de reparació avancin més àgilment i amb la justícia involucrada?

— Voluntat política. A Espanya no hi ha hagut voluntat política de fer les coses a través del sistema judicial. Quan es vol, les coses es fan. Per exemple, al País Basc han donat per tancada l'etapa d'exhumacions. A tots aquells llocs on es pensava que hi havia fosses s'ha fet la feina. De vegades se n'han trobat i de vegades no. Però s'ha fet la feina. El problema és que anam cap endavant i després cap enrere. Ara hi ha un govern central disposat a treballar, però del govern estatal ha d'anar baixant a les autonomies i això és molt complicat.

En quins altres països sí que heu treballat amb la justícia?

— Vaig treballar amb l'equip argentí d'antropologia forense al Txad, durant el procés d'enjudiciament d'Hissène Habré, el 'Pinochet' africà. Quan va deixar el poder es va fugar al Senegal, on va viure bé molts d'anys. Es va aconseguir fer una investigació, a través d'una cort de justícia de diversos països africans. Hi va haver exhumacions i es va aconseguir el judici. L'home va ser condemnat i ha mort enguany per covid-19.

Com és tot el procés per arribar a les identificacions?

— És tot un procés que té molts de passos. Primer hi ha la informació preliminar, que consisteix a saber tot el que es pugui saber de les mateixes víctimes, les seves condicions físiques, la seva desaparició, el moment repressiu, el moment de l'enterrament... Quan ja tens les pistes, s'ha de cercar la fossa, que de vegades és un lloc molt concret però altres vegades és molt ampli.

La documentació arqueològica té un paper clau.

— Sí, et permet saber si hi va haver trets, si tenien les mans fermades... tota la informació del context que s'extreu de la fossa. Després ve la fase del laboratori, que és la més desconeguda. És un treball laboriós d'estudiar cada esquelet per intentar orientar les identificacions. Hi ha vegades que les pistes ens permeten dir al laboratori de genètica que comenci per certes restes òssies, però hi ha altres vegades que no tenim cap pista i ho hem de creuar tot amb tot i després anar afinant. Un altre vessant que em sembla molt important és la divulgació de la nostra feina. Està arribant per fi a l'àmbit universitari i veim que les generacions més joves tenen interès. És una de les coses que s'estan fent bé.

És un treball de molta incertesa. Com ho duis?

— En vas aprenent. Sempre hi ha incertesa i, sobretot, tens la responsabilitat de transmetre-ho al familiar. Perquè et veuen ja amb la pala i hi ha molta esperança perquè ja som allà, però s'ha d'explicar bé i ser molt cautelosos.

stats