El poder de la tragèdia
La reiteració de les tragèdies ens ha fet resistents als seus efectes catàrtics. Si per catarsi entenem la purificació per la contemplació d'una situació tràgica, ens haurem de reconèixer cada dia més inaccessibles a la tragèdia: ens hi avesam per la seva proliferació. Com en els processos addictius, perquè la tragèdia ens faci algun efecte s'ha de produir cada vegada més prop de nosaltres i la seva forma i les seves conseqüències han de ser cada vegada més devastadores. Aquestes condicions es presenten sovint, i si la seva durada és suficient, alteren les nostres emocions i ens desperten els bons sentiments, cada dia més encallats al fons dels nostres cors. Però d'aquí que els bons sentiments es manifestin de forma que els governants ens escoltin i se'n declarin afectats, queda un tram ple d'obstacles.
Han hagut de passar massa coses perquè el govern de Rajoy fes algun gest que reconciliï l'Estat amb allò que la majoria de la societat voldria que fos. Moure el govern del PP cap a la solidaritat és una empresa titànica, que sovint és comanada a Sísif. Els petits canvis en l'administració de serveis sanitaris als immigrants amb irregularitats a la paperassa es produïren per evitar el contrast de la seva insolidaritat amb l'actitud, més humana, de les comunitats guanyades per governs progressistes. Les paraules –veurem els fets– sobre l'ajuda als refugiats tenen aquest mateix sentit. Al PP li costa renunciar a l'egoisme com a principi actiu de la seva doctrina. Veurem si ho paga o no.
Mentrestant, la ciutadania no pot rebaixar l'actual nivell d'exigència, perquè aquesta rebaixa proveiria el govern central d'una bona raó per aplicar l'estratègia de l'oblit, en la qual Rajoy és especialista reconegut. Si les imatges d'aquests dies s'esmorteeixen a la memòria, ell haurà guanyat una batalla decisiva.
