Arquitectura
Societat 26/03/2024

Per què tornar a emblanquinar amb calç o construir amb marès és una gran idea

Arquitectes i restauradors de les Balears aposten per recuperar materials i tècniques tradicionals per fer construccions més sostenibles i saludables

5 min
Els materials tradicionals milloren recuperen pes dins la construcció.

PalmaTradicionalment, les setmanes prèvies a la Pasqua venien carregades de tragí a Mallorca. Qui més qui manco aprofitava el bon temps per emblanquinar tota la casa. Alguns, fins i tot, contractaven emblanquinadores i d’altres implicaven tots els familiars, especialment les dones, preparant graneretes, escales i una roca de calç que es tenia en remull en un recipient amb aigua calenta. Al final es tractava de complir dos objectius: d’una banda, fer visible per als veïnats que en aquella casa es feien les coses com toca i, per una altra, efectuar una tasca de desinfecció anual. “Amb tota la raó”, exclama Joan Pere Llinàs, gerent d’Unicmall, l’única empresa que actualment fabrica calç amb forn de calç a Mallorca. “La calç és càustica i fa de barrera contra els fongs, els bacteris i els àcars”, assegura Llinàs. I com que no hi ha temps que no torni, recorda com varen notar un increment de compres a partir de la covid, per part de gent que sabia pels padrins que la calç tenia propietats higièniques.

Els gestors de la unitat de restauració del patrimoni industrial del Consell de Mallorca es feliciten que Mallorca disposi d’una empresa com la de Llinàs que fa calç homologable a la que antigament es feia en forns d’extracció, perquè com explica la seva responsable, Aina Serrano, “en el nostre cas, que ens dedicam a restaurar, tenim un greu problema per trobar materials tradicionals”. Serrano posa l’exemple del marès, “ja que a principis de segle hi havia més de 300 pedreres a Mallorca i ara n’hi ha una desena. I comença a haver-hi dificultats per trobar pedra també, perquè les empreses de construcció releguen aquests productes”. Un altre aspecte que s’ha complicat molt és la fusta. “És molt difícil tenir peces d’alzina, ullastre o ametller i, en el cas del ferro, la fusa està impossible. S’han de fer motlles de cada cosa, ja no hi ha gent que ho treballi i el preu es dispara”.

I és que el problema no es limita als materials, també hi ha una alarmant falta de mà d’obra especialitzada. “A poc a poc desapareixen i no hi ha relleu. Ara mateix, picapedrers que usin morter de calç es poden comptar amb les dues mans i em sobren dits, i ara s’ha jubilat el darrer canyisser que teníem a l’illa”.

L’abandonament de les tradicions constructives es va iniciar amb l’arribada de nous materials com el ciment pòrtland, els totxos o els acrílics. En general, materials que eren més bons de fabricar i d’aplicar i amb un cost més baix, a la llarga no demostren les mateixes qualitats que els tradicionals. “Fixa’t que en els habitatges construïts a partir dels anys 60 hi ha molts problemes d’humitat ambiental, cosa que no passa amb els que fan servir calç, tant per l’estructura, l’esquerdejat o el referit, perquè és impermeable i transpirable”, defensa Llinàs des d’Unicmall. Li dona la raó l’arquitecte Rafael Sala que explica que la construcció de fa uns anys, completament aliena a la tradició d’aquí, no ha funcionat bé. Es refereix a edificacions fetes de formigó, “és cert que són tècniques més ràpides, però també que generen molts problemes d’aïllament i humitat, i ara, que ens demanen assolir uns determinats nivells d’eficiència energètica, hi ha una feinada amb aquests edificis i moltes vegades és impossible”.

El renaixement de les tradicions

Sala fa servir als seus projectes pedra de marès, argila, fusta, test, morters tradicionals i també palla i suro. Explica que són materials d’aquí que no hem de dur de fora i que encaixen dins l’arquitectura i el paisatge, adaptats al nostre clima i que donen bons resultats. Si bé és cert, reconeix, que suposen més costos i de vegades són tècniques una mica més lentes. Però els nous temps també han duit avenços, “no es tracta de tornar a fer les coses com abans, sinó de no perdre el que se sabia fer però adaptat a la situació actual, ecològica, econòmica”. Per exemple, des del seu estudi fabriquen uns panells prefabricats de fusta i palla que els donen bons resultats.

El cas de Sala no és únic. Ja són molts els arquitectes que han girat la ullada cap als materials i sistemes de construcció tradicionals. Defensen una perspectiva mediambiental, sostenible energèticament, integrada en l’entorn, que recupera els materials tradicionals locals i amb un impacte ecològic reduït al màxim. Francisco Cifuentes n’és un altre exemple. Com Sala, treballa amb productes locals i també està involucrat en el projecte Amarar, que recupera arbres de la serra de Tramuntana per fabricar mobles i altres productes, i qualifica “d’intolerable que tenint boscos abandonats, plens de fusta, importem 70 mil tones de fusta per a la construcció a les Illes”.

Per a Cifuentes, “és millor treballar amb materials locals, adaptats al nostre territori i que tinguin baix impacte de CO2, reduint al màxim el formigó i reutilitzant materials”. Cifuentes diu que hem fomentat una cultura de l’instant que valora la rapidesa i el cost més baix en contra de la qualitat. “S’ha apostat per la deslocalització per reduir costs, conreant una cultura de l’abandonament, s’abandonen teuleres, arbres, pedreres... i hem d’apostar per generar una nova cultura. Els fusters d’ara et diuen que els seus pares feien coses que ells ja no saben fer. Hem de recuperar el coneixement i aportar tecnologia per baixar costos i facilitar la feina. Hem de fer projectes d’èxit”.

Trobar solucions

Ara es tracta de facilitar les coses. D’una banda, explica l’arquitecte Rafael Sala, s’ha d’incorporar formació sobre els materials i oficis tradicionals als graus d’arquitectura, ja que “quan estudiava la carrera era vist com un poc estrany perquè m’interessaven aquests materials”. Però també de solucionar un fet que segons el seu company de professió Francisco Cifuentes resulta inexplicable: “Mentre des d’Europa es valora cada vegada més la reducció de la petjada ecològica, es manté la contradicció que a les licitacions pot competir-hi tothom des de qualsevol banda, i s’hi valora molt una baixada de preu”.

Per part del Consell, Aina Serrano apunta també a la necessitat de disposar d’uns codis tècnics arquitectònics més àgils i amb un poc més de marge que permetin mètodes de restauració més sensibles a les tradicions i a l’autenticitat. I assegura que recuperar aquests materials i oficis pot sortir a compte perquè hi ha una nova demanda i sensibilitat que reclama construccions i maneres de fer diferents les dels darrers anys. Llinàs considera per part seva que vivim un renaixement d’aquests productes tradicionals, i assenyala que “l’exemple som nosaltres, una empresa petita, de deu treballadors, que estam a punt de fer 65 anys i ho hem fet apostant per un producte que molts varen deixar anar quan va arribar el ciment”.

Els costums han canviat, la majoria dels forns de calç ja no funcionen i no hi ha emblanquinadores professionals, però la calç, el marès, la fusta o la pedra tradicional viuen un repunt. Perquè són materials que presenten avantatges i que incorporen millores tècniques i elements que permeten facilitar-ne la producció. El gerent d’Unicmall considera que la seva empresa ha demostrat que la tradició és viable, ja que “amb 10 treballadors, som a punt de fer 65 anys i ho hem fet apostant per un producte que molts deixaren anar quan va arribar el ciment”, explica Llinàs.

stats