“M’he plantejat més d’un pic suïcidar-me, no sabia com sortir-ne”

Exaddictes al joc expliquen en primera persona la seva experiència i comparteixen com se n’han sortit amb l’ajuda de familiars i professionals

“M’he plantejat més d’un pic suïcidar-me. Ho vaig pensar diverses vegades perquè tenia un problema molt greu i no sabia com sortir-ne. Et vas automarginant a poc a poc. Tems el rebuig i no ho dius a ningú. És com una malaltia silenciosa”, explica Biel Garcia (nom fictici), exaddicte al joc. Parla del moment límit, quan estava totalment ofegat pels deutes, principalment a causa de les apostes esportives. En aquella època patia taquicàrdies, ansietat i pèrdua del sentit de la realitat des de feia temps. “Arriba un moment que perds la noció d’allò que deus i t’autoenganyes constantment: tot és mentida rere mentida”, recorda. Ara té més de 25 anys, però va començar a jugar als 14. Al principi, era “un poc en broma” amb els amics i, fins als 17, va ser puntual: dos o tres pics a la setmana. Aleshores, s’inicià en el pòquer presencial. Pensava que podria convertir-se en un professional mentre estudiava. Jugant al pòquer online i presencial havia arribat a guanyar 3.000 o 4.000 euros mensuals. Llavors, el joc es va convertir en una obsessió. Ocupava pràcticament tota la seva vida: “La sessió més llarga que he jugat va durar 26 hores seguides; en acabar, vaig dormir tres o quatre hores i vaig continuar jugant”, explica. I afegeix que “si vols guanyar en aquest joc, hi has de jugar tot el temps”.

Dels 18 fins als 23 anys tenia un control total i el pòquer era la seva única font d’ingressos. “Per ser professional, no et pots gastar més de l’1% del teu capital, és a dir, que si tens 1.000 euros, només n’hi pots jugar 10”, explica. D’aquesta manera, diu que a la llarga les possibilitats de guanyar es multipliquen: “si no, sempre guanya la banca”.

Però l’obsessió continuava augmentant. “Vius esgotat, rumiant sobre aquella jugada i aquella altra”. Després del pòquer, Biel es va iniciar amb les apostes esportives. Allò el va acabar d’enfonsar. En aquell temps, tenia un bon lloc de feina, amb possibilitats d’ascendir. Però la mort d’un familiar, la distància amb la seva parella i compaginar els estudis i la feina el varen empènyer a perdre el control. “Vaig començar a jugar impulsivament”, reconeix. Llavors varen arribar les taquicàrdies i l’ansietat. Jugava al pòquer per recuperar allò que perdia durant les apostes esportives online i hi estava fins al vespre.

Un dia, quan estava al límit econòmic, li va arribar a la bústia la carta de CaixaBank que li oferia un microcrèdit de 5.000 euros. Va ser el principi del final. Ho va perdre tot en molt poc temps i va demanar més crèdits a Moneybank i Vibus. “Intentava tapar el desastre i cada vegada era pitjor”, admet. Demanava 1.000 euros a Vibus i n’havia de tornar 1.390 al mes. “Fa vuit mesos d’això i sembla que fa 20 anys”, diu.

Una porta oberta

Va arribar a demanar, com a mínim, 12 microcrèdits més de 500 euros. El deute va ascendir als 16.200. Fins que un dia un familiar li va demanar si necessitava ajuda. “No estava bé, sempre nerviós, evitant la gent... tot i que jo sempre he estat alegre”, comenta. En aquell moment, en Biel no ho va saber veure, però dos dies després va entendre que la porta era oberta a recuperar la seva vida.

Realitat encoberta

Biel Garcia explica que, a Mallorca, cada dia pots jugar una partida de pòquer clandestina en locals privats, on es comença apostant-hi 20 euros però se n’hi acaben jugant uns 3.000. Les sessions duren aproximadament cinc hores i hi participen vuit persones. “Al pòquer no pots tenir sentiments, perquè jugues contra gent que saps que està a punt de perdre el pis, que està destrossada i li estàs llevant 500 euros”. D’altra banda, va pensar que el seu deute era “com pagar un cotxe, perquè no podia viure amb una càrrega moral com aquesta”. El dia que finalment va anar al banc a saldar el deute, la directora de l’entitat el va felicitar per la valentia que havia demostrat. També li confessà que n’hi havia molts més, al poble, en la mateixa situació. Garcia assegura que coneix altres persones que estaven en la seva mateixa situació però no se n’han sortit. “És la droga del segle XXI, els fills dels obrers mileuristes estan robant als seus pares per anar a jugar”, explica.

Toni Moll (nom fictici) ha estat en tractament dues vegades amb Juguesca. Una, fa deu anys per les màquines escurabutxaques i ara, la darrera, per les apostes esportives. Està especiament indignat amb la publicitat del joc online “Quan veig els anuncis de Ronaldo o Neymar, pens: són mercenaris; però José Coronado, Carlos Sobera? O Rafel Nadal, que va fer el del pòquer?”. Segons ell, aquests anuncis haurien d’estar prohibits com els de l’alcohol i el tabac. “TVE, una cadena pública, no hauria de posar-los a les 19 hores, quan els poden veure infants de 12 anys”, diu.

De la ludopatia al delicte

El coordinador dels Policies Tutors de les Illes Balears, Rafel Covas, en recorda més d’un exemple similar: “Els robatoris de targetes de crèdit per jugar online comesos per menors d’edat són més freqüents del que es pensa, però no solen transcendir a la premsa perquè la mateixa família no ho denuncia”. Els policies tutors actuen davant els casos més greus i imparteixen xerrades als instituts per sensibilitzar els pares, amb la intenció de prevenir conductes ludòpates. “Enguany hi ha hagut més demanda d’aquesta formació del que és habitual”, assegura. Explica que a l’abril en va fer una a Pollença i hi acudiren un centenar de pares: “No ho havíem vist mai”, subratlla.

Covas explica que la prohibició d’entrada dels menors a les sales de joc no impedeix que accedeixin al món del joc virtual des del mòbil i l’ordinador, tenint en compte la familiaritat de les noves generacions amb les noves tecnologies. “Cal començar a sospitar quan el menor passa moltes hores tancat a la seva habitació, es mostra agressiu davant una interrupció o s’allunya de les amistats”, apunta, i recorda el cas d’un adolescent que aquest hivern intentà escanyar la mare perquè s’havia interromput la connexió a internet per problemes econòmics. El cas tampoc va transcendir als diaris, però es va tractar com un intent d’homicidi.

“Supòs que és un tema molt nou, però regular més aquest àmbit és urgent”, conclou Covas. La urgència deriva de l’increment de joves amb comportaments addictius. Fa dos anys, Projecte Home va posar en marxa el Projecte Ciber, perquè registrava una demanda creixent de població menor de 25 anys enganxada al gaming -addicció als videojocs, a les xarxes socials i al joc patològic-. Actualment atenen 20 famílies amb els seus fills. “Dels 12 als 16 anys només feim el tractament amb les famílies i, a partir d’aquesta edat, també amb el menor”, explica la directora, Gisela López. L’addicció al joc online es desenvolupa sobretot a partir dels 16 anys i, tot i que no hi ha un perfil definit, hi ha molts de casos amb estudis universitaris i famílies estructurades. López assegura que per combatre o prevenir el problema cal que s’hi involucri la família. “És qui ha de posar límits i pautes per prevenir conductes de risc, ja que són joves que no les tenen”, afirma.

Valors, autocontrol i oci saludable

El programa del Projecte Home, que s’adreça a la població més jove, té l’objectiu de promoure l’autocontrol. Per fer-ho possible, segons expliquen els especialistes, és necessari limitar els horaris, que la família supervisi i que la comunicació es reforci. També cal tenir en compte la necessitat de crear un temps d’oci saludable amb els amics. Tot això proporciona eines als joves per prevenir l’addicció i promoure “els factors de protecció”.

Ciber és un programa ambulatori, és a dir, els usuaris d’aquest servei continuen amb la seva vida i només han d’acudir a fer les dues sessions setmanals. “És molt important no fer sortir de la seva vida habitual els menors, perquè allò que es pretén és reforçar l’estructura quotidiana dels joves”, diu. El tractament dura aproximadament un any, però hi ha gent jove que hi està molt menys temps, ja que si s’agafa d’hora, la sortida és més ràpida.

LES POQUES DONES VÍCTIMES DE LA LUDOPATIA CERQUEN AJUDA TOTES SOLES

La treballadora d’una sala cèntrica de Palma, que no ha volgut donar el seu nom, assegura que el 90% dels clients són homes. “És un món masculinitzat”, diu. Antònia Miralles, psicòloga de Juguesca, entitat que lluita contra la ludopatia a les Balears, assegura que les dones representen una part molt petita del grup de gent que demana ajuda. Actualment, de les prop de 80 persones que atenen, només hi ha dues dones. Allò significatiu, però, és que sempre venen soles: “Els homes arriben acompanyats de la seva parella, que normalment està destrossada, però elles no tenen cap suport”. “També pot ser que n’hi hagi més i estiguin invisibilitzades, el joc forma part del sistema patriarcal”, afegeix. Projecte Home assegura que, en la ludopatia, la proporció entre homes i dones és similar al de les substàncies psicoatives i només un 20% són dones.

EDICIÓ PAPER 14/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF