De terratrèmols, romans, ferrocarril i un torrent

GeògrafAquest article neix d’una sortida de camp pel terme de Marratxí amb el geògraf Miquel Grimalt. A la passejada també s’hi afegí un grup de professors de l’Institut de Marratxí amb l’objectiu d’anar perfilant una lectura conjunta del paisatge. En definitiva, una ruta d’horabaixa de tardor trescant per la contrada, expectants per compartir algunes de les claus que aquesta ens podria oferir, guiats pel professor Grimalt.

Una d’aquestes claus, consistent a esbrinar quina és la sortida natural de la plana de Ciutat cap al Raiguer, la cercaríem al camí de la Bomba, a l’altura de les cases de Son Sureda, concretament en el tram localitzat en el mapa de detall amb el símbol d’una càmera i que també veim representat a la fotografia amb el ferrocarril caçat al vol. Aquest camí, de traça magnífica i possible origen romà -malgrat la manca de consens entre els experts- transcorre en aquest tram paral·lel al torrent de Coanegra. Arribats al segle XIX, els enginyers, cercant la ruta més planera, triarien la mateixa opció per traçar la via del ferrocarril.

El mapa presenta una visió de conjunt en què destaquen els elements del relleu gràcies a la incorporació de les seves ombres. Una tècnica habitual per visualitzar aquests elements de manera intuïtiva, com es pot observar a la serra de Tramuntana o a Xorrigo, amb la xarxa de torrents i els seus meandres ben definits.

Botam del mapa principal al de detall, dins l’àrea del requadre, per situar-nos a la serra de Son Mayol, escenari de la sortida de camp per on transcorre un tram del camí de la Bomba i de la línia de ferrocarril. Començarem per observar com la muntanya sembla parcialment buidada, com si una pala gegantina se n’hagués emportat el contingut. Això no és més que la feina ingent del torrent de Coanegra, amb el seu canal principal representat en el mapa.

Dos gegants

En definitiva, ens trobam davant dos gegants: per una banda, la força interna de la Terra, que, amb la seva activitat tectònica, genera el relleu i, per l’altra, un torrent poderós que se’l va menjant.

Així, en aquest torcebraç entre la serra de Son Mayol a mesura que aquesta s’anava elevant -amb alguns ensurts en forma de terratrèmol com el del 1851- i la capacitat erosiva del torrent de Coanegra, ha resultat clara guanyadora aquesta darrera. Per tant, convé reconèixer la força del torrent per obrir-se pas entre la muntanya, fertilitzar el pla de Ciutat i acabar per compartir protagonisme en el tram final amb el torrent Gros, que també veim representat en el mapa.

Arribat el segle XX ens estalviaríem revolts adreçant la ruta amb l’autovia. El preu seria un fort pendent, necessari per superar la serra de Son Mayol. Cavalls de força i benzina. A Sóller no hi hagué alternativa a foradar la muntanya per al ferrocarril el segle XIX o per als vehicles un segle més tard.

Així, acabàvem la volta per Marratxí, autèntica cruïlla de paisatges, observant la feina d’un torrent nascut a la vall d’Orient, amb la bellesa del salt del Freu, però que continua manifestant el seu misteri aigües més avall, com hem vist al camí de la Bomba, on ens sorprèn amb tresors en forma de petites gemmes, que sols necessiten una mirada diferent.

Per acabar, un apunt cartogràfic: fixeu-vos, al mapa, en la llargària moderada de les ombres i la seva orientació cap a Xaloc. Necessàriament, el sol hauria de llançar els rajos des de Mestral i prou elevat sobre l’horitzó -una combinació astronòmica impossible a la nostra latitud. La resposta es troba en segles de dibuixar mapes a la llum d’una espelma situada sobre el cantó frontal esquerre de la taula del cartògraf, mentre aquest, amb la mà dreta, anava traçant el territori sobre el paper, il·luminant els vessants de Mestral, d’on provenia la llum de l’espelma i ombrejant els de Xaloc. Un efecte visual que hem incorporat com a natural i que provoca que, l’ull no entrenat, en observar una imatge de satèl·lit amb les ombres orientades en la direcció natural correcta, barati valls amb muntanyes.