PalmaEn Teo arriba a l’escoleta a primera hora amb una capsa de sabates pel cap embolcallada amb paper de plata. També du dues antenes, que són dos filferros amb una bola (també de paper de plata) punxada a l’extrem. Es troba na Julieta, que va tota guapa amb un vestidet de color cel pàl·lid i unes ales fetes de paper maixé. També du una coroneta, que és un cèrcol de plàstic lluminós comprat a una botiga de xinesos (és imprevisible per a què pot servir un cèrcol de plàstic lluminós, però, per això mateix, les botigues de xinesos procuren tenir-ne) que s’aguanta damunt el cap de la nina amb una cànula, també de plàstic, subjectada al folre del vestit. Na Julieta es mostra molt sorpresa:
—Teo, de què vas disfressat?
—No ho veus? D’astronauta.
A més de la capsa de sabates, de la qual el paper de plata ja es comença a desenganxar, en Teo du una espècie de bata blanca i unes vambes també blanques que, amb molta imaginació, poden fer pensar en un vestit d’astronauta.
—D’astronauta? Pareixes un robot vell –protesta na Julieta–. Eh, mirau en Teo! Diu que és un astronauta.
Tot d’una s’acosten en Guillemet, na Susanneta i na Martona, que s’afegeixen al cor de veus que denosten la disfressa astronàutica d’en Teo. El tema del dia era el cel, i en Guillemet va vestit d’estel; na Susanneta, d’ocell, i na Martona, de nigul. Totes (femení genèric, a la seva escola el fan servir usualment) estan precioses, i les disfresses són d’allò més aconseguides. La d’en Teo és un nyarro, però en realitat és una expressió de la nul·la il·lusió que feia als seus pares preparar la disfressa, i a en Teo mateix, posar-se-la. Només té cinc anys, però en canvi sent que en fa molts més que la idea de disfressar-se li produeix urticària. L’entusiasmen els dibuixos animats, especialment uns que ell no sap que són antics i que també agraden molt a son pare: en realitat és son pare, que va provar sort a veure si a en Teo li podien fer gràcia els dibuixos de quan ell tenia la seva edat (els personatges de Warner Brothers, en particular) i, en comprovar amb gran alegria que sí que li agradaven, i molt, va decidir donar-se un intens revival de la seva infantesa amb la coartada que en Teo hi estava d’acord. Però no l’atrau gens la idea de vestir-se com els personatges dels dibuixos, ni com cap altra cosa. Troba, en Teo, que es nota massa l’engany, la impostura.
Per paga, els seus pares tampoc feien gran cosa a favor de la seva adaptació a l’entorn, que és el que se suposa que es persegueix amb la pràctica de disfressar-se tots plegats a l’escola d’una cosa diferent cada dia, durant cada dia de la setmana de Carnestoltes. Son pare s’havia desentès des del primer moment del grup de WhatsApp de la Comunitat (un centenar de persones en què hi havia mares, pares i mestres, tots partidaris de problematitzar els rols materns, paterns i docents), i la mare havia intentat seguir-ne els debats i les confrontacions, però aviat se n’havia cansat i havia silenciat el grup en qüestió (sense atrevir-se a sortir-ne, que era el que li venia més de gust, especialment per les recriminacions que rebia d’una tal Almudena, que sempre cercava enfrontar-se amb ella). El resultat era que es limitava a seguir les indicacions de l’escola pels correus electrònics que enviava l’equip docent, però es perdia tot el context.
I per això, quan la mare d’en Teo llegia que dimarts tocaven disfresses relacionades amb el cel, i després ho comentava amb el pare d’en Teo, el resultat acabava sent la capsa de sabates embolcallada amb paper de plata. Tampoc tenien temps d’entretenir-s’hi gaire, perquè ella era infermera a Son Llàtzer, i ell reposador al MercaPalma, de manera que les combinacions d’horaris infernals que arribaven a fer entre tots dos els obligaven a ser resolutius i no entretenir-se amb filigranes. Tampoc tenien tants doblers per gastar com els progenitors de lis companyis (plural neutre, a petició d’alguns membres, o membris, del grup de WhatsApp), els quals, a pesar de les seves fermes conviccions anticapitalistes, compraven les disfresses ja fetes a les botigues dels centres comercials.
Una altra cosa que desplaïa tant en Teo com sa mare i son pare eren les músiques amb què s’acompanyaven les disfresses, des de clàssics com el Saturday Night de Whigfield fins a incorporacions de darrera hora com el Mamá de Rigoberta Bandini. Es miràs com es miràs, per tant, la integració dins el grup es feia complicada.
—Teo, de què vas disfressat?
—No ho veus? D’infermera.
Havien arribat al Dijous Llarder, quan feien la rua des de l’escola fins a la plaça del poble. Alguns dels nins i nines dels pares adinerats –els de les disfresses comprades al centre comercial– havien format una espècie de comparsa de vestits de presidiari, tal vegada en previsió per si, en tornar grans, se’ls acudia fer-se del PP. Na Julieta també duia una disfressa comprada, però era de fada i estava guapíssima, amb el seu vestit estampat d’estels i la seva vareta màgica (de plàstic, definitivament a casa de na Julieta tenien devoció pel plàstic). En Teo duia restes d’una bata vella de sa mare, juntament amb una còfia de broma que havia fet son pare amb una camiseta vella de Motorhead. Na Julieta es mira en Teo de dalt a baix, amb estranyesa, i finalment dictamina:
—És vera, d’infermera! És guai.
L’agafa de la mà i surten corrents cap a en Guillemet, na Susanneta i na Martona, que formen part del grup dels presidiaris, però que estan d’acord tot d’una amb na Julieta que la disfressa d’avui d’en Teo és guai. Des d’un altaveu sona un reggaeton horrible a tota pastilla, però a en Teo li és igual. Quan el vagin a cercar (aquell dia li toca a son pare), explicarà que s’ho ha passat bé, però que tanmateix no li agraden les disfresses.
