Tenim temps per a àudios de 10 minuts, però no per fer un cafè

PalmaPer què necessitam demanar cita per quedar amb les amigues? Estam massa ocupades, tenim massa coses a fer. Ens hem tornat unes esclaves del Google Calendar. Ens hem acomodat en les notes rutines hiperproductives.

Dubt de si escriure o no sobre això. No estic segura d’on em durà aquest fil del qual vull tirar: si em desfarà totes les costures o si és només una puntada que havia quedat solta. També dubt perquè ja se n’ha xerrat prou, d’aquest tema. I bastant bé (la meva companya Clàudia Darder, de fet, ens va recordar que “tenim el poder de ser feliços”, en una publicació Substack a propòsit d’això).

Així i tot, faig un repàs per les meves darreres notes del mòbil per recordar quines coses m’han fet obrir aquesta aplicació amb l’impuls d’arxivar un pensament, i confirm la meva reincidència. “Per què necessitam demanar cita per quedar amb les amigues?”, em vaig demanar el 16 de novembre. Va ser just deu dies abans que Juanjo Villalba començàs així el seu article viral d’Eldiario.es, ‘La cultura de quedar para ponerse al día con los amigos: Parece que para tomar un café con ellas tenga que pedir cita como si fuera a hacerme la manicura’. Entre el dia que vaig anotar això i el moment en què escric ha passat un mes, però no puc ignorar la sospita de per què em feia aquesta pregunta. Sobretot, perquè, primer de tot, me la vaig fer en singular i amb culpa: “Per què pareix que cal una cita per quedar amb jo?”.

A Los que sueñan el sueño dorado (Mondadori, 1966), Joan Didion reflexiona ‘Sobre tenir un quadern de notes’: “Per què ho vaig anotar? Doncs, per recordar-ho, és clar, però què és exactament el que jo volia recordar? (...) L’impuls d’apuntar coses resulta peculiarment compulsiu, inexplicable per a qui no ho comparteix i útil només de manera accidental, només de manera secundària, d’aquesta mateixa manera que totes les compulsions intenten justificar-se a si mateixes (...) Però els nostres quaderns ens delaten (...), estam xerrant de quelcom privat, de fragments de la cadena mental que són massa curts per utilitzar-los, d’un assemblatge indiscriminat i erràtic”. Tanta sort que tenim la Didion per entendre’ns un poc més a nosaltres mateixes.

Rutines hiperproductives i relacions eficients

Encara no sé si és en forma de preocupació o remordiment, però el tema continua al meu cap, com el brunzit d’una mosca, de vegades més intens, de vegades llunyà, i sempre molest. Ens hem tornat unes esclaves del Google Calendar. Ens hem acomodat en les notes rutines hiperproductives. Ens és impossible improvisar una quedada entre setmana o arribar un poc més tard a casa per fer unes cerveses. Feina-pilates/ioga/ceràmica-compra-casa. I els caps de setmana compromesos a tres setmanes vista. Ni un forat lliure. “A tope!” com a resposta predeterminada, com a estat perpetu.

Estam massa ocupades, tenim massa coses a fer. Però ens enviam missatges de veu de 10 minuts, això sí. El mòbil passa a ser la metadona, el placebo: ens dona una versió light del que volem, ens pensam que fa el mateix efecte. Tenim converses profundes, ens explicam el dia i ens enviam fotos i vídeos del que calgui. Ens fa sentir que, almenys, estam en contacte. I així vivim les nostres vides, com un Sims. Tancam dins una pantalla les experiències, tot el que compartim. Matam les converses a base de tics blaus i àudios que “pots escoltar al x2”. Tot més telemàtic, menys presencial. Poc en directe, molt en diferit. Eficient. Ens conformam o ens consolam? A on anam amb tanta pressa? Per què no volem creure que les coses són més senzilles?

O almenys per a na Mari Carmen ho sembla, que les coses són més senzilles. A na Mari Carmen i al seu marit Joan els vaig conèixer fa dues setmanes, quan un ensurt a la carretera va fer que ma mare i jo –i les nostres dues cusses– acabàssim refugiades a ca seva, a foravila, tot un matí. “Passau, passau. Quedau tot el temps que necessiteu. Seis aquí. Què voleu beure?”, ens varen dir tot d’una, mentre ells feien neta la casa. Esperaven convidats: tota la família, més de deu persones. Tot i això, jo sentia que aquell imprevist em complicava més la vida a mi, que no tenia res a fer, que no a ells.

Després d’una estona, na Mari Carmen va treure una altra cadira al sol i va seure amb jo, que esperava que ma mare tornàs amb el cotxe. Mòbil en mà, em va començar a explicar bocinets de la seva vida, a través de les imatges de la galeria que anava triant: els seus cans, la seva germana, la seva feina. De tant en tant, algun convidat telefonava per demanar si feia falta que dugués pa, o si havia de passar a cercar algú. Ella contestava i, tot d’una, tornava a la conversa que estàvem tenint, com si allò fos ara la seva prioritat, acceptant que les coses són més irremeiables del que ens agradaria.

Ni na Mari Carmen ni el seu home tenien temps aquell matí per aturar-ho tot, obrir-nos ca seva i estar per a nosaltres. I, en canvi, nosaltres no tenim un moment per anar a fer un cafè un dimecres horabaixa. Ens fa por l’espontaneïtat, rompre la nostra rutina. La nostra rutina és el més important. Però si la nostra rutina es romp, totes voldríem tenir una Mari Carmen a prop.