Jo també he tornat al 2016: teníem més col·lagen però la meitat de gràcia

PalmaEn aquesta línia recta amb forma de fletxa que és la vida, qualsevol invitació a aturar i mirar enrere esdevé una experiència trasbalsadora. Anam amb tanta pressa cap al futur que ens oblidam que és amb aquesta mateixa velocitat amb què ens allunyam del present i amb què deixam enrere el passat. I ja no sé si és a consciència: per tal de no tenir temps ni de pensar si hem errat, per no saber ben bé qui som ni què volem, per por d’haver pres una drecera equivocada en algun moment i no saber com desfer el camí. O si és que aquest és l’únic ritme per arribar-hi. El cas és que, almenys jo, de cada cop tenc una relació més disfuncional amb el temps.

Li tenc por, al temps. En som conscient. I per això mirava de coa d'ull el trend del 2016, amb què internet està recordant com era el món, la vida i nosaltres fa deu anys. Fa tan poc del 2016 que em demanava si, realment, podia sentir nostàlgia d’un passat tan recent. Embafada, de totes aquestes conjectures artificials i forçades que prediuen que el 2026 ha de ser el nou 2016, he decidit rendir-me. Qui era jo l’any 2016? Ni tan sols sé què feia aleshores. Ho sabeu, vosaltres? Per un moment dubt de si era a l’institut, a la universitat o si ja havia acabat d’estudiar. Quant de temps ha passat des del 2016?

Si ja em costa mirar les fotos del que vaig fer la setmana passada –coses que, mentre les assaborim, ja han passat– no em puc imaginar com courà fer això. Així i tot, obr l’aplicació de fotos del mòbil i faig scroll deu anys enrere. En el temps que tarda a ubicar-se la galeria, em deman si tots els meus records no són una nebulosa perquè jo mateixa els condemn a ser-ho, cada cop que em resistesc a enviar un moment al passat, negant-li un lloc a la memòria. Però ja hi som: benvingudes a l’any 2016, l’any en què –pel que es veu– encara estava de moda sortir a BCM per Cap d’Any. Idò sí que fa temps, sí. Va ser l’any en què encara pagàvem xarrups a un euro i pisos de quatre habitacions, a 800. Va ser l’any de fer-ne 21, d’enamorar-nos –encara més– a distància, de fer l’Erasmus, de fer-nos tots els selfis del món perquè ens sabíem joves, d’outfits horrorosos, de la primera manifestació feminista, de tenir molts i molts amics.

Tot i que sí que m’interessa fer aquest viatge al 2016, no és tant per veure què passava aleshores, com per posar-lo al costat del 2026 i comparar-los: una part de jo ja era allà, la mateixa que encara ara és aquí. I, alhora, una altra part ha fugit. Supòs que la vaig haver de sacrificar per ser aquesta altra que som ara, aquesta que ha crescut en deu anys. Qui ets? Ens coneixem? Per què vares fer fora la meva altra versió? És que et penses que ets millor que ella? Tendim a pensar que sí: que si anam cap endavant sempre és per progressar. Però intent fer aquest exercici des d’una mirada pacient, benèvola i curiosa, sense intenció de mesurar fites. Què se n’ha fet del que érem, del que teníem, de les nostres relacions, dels nostres pensaments del 2016?

La primera foto que trob de gener és aquesta on surt de festa amb amics. I, entre ells, en Jabi. Em fa gràcia pensar que just ahir hi tornàvem a ser, junts de festa, després de molt de temps. Li enviï la foto tot d’una, reim –“Què són aquestes cares?”–, i pens que ja ha valgut la pena aquest doi de trend del 2016. Amb ell, sent que aquests 10 anys ens han servit per separar-nos i tornar-nos a ajuntar. Com si les nostres vides s’haguessin sacsejat i, ara, per procés de sedimentació tot hagués tornat a lloc pel seu propi pes. A part de la seva, altres cares criden la meva atenció. Em miren, desafiadores, repetint-se per tota la meva galeria, menystenint la capacitat que tenen 10 anys per canviar-nos i decantar-nos.

Però encara em fan més mal les cares que han canviat que les cares que no hi són. Detect el meu padrí en la darrera foto que tenim amb tots els meus cosins i em costa mirar-lo més de tres segons. Ara bé, la imatge de ma mare bufant els 45 al meu pis d’estudiants a Barcelona se’m clava al centre del pit. Veig mon pare sense cabells blancs i em culp per no tenir més fresc un record d’ell així, que em tingués preparada per a aquest moment. “El dolor assenyala el que és important per a nosaltres”, diu Marina Merino a l’article ‘2016 y otros peligros de la nostalgia’ a Sustrato. I m’agrada pensar que el dolor té una utilitat, que encara podem saber què és el que ens ha d’importar d’aquí a 10 anys.

El 2016, tots teníem més col·lagen, més llum a la cara, la pell tibant, un encanteri als ulls. Tot semblava més fàcil. I, en realitat, tot estava a punt de posar-se un poc més difícil. Gaudíem sense saber-ho, donant-nos per fet. Teníem pitjor gust, fèiem un poc de cringe, ho compartíem tot. Ara, el 2026, ens caic millor. A canvi de l’esperança i la innocència, tenim l’enginy, la gràcia, criteri, la urgència. Anam més vius, manejam la discreció, sabem triar. Tanta sort que el 2026, definitivament, no és el nou 2016.