Els Sureda, els primers amfitrions de Mallorca

Palma“Tot Valldemossa encara viu dels cinquanta-sis dies que l’hivern de 1839 passaren a la Cartoixa el compositor polonès Frederic Chopin i la seva parella George Sand, que en el seu llibre deixà molt malament els mallorquins. No es parla gens de la família Sureda-Montaner, un dels grans referents culturals que hem tingut”. És el lament d’Elvira Sureda, neta del famós matrimoni. L’escriptor José Carlos Llop li dona la raó: “Constituïren el nostre Bloomsbury particular [el destacat conjunt d’intel·lectuals britànics del primer terç del segle XX, format, entre d’altres, per Virginia Woolf i E. M. Forster]”. “Sens dubte –recalca–, els dos pols del cosmopolitisme a Mallorca són els Sureda i Adán Diehl, el milionari argentí que el 1929 inaugurà l’hotel Formentor”.

Joan Sureda Bimet va néixer el 1872 en el si d’una notable família benestant de Valldemossa. Estudià Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Deusto (Bilbao). “Mai, però –assegura la seva neta– va fer feina. En morir el seu pare, de ben jove s’encarregà de gestionar la fortuna familiar i el palau del rei Sanç”. El sumptuós edifici, situat a un costat de la Cartoixa, havia estat construït el 1309 pel rei Jaume II perquè el seu fill trobàs alleujament als seus problemes pulmonars. Curiosament, els seus futurs inquilins patirien el mateix mal.

Sureda tingué tot el temps del món per dedicar-se a la seva gran passió: la lectura. Home poliglot i dotat d’una gran oratòria, impartí conferències a Madrid i a Palma. El 1896, a 24 anys, es casava amb Pilar Montaner Maturana, una jove aristòcrata palmesana, de 19 anys, gran amant de la pintura. El matrimoni tindria catorze fills, dels quals en sobrevisqueren deu. 

“‘Los locos’ Sureda”

Montaner seria coneguda com l’eterna embarassada. La seva maratoniana maternitat, però, no li feu deixar els pinzells. A la seva disposició tenia un exèrcit de dides i de serventes. “El seu marit –apunta la neta– li donà totes les facilitats perquè continuàs pintant. Li posà una somereta perquè pogués retratar la serra de Tramuntana i se l’endugué de viatge per Europa perquè pogués visitar els principals museus”. Sureda també aconseguí que el pintor Joaquín Sorolla l’acceptàs com a alumna al seu estudi de Madrid. “La teva dona pinta molt bé. Tu encarrega’t dels nins”, li digué. 

Elvira insisteix que la seva padrina va trencar motlles en un món dominat pels homes: “Aleshores era un escàndol que una dona deixàs la família per dedicar-se a les seves curolles. A l’estudi de Sorolla, hagué de pintar separada de la resta d’homes amb una cortina pel mig. Els seus quadres modernistes s’exposarien a galeries de Barcelona, de Madrid i fins i tot de Marsella. Els crítics d’art parlaven molt bé d’ella”. Montaner visqué a cavall entre Madrid i Mallorca del 1901 a 1904. El seu fidel acompanyant era el barber Antoni Gelabert, íntim de la família, que també destacà com a pintor. L’estil de vida tan atípic d’aquell matrimoni feu que la gent s’hi referís com “los locos Sureda”.

A Valldemossa els Sureda coincidiren amb l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, que visqué entre nosaltres quaranta-dos anys, des del 1872 fins al 1914. Era un dels molts il·lustres personatges que desfilaren pel palau del rei Sanç, que tenia un teatre obert a tertúlies amenitzades amb espectacles de ball de bot. Entre ells, hi havia el mateix Sorolla i altres pintors com el català Santiago Rusiñol, el nord-americà John Singer Sargent, el suís Werner Weber i els mallorquins Anglada Camarasa, Richard Anckermann i Joaquim Mir. Per aquell cenacle cultural també hi passaren escriptors com el català Eugeni d’Ors, els illencs Joan Alcover i Gabriel Alomar i els de l’anomenada Generació del 98, com Miguel de Unamuno, Rubén Darío o Azorín. Tots ells serien protagonistes d’infinitat d’anècdotes retratades pel menorquí Màrius Verdaguer al llibre La ciudad desvanecida (1953). Sureda hi apareix descrit com un “Carles V pintat per Ticià”.

“L’hoste –ressalta Elvira– més important va ser Rubén Darío, que, en el món de l’escriptura, està al mateix nivell que Chopin en el de la música. Avui, els prop de dos mesos i escaig que estigué a Valldemossa el 1913 –molt més que el polonès– han passat totalment desapercebuts”. El conegut com el ‘príncep del Modernisme poètic’ escriuria la novel·la incompleta El oro de Mallorca –el 1906, durant la seva primera estada a l’illa, ja havia escrit un poema tan important com Epístola a Madame Lugones. Darío s’enamorà platònicament de Montaner, la qual acabà molt disgustada amb l’alcoholisme del seu convidat.

Un lloc semblant a la felicitat

Qui també quedà abduït pel magnetisme de l’estrambòtica família Sureda va ser l’escriptor argentí Jorge Luis Borges. Essent un jove de vint anys, residí a Mallorca durant dos períodes: el primer, entre el maig del 1920 i el març del 1921, i el segon, més breu, el 1923. Ho feu en companyia dels seus pares i la seva germana Norah. A Palma s’instal·laren al desaparegut hotel Continental, al carrer de Sant Miquel. Hi trobà inspiració per escriure el poema ‘Catedral’, dedicat a la Seu, i la prosa titulada Casa Elena, on descrivia un famós prostíbul de Ciutat.

Habitualment els caps de setmana Borges es desplaçava a Valldemossa, que estava a devers quatre hores en carro des de Palma. Tot i que visitava el palau del rei Sanç, sempre s’allotjava a l’Hotel de l’Artista. L’argentí tingué una molt bona sintonia amb Jacobo, un dels fills dels Sureda, que també cultivà l’escriptura, juntament amb la pintura. Els dos eren assidus de les tertúlies que es feien al Cafè dels Artistes, del Born, on coincidien amb altres intel·lectuals mallorquins com Joan Alomar o l’actor Fortunio Bonanova. 

El 15 de febrer de 1921 aquell grup d’amics signaria el Manifiesto del Ultra. El document, publicat a la revista Baleares, no tenia res a veure amb l’extrema dreta. Era un al·legat contra el tradicionalisme literari i plàstic i a favor de l’avantguarda. El 1923 Borges s’acomiadà de Mallorca, definint-la com “un lloc semblant a la felicitat, apte per ser-hi feliç”. El 1980, sis anys abans de morir a Ginebra, tornaria al paradís per visitar Robert Graves, qui, a partir dels anys cinquanta, des de Deià, agafà el testimoni dels Sureda com a nou amfitrió cultural.

Tragèdia grega

Jacobo morí de tuberculosi el 1935, a 34 anys. Anys enrere, ja havia mort del mateix la seva germana Elvira, a 18 anys. També de tisi moriria el 1937 un altre germà, Pedro, a 27 anys. I el 1939 seria el torn d’una altra, Pazzis. Dona d’una alta sensibilitat i d’esperit rebel, excel·lí en la poesia i l’escultura –aconseguí exposar a París i a Nova York. Se suïcidà a 32 anys, trasbalsada per una agitada relació sentimental. De rerefons hi havia també les seqüeles de la tuberculosi i el trauma d’una violació a 17 anys a mans d’un familiar, que la deixà embarassada. “Els seus pares –apunta la seva neboda–, eren molt religiosos i conservadors. Lluny d’ajudar-la, la culpabilitzaren d’aquella violació i donaren el nadó en adopció a un centre religiós”. 

Llorenç Villalonga, psiquiatre amic de la família, certificà una defunció per sobredosi de pastilles. D’aquesta manera, en una època en què el suïcidi era tabú, Pazzis va poder ser enterrada al cementeri de Palma. Tal com si es tractàs d’una tragèdia grega, aquella desfeta humana coincidiria amb la ruïna econòmica de la família. El 1930 els Sureda s’havien vist obligats a vendre en subhasta el seu palau del rei Sanç. “Joan –assegura la neta–, cada cop estava més absent a causa d’una sordesa crònica. Només pensava en la seva biblioteca. Va perdre el control de la fortuna que havia heretat del seu pare i que gestionava amb uns altres administradors. El seu ritme de vida era molt car, amb un estol de criats darrere, viatges i visites a teatres. Fins i tot tenia una habitació disponible sempre al Gran Hotel de Palma”. 

Acabada la dolce vita, aquella família nombrosa se n’anà a viure a una caseta senzilla del poble, que alternava amb un pis a Palma. Certes despeses les pagaven amb quadres. El 1922, ja ofegats pels deutes, Montaner havia partit a Barcelona amb les seves filles Elvira i Pazzis. Hi passà una temporada, guanyant-se la vida com a retratista. El 1947 el patriarca moria arruïnat, a 75 anys. La matriarca ho faria el 1961, a 85 anys. La seva figura, estudiada a fons per la investigadora Maria del Carme Bosch, seria reivindicada el 2012 en el documental La pintora sense rostre, de Luis Ortas i Jaume Carrió. 

El 1972 expirava, ja gran, un altre dels fills artistes de la prolífica nissaga, Pere, reputat pintor i humorista gràfic. Avui la seva filla Elvira reclama l’atenció de les institucions per conservar el llegat d’una família precursora del turisme cultural a la Mallorca preturística: “Amb la ingent documentació, pintures i escultures que tenim es podria fer un bon museu. Sempre, però, que ho hem proposat hem rebut la indiferència per resposta”.