Una persona se suïcida cada quatre dies a les Balears

N’hi ha entre quinze i vint intents diaris, a més d’altres casos que no inclouen les estadístiques i que passen per sobredosi o accidents

El silenci al voltant del suïcidi és aclaparador. El mutisme és tan poderós que invisibilitza que a Balears hi ha el doble de morts per aquesta causa que per accident de trànsit, segons les dades de l’Observatori del Suïcidi a Espanya. La societat viu inconscient davant el fet que cada quatre dies una persona es lleva la vida a les Illes i que hi ha entre quinze i vint intents diaris. “Tot i aquestes xifres alarmants, només veim la punta de l’iceberg. Hi ha casos de suïcidi que no inclouen les estadístiques, perquè passen com si fossin accidents de trànsit o una sobredosi. També hi ha metges que, a petició de la família, no ho certifiquen com a tal”, assenyala Nicole Haber, responsable de l’Observatori del Suïcidi de les Balears, el qual es va crear el 2017 i és el primer i únic organisme de caràcter públic d’aquest tipus que existeix ara mateix a l’Estat.

El tabú sobre el suïcidi és immens. La tradició judeocristiana el considera un pecat. Fins al 1983 no es podia enterrar qui ho havia fet als cementeris. A tot això, s’hi afegeix que a la dècada dels 70 el psicòleg americà David Phillips alertà de l’efecte contagi després de comprovar que, quan el New York Times en feia notícia, altres persones intentaven llevar-se la vida, fet pel qual s’establí com a norma inqüestionable a les facultats de Periodisme no publicar cap informació respecte d’aquesta qüestió. 

“Els mitjans de comunicació hem contribuït a arrelar l’estigma i el tabú”, assegura el periodista Gabriel González autor de Parlem del suïcidi, qui, d’altra banda, es mostra optimista, ja que veu que hi ha un canvi de paradigma i a poc a poc el tema surt de la foscor. Segons diu, el que realment fa mal és el tractament sensacionalista, que posa l’èmfasi en el mètode i que no pensa en com se sentiran els familiars. Però, apunta, “cal parlar-ne per poder actuar-hi”, sempre des del respecte. L’agència Efe, la qual segueix de manera estricta la consigna de no informar si es tracta d’un suïcidi, està revisant actualment com s’ha d’abordar el tema, explica Tomàs Andujar, periodista de l’agència. Ell també pensa que és necessari posar llum sobre aquest problema, el qual és la primera causa de mort no natural a Espanya -3.600 persones cada any-, però creu que “val més no publicar-ne res” si es fa “amb un tractament poc rigorós o sense aportar informació d’interès, com telèfons d’atenció o recursos”.

Les xifres a les Balears

En xifres absolutes, el suïcidi fou la causa la mort de 103 persones a les Balears el 2017. El nombre de casos va augmentar respecte dels 92 del 2016 i dels 93 del 2015. Segons les dades de l’Observatori del Suïcidi a les Illes, la taxa va ser del 8,12% per cada 100.000 habitants, una xifra que es troba un poc per damunt de la mitjana estatal, la qual és del 7,46%. Les comunitats autònomes que tenen una taxa més alta són Galícia i Navarra, amb un 10 i un 11%, respectivament.

Si es diferencia per illes, Eivissa i Formentera varen arribar al 10,5% durant el 2016, Mallorca en va registrar el 7,6 % i Menorca, el 7,5%. La taxa va augmentar a Mallorca fins al 9,2% durant el 2017, a Menorca fins al 7,4% i les Pitiüses fins al 7,9%.

Protecció i prevenció

“El factor bàsic per prevenir el suïcidi és la comunicació”, explica Nicole Haber. Segons les estadístiques, hi ha més homes que dones que es lleven la vida, “entre altres motius perquè a ells els costa més comunicar les emocions”, afegeix la coordinadora de l’Observatori. Les persones més vulnerables als pensaments suïcides viuen sobretot a les ciutats i no tenen xarxes socials reals. “La taxa de suïcidis de la gent gran a la Part Forana és molt baixa a causa de les xarxes socials i la família”, assegura Haber. En canvi, les persones majors passen desapercebudes a les ciutats. “Si viuen en un quart pis i no baixen al carrer, ningú no s’adona de res. I a un poble això no passa”, indica Haber.

Els supervivents

La solitud i el desemparament que pateixen els familiars d’una persona que s’ha llevat la vida, anomenats supervivents, són totals. L’entorn, els veïns i els familiars de segon grau se n’allunyen, diu Xisca Morell, qui perdé el seu germà per suïcidi. “Quan passà jo demanava: però no hi ha cap grup de suport aquí? I en veure que no hi havia res, vaig cercar per internet. Vaig fer una llista de totes les associacions que ens podien ajudar i la vaig ficar en un calaix. Tres mesos més tard, un dia, molt nerviosa, vaig cridar-ne una i em vaig passar dues hores seguides parlant”. Quan va poder agafar forces, creà AFASIB (Associació de Familiars i Amics Supervivents per Suïcidi a les Illes Balears) perquè cap altra persona no es trobàs tota sola.

AFASIB dona suport a 39 persones després de gairebé dos anys d’existència. Entre aquestes n’hi ha una de Sevilla, on no existeix cap entitat semblant. “El primer que t’expliquen quan arriben a l’associació, tant si fa 15 dies com si fa 10 anys, és tot el que feren aquell dia. Quan es troben en un entorn protegit, ho recorden tot i estan hores xerrant, perquè és una cosa que tenen dins i no han pogut verbalitzar. També surten els plors que s’han reprimit”. Actualment, hi ha associacions a Alacant, Barcelona, Balears, Girona, Huelva, Madrid, Múrcia, Navarra, País Basc, Tenerife i València. “Totes les entitats estam connectades i ens posam en contacte quan algú ens necessita”, apunta Morell, que ara té com a objectiu crear un xarxa a Menorca i a Eivissa. “Almanco, volem fer que la gent es conegui. A mi em poden trucar en qualsevol moment, però han de poder quedar per fer un cafè”. I és que, segons conta, “no cal fer cap pregunta. No serveix de res demanar si estàs bé”. Morell comenta que “és millor, des de la humilitat, admetre que no saps què dir ni què fer, però també demostrar que ets allà, agafar la persona i dir-li: ‘Anem a fer la compra perquè veig que no tens gaire cosa a la gelera”.

Dissoldre la culpabilitat

Una de les lluites més complicades que han de fer els familiars de les persones que s’han suïcidat és combatre la culpabilitat. “I si hagués fet això i no això altre?”. Són preguntes freqüents , diu Xisca Morell. I és que el cop és tan fort i tan difícil d’entendre que la culpa els persegueix. “Hem atès familiars supervivents que tenen un factor de risc molt gran de repetir-ho ells, perquè entren en depressió i tenen un dol que el silenci no ajuda a resoldre”, assenyala Nicole Haber. “Cercam explicacions del perquè. Però el motiu és multicausal. No és només una peça que no encaixa en el trencaclosques”, assenyala Morell. “Quan entens que no era el que vares dir o deixares de dir, sinó que tenia aquesta dificultat, aquest conflicte i també això que li costava; quan comences a entendre el seu arbre de dificultats, la culpa és dilueix”, afegeix. També s’ha de tenir en compte, diu, “que les persones que no estan en condicions prenen decisions que empitjoren el seu estat i que això crea un cercle viciós que cal rompre. Per trencar-lo hem de ser-hi presents. El seu entorn i els professionals són els que hem d’incrementar la possibilitat que superi aquest cercle”, diu. A les Balears es van fent passes. Per exemple, AFASIB organitza al setembre una marxa per visibilitzar el suïcidi. També s’estan implantant unitats de suïcidis als hospitals. A més, els centres educatius disposaran el pròxim curs d’una guia de prevenció i primer abordatge de la conducta suïcida.

LA GESTIÓ DE LES EMOCIONS I ELS INDICIS DEL RISC

Un dels factors clau del suïcidi és la dificultat de no saber gestionar les pròpies emocions, afirma Nicole Haber, responsable de l’Observatori. Haber explica que aquestes dificultats estan provocades en part perquè vivim des de la immediatesa i el consumisme, que fan que el nivell de tolerància a la frustració sigui baix.

Entre els indicis per sospitar que existeix risc de suïcidi destaquen, sobretot entre els joves, un augment de la irritabilitat i un canvi sobtat de caràcter. També ho són els símptomes de la depressió, com la manca de ganes de fer coses que abans li agradaven, dormir o menjar molt poc, l’aïllament del món. Arreglar una herència, trucar una persona amb la qual tens un conflicte fa anys o regalar les mascotes també en són senyals.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF