Saps què és la sordesa fonològica?

PalmaQuan un parlant s’enfronta a una llengua diferent de la que ha après com a primera llengua (L1), ha de superar diversos obstacles, un dels quals és el d’incorporar sons que no formen part de la seva llengua inicial. Per exemple, quan un parlant de xinès comença a aprendre català (o qualsevol altra llengua romànica, posem per cas), pot tenir problemes a l’hora de distingir entre ‘pala’ i ‘bala’, ‘teu’ i ‘Déu’ i ‘casa’ i ‘gasa’, pel fet que el xinès disposa dels sons oclusius sords (‘p-t-k’), de les paraules ‘pala’, ‘teu’ i ‘casa’, però no té els corresponents sons oclusius sonors, que són presents a les paraules ‘bala’, ‘Déu’ i ‘gasa’. Per consegüent, no copsen la diferència entre aquestes parelles de mots que sols es distingeixen per un fonema, com és el cas de ‘pala’ i ‘bala’. Per tant, quan senten “Vols aquesta pala?” o “Vols aquesta bala?”, sols perceben un únic missatge: “Vols aquesta pala?”. De la mateixa manera, en sentir “demà hi haurà una gala a la cala”, entenen que “demà hi haurà una cala a la cala”.

La incapacitat de qualsevol parlant per captar sons que no són a la seva llengua inicial s’anomena sordesa fonològica. Nikolai Trubetzkoi (1939), pioner en l’estudi del sistema fonològic de les llengües, digué que les persones, quan adquirim la primera llengua, cream una mena de sedàs que només deixa passar els sons que són rellevants en aquesta llengua (els que permeten distingir paraules). En canvi, els que no en formen part o són irrellevants resten desapercebuts.

Mètode verbotonal

A mitjan segle XX, Petar Guberina, professor i director de l’Institut de Fonètica de la Universitat de Zagreb, dissenyava l’anomenat mètode verbotonal, concebut de bon principi per a la reeducació dels sords. No obstant això, aviat el mètode fou emprat per a l’aprenentatge de la pronunciació de les llengües estrangeres. Els seguidors d’aquest mètode argumenten que un aprenent adult, en encarar-se a una llengua estrangera, té un comportament similar al d’un pacient dur d’oïda. Consideren que l’aprenent té una oïda patològica amb una sordesa fonològica que cal reeducar. Es tracta de sensibilitzar-li l’oïda a la nova llengua. En el cas dels xinesos cap al català, caldria focalitzar l’atenció en paraules com ‘bala’, ‘Déu’ i ‘gasa’.

Pot passar que la llengua estrangera tingui sons semblants a la L1. Aleshores, el parlant, durant el procés d’aprenentatge, sol cercar dins el seu repertori fonològic el so que s’aproxima al que li és extern. És el cas dels hispanoparlants amb l’anglès i el so de la paraula ‘house’, que solen assimilar al de ‘Jaén’. En anglès la ‘h’, quan no és muda, es realitza com si féssim un alè (l’aire surt dels pulmons i passa per les cordes vocals sense fer-les vibrar). En canvi, la ‘j’ espanyola és un so velar (es produeix al vel del paladar). Tot i que són fonemes diferents, un aprenent d’anglès la llengua inicial del qual és l’espanyol intenta equiparar-los. Un altre bon exemple d’aproximació és el cas dels catalanoparlants amb l’espanyol. Aquesta darrera llengua té sons que són externs al català, com ara ‘zapato’ i ‘rejilla’. Quan els catalanoparlants eren majoritàriament monolingües, i l’ús que en feien de l’espanyol era limitat, resolgueren aquesta distància fonètica amb sons aproximats. D’aquesta manera, ‘zapato’ passà a dir-se “sapato” i ‘rejilla’ es convertí en “rekilla”.

Un bon exemple de sordesa fonològica el vaig viure quan tot just tenia sis anys. Aleshores, per molts de nosaltres, el castellà sols era als llibres de text i a la parla de la mestra. No teníem televisió a casa i el nostre entorn era catalanoparlant. Per tant, la nostra competència lingüística en castellà era la d’un aprenent inicial. A mitjan curs, s’incorporà a l’aula la primera alumna que venia de fora, concretament de Ciudad Real. En sortir al pati, li demanàrem què nomia, atès que no ho havíem acabat d’entendre quan la mestra ens n’informà. Ella ens digué que el seu nom era Celedonia. Nosaltres, ben contentes, li contestàrem amb un “vine a jugar, ‘Seledonia’”! Debades insistí que no li deien “Seledonia” sinó “Celedonia”. Nosaltres teníem sordesa fonològica: sentíem totes dues paraules (‘Seledonia’ i ‘Celedonia’) ben igual. No en percebíem la diferència perquè la nostra llengua no tenia el so present a ‘zapato’ i a ‘cebolla’.

Component actitudinal

A vegades la sordesa fonològica pot donar-se dins les varietats d’una mateixa llengua i, sigui dins la mateixa llengua o no, pot tenir un component actitudinal, ideològic. Ho explica el professor de la Universitat de Cadis Manuel Rivas Zancarrón en un article publicat el 2023 a la Revista Hispano Americana. Demostra com un grup de dones (de més de 60 anys i d’Andalusia) deien que eren incapaces de pronunciar una ‘s’, atès que per subdialecte paraules castellanes com ‘cosa’ i ‘casa’ les pronuncien “coza” i “caza”. No obstant això, Rivas Zancarrón comprovà que si el grup d’enquestades parlava malament d’una altra persona eren capaces (inconscientment) de produir aquesta ‘s’ que suposadament no sabien pronunciar. El professor conclou que el grup enquestat sentia com una marca d’identitat la pronunciació ‘coza’ per ‘cosa’ i entenia que allunyar-se d’aquesta pronúncia subdialectal era de gent estufada que, d’una manera o altra, renunciava a la seva identitat. És a dir, creien que recórrer a la pronunciació estàndard de l’espanyol era trair l’essència pròpia. Per tant, en malparlar d’algú que es creia de les set cases, inconscientment reproduïen aquesta ‘s’, que asseguraven no saber articular.

Aquest tipus d’estudis, que incorporen el component psicològic de les actituds i les ideologies als fonemes, ajuden a explicar comportaments aparentment inexplicables, com és ara que demanis un cafè a un bar de Palma, posem per cas, i et diguin que no t’entenen. La distància lingüística entre ‘cafè’ i ‘café’ és mínima. Ara bé, la sordesa fonològica provocada pel component ideològic és màxima.