Els somnis de Sòcrates

PalmaDe Sòcrates, en recordam tres somnis. Laerci ens conta el primer. Segons aquest historiador de la filosofia antiga, Sòcrates somnia amb “una cria de cigne als genolls, que a l’instant es cobreix de plomes i s’enlaira cantant dolçament”. L’endemà, coneix Plató i es pensa que és l’ocell del somni, un presagi de la grandesa que adquirirà el seu deixeble.

La font dels altres dos somnis és justament Plató. Plató conta a l’inici del diàleg Critó que una dona “bella i ben plantada” vestida de blanc es dirigeix a Sòcrates en somnis per anticipar-li que “al tercer dia arribarà als camps fèrtils de Ftia”. El somni reprodueix parcialment un vers del cant IX de la Ilíada d’Homer, en què Aquil·les, l’heroi homèric per excel·lència de la Guerra de Troia, manifesta davant els emissaris d’Agamèmnon, líder de l’exèrcit grec, el desig d’abandonar el camp de batalla, i tornar a la localitat nadiua de Ftia, el lloc ideal per trobar calma i repòs, juntament amb els seus compatriotes, els temibles guerrers mirmídons. La decisió d’Aquil·les de retornar a la pàtria, i no acceptar els regals ni les ofrenes d’Agamèmnon ni l’oferiment d’entregar-l’hi la filla en matrimoni, està motivada per la deshonra i l’orgull ferit que va sentir quan li prengué l’esclava Briseida, amant i botí de guerra, aprofitant la seva autoritat reial. De manera que en cap cas la renúncia a la lluita s’ha d’interpretar com una fugida per covardia o por davant la mort, sinó com un gest d’orgull i ressentiment que posa l’honor per damunt de la fama i la immortalitat de ser recordat per les gestes en el camp de batalla.

Laerci parla d’un home en comptes d’una dona, però aquest detall no és essencial perquè no afecta el significat del somni, en canvi, ens resulta imprescindible per desxifrar-lo adequadament anar més enllà de les referències literàries i situar-lo en el moment vital del filòsof i amb relació al pensament que té sobre la mort.

En el diàleg esmentat, Plató reprodueix la conversa mantinguda a la presó entre Sòcrates, condemnat a mort per la democràcia atenesa, i el seu amic Critó. Sòcrates està a l’espera de l’execució de la sentència que s’ha retardat pel costum atenès de no aplicar la pena capital mentre la nau enviada a Delos amb ofrenes per honorar l’expedició de Teseu no hagués retornat a port.

Una actitud sorprenent

En el diàleg, Plató ens conta que Critó visita Sòcrates amb la intenció de convèncer-lo perquè fugi de la presó i salvi la vida. Critó arriba molt matí, a l’albada, i troba Sòcrates dormint molt plàcidament, amb serenitat i sense cap preocupació, amb una actitud sorprenent per algú que sap que morirà aviat.

Critó inicia la conversa confessant que no ha volgut despertar-lo perquè l’ha vist dormir a gust. També li fa saber la sorpresa i admiració que sent per l’estat d’ànim tan encalmat amb el qual enfronta la condemna i accepta la mort, sense cap angoixa ni temor. En aquest punt, Sòcrates li diu que ha tingut un somni que és bo d’interpretar, i que ell té clar quin n’és el significat. Sòcrates comparteix amb els estoics la idea que els somnis, juntament amb els oracles, són els mitjans elegits pels déus per comunicar-se amb els humans, transmetre’ns desitjos i enviar-nos ordres i missatges. Així, segons Sòcrates, els déus li envien el missatge de confirmació de la data exacta de la mort, li diuen que li resten tres dies, perquè tot i que el vaixell procedent de Delos arribarà l’endemà, els tres dies es compten des del mateix vespre del somni.

El somni té relació amb les doctrines de la immortalitat de l’ànima, les idees i la justícia. Així, l’actitud despreocupada davant la mort és la conducta més coherent per aquell que està convençut que la mort no significa el final de la vida, sinó el camí que permet a l’ànima accedir a la immortalitat. Sòcrates rep la mort com una bona notícia, perquè així la seva ànima se separarà definitivament del cos i s’alliberarà d’aquesta presó temporal. D’altra banda, el somni reflecteix la confiança en els senyals divins i l’acceptació del destí, i a més, reforça la decisió ètica de no abandonar la presó per tal de reafirmar-se en la idea de justícia que consisteix a respectar les lleis de la ciutat, perquè val més patir una injustícia que cometre-la.

El somni al·ludeix a una dona amb belles formes. Aquesta bellesa femenina remet a la metafísica platònica i a l’existència d’una realitat superior i més autèntica formada per les idees o formes perfectes, eternes i immortals, com la idea de bellesa en si, de la qual les dones belles són una còpia.

Els déus mencionen que el destí de Sòcrates serà la localitat de Ftia, la pàtria d’Aquil·les, una regió pròspera i fecunda i, per tant, fèrtil i productiva. Aquesta referència homèrica s’ha d’entendre en un sentit simbòlic, com l’anunci que l’ànima de Sòcrates retornarà de manera merescuda al seu lloc d’origen, el món etern i perfecte de les idees, la llar de les ànimes pures i nobles com la d’Aquil·les, com a premi a una vida plena i intensa, dedicada a la filosofia i la recerca de la veritat.

El somni de Sòcrates a El Critó simbolitza la fidelitat als seus ideals filosòfics de justícia i recerca de la veritat i la confirmació divina de la doctrina de la immortalitat de l’ànima, i no només ajuda Sòcrates a preparar-se personalment per a la mort, sinó que vol ser una lliçó universal de serenitat per a tots aquells que senten temor davant la mort. Amb el somni de Sòcrates, la mort adquireix una dimensió filosòfica i religiosa que ja mai no abandonarà.

Tres nits després, el dia de la seva mort, té un altre somni, descrit per Plató a El Fedó, que sembla posar en qüestió la vida dedicada a la filosofia. Segons Plató, Sòcrates havia somniat amb una veu imperativa que li deia “Sòcrates, fes música i practica-la”. Aquest somni, d’origen diví, no és gens convencional, perquè es redueix a un imperatiu totalment despullat de parlant, narració i imatges, que a més, sovint l’havia tingut en el passat, en altres moments i amb rostres diferents.

La música més elevada

Sòcrates sempre havia interpretat aquest somni recurrent com un senyal afirmatiu, d’estar fent allò que se li manava, és a dir, filosofar, convençut que la filosofia era la música més elevada. Però, en el llit de mort, per primera vegada, dubta del sentit que li havia donat al mandat dels déus, i té por d’haver-se equivocat i haver-lo malinterpretat. Per això, decideix purificar-se i posar en pràctica l’ordre somniada en un sentit més literal i ordinari, i fer música i, per tant, poesia. És així, com en resposta al somni, es dedica a composar poemes i posar en vers alguns relats d’Isop i himnes en honor a Apol·lo, en contra del seu compromís racional i del que havia pensat dels poetes, als quals havia condemnat per ser incapaços de donar raó de l’origen i el significat dels seus poemes, i haver-se deixat endur pel seu do natural i inspiració irracional. És com si finalment, Sòcrates, a les portes de la mort, ens volgués donar una darrera lliçó, que la mort no té una explicació racional, i que per entendre el viatge cap a l’inframon s’ha de donar valor als mites i al seu poder explicatiu. El somni de Sòcrates, en definitiva, ens fa pensar en els límits de la raó i en el fet que l’oposició entre mite i logos és una convenció moderna utilitzada pels professors de filosofia per ajudar els alumnes a entendre’n millor l’origen, però que és una simplificació burda que no s’ajusta a la veritat, perquè els mites tenen logos i en el logos hi ha mites.