El somni d’Escipió

PalmaEl filòsof i orador Marc Tul·li Ciceró, figura clau del republicanisme romà, exposa la seva concepció de l’univers i la immortalitat de l’ànima en el Llibre VI de La República a través d’un somni revelador, el somni d’Escipió, el protagonista del diàleg filosòfic. El nom sencer d’Escipió és Publi Corneli Escipió Emilià, l’Africà Menor, i va ser un destacat polític i militar romà del segle II aC.

Ciceró escull Escipió per conduir i moderar el diàleg, perquè era considerat un governant virtuós, just i exitós i modèlic en el seu compromís amb el bé comú. I, per tant, ideal per representar la seva veu, i exposar el seu pensament polític i moral, en un context polític de crisi i decadència i conflictes civils que amenacen la supervivència de la República, amb la qual el nostre autor s’identifica i es proposa salvar, mitjançant l’aplicació de les propostes d’aquest tractat.

Epíleg filosòfic i cosmològic

Ciceró introdueix el relat sobre el somni com una mena d’epíleg filosòfic i cosmològic, un apèndix a la seva filosofia política, inspirat en el mite d’Er de Plató, amb la finalitat de transmetre la idea que el bon govern i la conducta virtuosa orientada al bé comú tenen la gran recompensa de gaudir de la vida eterna.

Així, Escipió recorda el somni que va tenir a l’Àfrica, l’any 149 aC, durant la campanya militar contra Cartago, la coneguda com a Tercera Guerra Púnica, després d’una conversa nocturna amb el rei Massinissa, aliat dels romans en la guerra i vell amic de la família. El somni comença amb l’aparició del seu pare adoptiu, Escipió l’Africà. Ciceró vincula aquesta aparició al fet que Escipió i el rei n’havien estat parlant, i fa evident que els somnis estan vinculats de manera natural als pensaments i les converses.

Al principi del somni, Escipió té por de l’espectre del pare, però aquest el tranquil·litza i sobretot l’adverteix que haurà de fer memòria de tot el que li contarà. El pare li revela que serà nomenat cònsol després de derrotar els cartaginesos. També li anticipa que posarà fi a la guerra d’Hispània amb la victòria sobre Numància i que a 56 anys es proclamarà dictador i salvador de Roma. Però el missatge que li ha de comunicar va més enllà de la glòria i la fama que adquirirà a escala personal, té un caràcter transcendent i perdurable, i està destinat sobretot a tots aquells ciutadans i governants que, com ell, s’han mostrat respectuosos amb la llei i s’han esforçat en la conservació i l’engrandiment de la pàtria. La notícia que els vol fer arribar és esperançadora i consisteix en la promesa que la seva conducta virtuosa es veurà recompensada en el futur pel Déu principal que els haurà reservat un lloc al cel, “on podran gaudir eternament de la seva felicitat”.

Escipió comprèn que la mort entesa com la separació de l’ànima de la seva presó corporal, no és la fi, sinó el principi de la vida. En aquest punt, Ciceró adopta la visió antropològica de Plató del cos com a presó de l’ànima immortal. Aleshores, Escipió es demana quin és el sentit de la vida, i sobretot, què fa vivint encara si la mort suposa passar a millor vida? Per què no surt al pas de la mort? L’aparició paterna li respon que no pot abandonar la vida terrenal sense acabar de complir amb la missió encomanada pel Déu i, que en termes generals, consisteix a cuidar la Terra.

El fantasma del pare li fa saber a través del somni que la vida és “un camí cap al cel”, i que el cel s’ha de guanyar cultivant la pietat, i respectant la família i la pàtria, i que els humans estan estretament vinculats amb el cosmos a través de l’ànima constituïda de la mateixa essència que els astres i les estrelles.

A partir d’aquí comença la descripció de la cosmologia ciceroniana d’inspiració clarament platònica (coincideix amb l’exposada al Timeu) i que situa la Terra, sempre immòbil, en la novena esfera, tot just en el centre de l’univers. Al voltant seu hi ha vuit esferes més, concèntriques i en moviment, la més externa de les quals és l’esfera celeste del déu suprem, una gran esfera que abraça tota la resta. Aquesta esfera exterior formada per les estrelles fixes, delimita l’univers, i engloba en el seu interior la resta d’esferes, que contenen els diversos planetes de la Via Làctia, Saturn, Júpiter, Mart, el Sol, Venus, Mercuri i la Lluna. En resum, l’univers està dividit en dues parts, el món supralunar, etern i format per les estrelles, el Sol i els planetes, i el món sublunar format per la Terra, on tot és mortal, llevat dels esperits humans, que són un do diví. Tots els cossos celestes i les esferes es mouen amb un moviment circular i uniforme. Segons Ciceró, aquest moviment produeix una música celestial, la música de les esferes. Es tracta d’una concepció d’origen pitagòric, acceptada també per Plató, segons la qual el moviment de les esferes produeix música i omple de tons greus i aguts l’univers, però aquesta sonoritat és tan intensa i forta que les orelles humanes no la poden percebre, de la mateixa manera que els humans tampoc no poden mirar directament el Sol.

Ciceró està interessat a demostrar l’eternitat de l’ànima universal a través del moviment, seguint la mateixa argumentació introduïda per Plató en el Fedre. I que, en síntesi, parteix de la premissa que tot el que es mou sempre és etern, mentre que allò que és mogut i rep el moviment d’altri és temporal i caduc. Per tant, només allò que es mou a si mateix i mai no pot deixar de moure’s és l’origen i el principi del moviment. I aquest principi, per ser principi no pot tenir el seu origen ni néixer de cap altra cosa, per això tot neix d’ell. I si no fos així, no podria ser-ne el principi. Finalment, del fet que no tingui un inici se segueix també que no té un final ni pot morir mai, que és animat. En conclusió, el principi del moviment és l’ànima de l’univers que està situada fora del temps, perquè és eterna, no neix ni mor i es mou per si mateixa amb un moviment intern.

Caducitat de la glòria i la fama

Una vegada Escipió l’Africà ha acabat el relat cosmològic, reflexiona sobre la caducitat de la glòria i la fama, i transmet la idea moral pròpia de l’estoïcisme, segons la qual la glòria humana a la Terra és efímera i està condemnada a l’oblit, a causa de la mort i l’acció destructora dels fenòmens naturals. De manera que el prestigi i la popularitat són insignificants en comparació amb la grandesa, l’ordre i la perfecció de l’univers.

En darrer terme, anima el seu fill a fer prou mèrits per assolir la glòria eterna i guanyar-se el dret a habitar l’univers juntament amb els déus, i li demana que s’esforci a ser virtuós, s’oblidi del seu cos, no es deixi dominar per les passions ni els plaers, renunciï a l’ambició i els béns materials, i es dediqui a una vida contemplativa i compromesa amb el benefici col·lectiu i el deure cívic de servir a la comunitat de la qual forma part. Aquesta somnilòquia acaba amb l’advertència que aquells que es deixin dur per les passions i es lliurin als plaers del cos incompliran les lleis humanes i divines i les seves ànimes vagaran errants entorn de la Terra i seran castigades amb duresa i sotmeses a turments durant segles, fins que de nou quedin lligades a un cos i al món material i tinguin una nova oportunitat per deslliurar-se de la presó terrenal. Després d’aquestes revelacions i advertències, l’ànima d’Escipió l’Africà se’n va i el jove Escipió es desperta del son. I amb el seu despertar s’acaba el diàleg de La República.