Gemma MAr: "Sempre he sabut que cantava bé, però el 'bullying' m'impedia actuar"

PalmaEs fa conèixer com Gemma MAr, perquè la ema i la a són les lletres amb què comencen els dos llinatges d’aquesta cantant, Moyà i Aguiló. Hi ha afegit, però, una r, perquè és illenca. Fa sis anys que la jove de 25 va començar a cantar i assegura que el temps li ha retut molt. La seva va ser una de les actuacions de la Nit de la Cultura 2022, que l’Obra Cultural Balear va organitzar el dissabte 17 de desembre al teatre Principal d’Inca. IB3 TV emetrà la gala dimarts, dia 27, a partir de les 23.15 h, mentre que el Canal 33 ho farà l’endemà, dimecres, a partir de les 23.45 h.

Com us sentíreu sobre l’escenari del teatre Principal d’Inca? Havíeu actuat abans davant tanta de gent?

— Em vaig sentir molt bé i no vaig tenir gens de por. Era la primera vegada que actuava en un espai tan gran i em va sorprendre veure les cares de les persones mentre em miraven. “Mem què farà aquesta?”, crec que pensaven de mi. És ben normal: no em coneixien i no tenien cap expectativa creada. Quan l’organitzador de la gala, Pere Muñoz, em va telefonar per convidar-m’hi a participar, em vaig sentir molt afalagada. Jo sempre he sabut que no cantava malament, però fins fa uns anys no m’atrevia a cantar en públic per por de ser rebutjada. Jo no puc dir que hagi tingut una infantesa dolenta, perquè no és així, però durant uns anys em feren bullying. I això afecta. He anat a teràpia i he fet molta de feina amb mi mateixa. L’any 2018, la meva psicòloga em va fer fer una carpeta de desitjos. Això és com una espècie de llista amb els objectius que una persona es marca en el seu futur. No es tracta de desitjar coses impossibles, però han de ser objectius que, per aconseguir-los, hi has de fer feina.

Quins desitjos hi havia dins la vostra carpeta?

— El primer era fer música, el segon consistia a entrar en un estudi de gravació, després venia muntar un grup i, en darrer lloc, pujar a un escenari, que és una cosa que aleshores no havia fet mai, però ara ja ho he fet moltes de vegades. Cap pic, però, no ho havia fet en un lloc tan gran com el teatre Principal d’Inca. Com veis, tots els meus desitjos estaven relacionats amb el món de la música, i la feina que he fet amb la meva psicòloga m’ha ajudat a assolir-los.

En quin moment prenguéreu consciència que allò que fèieu agradava a la gent?

— Record que l’any 2017, en un campament amb els nins de l’Agrupament Escolta Nuredduna de Palmanyola, em vaig llançar a cantar davant ells. Jo n’era monitora i els al·lots em feren saber que els havia agradat sentir-me i veure’m. A partir d’aleshores vaig començar a cantar dins la meva habitació. La meva família em sentia de darrere la porta, però jo no deixava que em veiessin. Al cap d’un temps vaig començar a penjar vídeos meus, amb l’ukelele, a Instagram. En un moment determinat, mon pare em va dir: “Per què no proves de fer guitarra?!”. Així que vaig començar a fer-ne. Jo no tenia cap formació musical reglada, de la de conservatori, però vaig fer harmonia, i també piano amb Sergio Llopis, de ProArt Música. I amb el cantant i actor Joan Manuel Vadell vaig fer cant. N’està molt orgullós, de mi, en Joan Manel. Ara fa temps que no hi xerr, però vull telefonar-li per explicar-li com em va tot.

I enguany ha arribat el moment que Produccions Blau ha editat el disc Les dues som una. No ha estat molt ràpid?

— Sí que ho ha estat. He fet molta de via. Jo vaig començar a escriure cançons durant la pandèmia, que va ser una època que a mi em va anar molt bé, perquè jo som molt d’estar a ca meva. No ho vaig trobar gens feixuc, això d’estar a casa, tot i que va coincidir que, quan va començar el confinament, fèiem obra a ca nostra, i durant un temps hi vàrem haver de conviure. Les dues som una és la cançó que dona nom a tot el disc. Parla de la dualitat de totes les persones, de la part positiva i la part negativa, de quan estam bé i de quan estam deprimits. M’han influït molt els vídeos de Borja Vilaseca [especialista en desenvolupament personal i lideratge]. Bàsicament, la idea amb què em qued és que no podem estar sempre bé, però si estam bé, després d’haver estat malament, ho apreciam molt més. Per escriure cançons, de tot d’una, jo ho feia en castellà. Però quan les meves lletres agafaren un caire més personal, començaren a ser en català. Crec que utilitzava el castellà perquè he crescut amb Amaral i La Oreja de Van Gogh, però per parlar de mi em va sortir de manera natural escriure en català. Les amigues em digueren que cantant amb la meva llengua era més jo. Tot i això, de les 11 cançons del disc també hi ha ‘Soy miedo’, que és castellà, perquè va anar d’aquesta manera.

En teniu cap altre, de disc en marxa?

— Ara m’estim més passar gust de fer actuacions. Aquest darrer any tot ha anat molt ràpid i, quan em proposaren de fer el disc, no n’hi havia a bastament amb les cançons que jo tenia escrites. Em vaig posar a escriure’n més. I també s’hi va posar mon pare, que és un gran melòman. De fet, en va escriure tres. He crescut molt ràpid. Treia un disc i no havia fet mai abans un concert. Ara toca actuar amb la banda que m’acompanya, que totes juntes som quatre al·lotes, i ens avenim molt bé.

—