Societat 18/02/2022

Quan s'està més preocupat que la mitjana per la crisi climàtica

Cada vegada són més les persones que coneixen el significat d''ecoansietat', un concepte que el 2021 va proposar la Fundéu RAE com a paraula de l'any

6 min
Manifestació d'estudiants contra el canvi climàtic a Palma.

Palma“Plorava molt, estava molt enfadada i vaig començar a compartir informació sobre la causa al meu compte d’Instagram”. Dolors té 29 anys i, tot i que ja fa deu anys que conrea uns hàbits més responsables i respectuosos amb el medi ambient, no va ser fins l’estiu passat que es va començar a familiaritzar amb el significat d’‘ecoansietat’. “Pot sonar una mica catastrofista, però vaig estar uns dies en un pou”, recorda.

Es tracta d’un terme poc conegut, però l’American Psychological Association (APA) ja en parlava a Salut mental i el nostre clima canviant, un informe publicat el 2017 que el descriu com a “por crònica a la fatalitat ambiental”. De fet, la Fundació de l’Espanyol Urgent (Fundéu RAE) el va proposar el 2021 com un dels candidats a convertir-se en paraula de l’any. En aquest cas, la defineixen com la fusió de dues realitats que han estat molt presents durant els darrers anys: la preocupació per la crisi climàtica i la salut mental.

Preocupat pel medi ambient

Com explica Carme Aguiló, psicòloga general sanitària especialista en mindfulness i gestió emocional, per tractar el concepte d’ecoansietat cal normalitzar el fet d’estar preocupat pel medi ambient. “No he tingut cap consulta directa d’algú que m’hagi dit que aquesta és la seva preocupació principal, però sí que es donen alguns casos en què és un aspecte afegit a un quadre d’ansietat originat per un altre motiu”, assenyala. Segons descriu, “són persones més realistes, més sensibles, més en contacte amb el que està passant”.

En aquest sentit, l’ambientòleg i consultor en sostenibilitat Andreu Escrivà precisa que hi ha dues vessants dins l’ecoansietat. La primera fa referència al que un sent “quan s’enfronta a un informe del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC)”, quan s’adona que existeix “un futur negre i distòpic”. D’altra banda, la segona està relacionada amb el concepte anglosaxó climate guilt. “Una vegada ja saps que el món està malament i que va a pitjor, et trobes que hi ha un seguit d’opcions molt limitades a l’hora d’actuar”, lamenta l’expert. “Et comences a sentir impotent perquè, facis el que facis, ets incapaç d’aturar-ho tot sol, i es produeix una mica de culpa climàtica”, afegeix Escrivà.

Alguna cosa així li va passar a Dolors. L’estiu passat, després d’assistir a diverses xerrades sobre medi ambient, va començar a preguntar-se: “Com és possible que la gent continuï tranquil·lament amb la seva vida?”. “Escoltar la veu dels experts i saber de primera mà el punt on estam, em fa sentir angoixa”, diu aquesta jove mallorquina. Segons explica, sabia que era una sensació que duraria un temps determinat a la qual havia de donar unes voltes. “Vaig pensar que està bé estar enfadada, però després vaig decidir utilitzar això per intentar fer alguna cosa”, remarca.

Igual que ella, Maria, de 19 anys, assegura que no es tracta d’una cosa quotidiana. “No diria que és una sensació permanent, però sí que de vegades vaig pel carrer i de sobte m’atur a pensar: Però què estam fent?”. “Sent angoixa perquè veig que és una cosa realment greu, però després em tranquil·litza parlar amb altres persones que estan en la mateixa situació, perquè veig que no estic sola”, explica. Per a ella, la presa de consciència sobre el medi ambient va començar des de petita, ja que la seva família sempre ha tingut hàbits ecològics.

En aquesta mateixa línia, Lluís, de 25 anys, un apassionat de l’agricultura ecològica, subratlla: “Sent ràbia per una cosa que no puc canviar tot sol, és com intentar empènyer una paret que no es mou”. Va començar posant el seu ‘granet d’arena’ creant un petit hort que li permetia cultivar per a quatre persones. Tant va gaudir amb la seva iniciativa, que el 2019 va decidir fer-se càrrec de dues hectàrees que anteriorment havien estat del seu padrí. “Em preocupa l’extracció brutal que es fa dels recursos naturals, veure que això té un límit, que no el posa ningú i que a ningú no li interessa posar-lo”, lamenta.

Aficionat de la meteorologia

A més del gran interès per l’agricultura, aquest jove mallorquí també és un aficionat de la meteorologia. “M’encanta analitzar sèries de dades històriques”, confessa. De fet, s’encarrega de l’estació meteorològica de Portocolom, que just està situada a casa seva. “M’obsession una mica amb les gràfiques, em preocupa com seran els estius a les Balears d’aquí a 20 anys”, destaca Lluís. “És una sensació constant que fan fer l’esforç als qui realment no tenen la responsabilitat”, afegeix.

Victòria, de 26 anys, explica que va connectar per primera vegada amb aquesta sensació d’angoixa fa uns tres anys. “Feia un temps que havia canviat diversos hàbits per ser més responsable amb el medi ambient, era conscient del que estava passant, però hi va haver dues setmanes en què realment em vaig ofuscar molt amb el tema”, detalla. Aleshores, aquesta jove es trobava a Hamburg, cursant un màster en Gestió Internacional. “Vàrem fer un mòdul en què vàrem parlar de canvi climàtic i explotació de recursos naturals”, assenyala. Va decidir fer el treball final d’assignatura sobre les conseqüències de la pujada del nivell de la mar. “Em vaig ficar tant en les dades i les possibles mesures de mitigació que fins i tot em costava dormir, no podia deixar de pensar-hi, sentia llàstima, ràbia i impotència”, recorda ara.

Per entendre millor a què es fa referència quan es parla d’ecoansietat, Aguiló indica: “No és una cosa habitual, però hi pot haver algú a qui li envaeixin la preocupació i l’angoixa, i això crea por, frustració, ràbia, desesperació…”. De fet, fa una comparació amb la pandèmia del coronavirus: “Tenim un problema real i veim un seguit de comportaments diferents, que van des del negacionisme, que és una estratègia de fugida, de no voler fer front a una situació, fins a la persona que té molta por de contagiar-se i decideix no sortir de casa seva”. Per a aquesta experta, sentir preocupació per un fet demostrat és positiu, mentre que “les persones que es mostren indiferents solen utilitzar estratègies poc adaptatives”.

Posar etiquetes

Així mateix, aquesta psicòloga exposa la prudència que cal tenir a l’hora de posar etiquetes. “Sí que és veritat que posar etiquetes ens ajuda a identificar un concepte, perquè no sigui una cosa tan abstracta, per també correm el perill de banalitzar-ho”, comenta. “Posar una etiqueta no és ni bo ni dolent, depèn de com es fa servir la paraula, el problema és quan a qualsevol cosa se li diu ecoansietat i la seva connotació perd valor”, explica aquesta psicòloga.

Per a totes aquelles persones que en algun moment sentin o hagin sentit ecoansietat, la psic òloga suggereix evitar la sobreinformació, actuar amb responsabilitat ambiental, no oblidar-se de cuidar-se a un mateix i aprendre a gestionar les emocions. Sobre aquest darrer aspecte, diu: “Les emocions es desplacen molt fàcilment, fins a tal punt que pot arribar a ser obsessiu, per això és molt important aprendre a pair-les i no esborrar-les, perquè ens donen informació important sobre nosaltres mateixos”. També recomana tenir en compte que “les coses no són absolutes”, sinó que “s’ha d’aprendre a mirar els matisos”.

“Denota una persona sana, que està preocupada socialment, que és altruista i que estima la vida, que no només pensa en el benefici propi, sinó en el de totes les espècies”, ressalta Aguiló, que també considera que aquesta ecoansietat genera un canvi positiu en certes persones, ja que les empeny a tirar endavant iniciatives destinades a ajudar. De fet, Dolors va decidir “treure aquesta ràbia” organitzant un taller sobre proteïnes vegetals. Per la seva banda, Lluís expressa amb orgull: “Jo tenc dues hectàrees de cultiu, no he canviat el món, per estic satisfet amb allò que hi puc aportar”. “No podrem canviar la mentalitat de tot el món, però qualsevol ajuda és bona”, anima Maria. “Els petits canvis també sumen”, afegeix Victòria.

Si bé és cert que Escrivà coincideix que l’acció individual sempre sol ser positiva, reivindica: “L’acció individual suma, però només transforma l’acció col·lectiva”. “Un pot estar molt conscienciat, però si visc en una ciutat on no hi ha carril bici i on no tots els conductors estan educats per compartir carrers amb bicis… Ja puc tenir molta consciència individual, que si tanmateix no hi ha un marc de suport, poc hi podré fer”, subratlla.

Finalment, aquest expert comenta que el balanç entre el fet de promoure les accions individuals i defensar que tot canviaria si les empreses més contaminants del món frenassin la seva activitat se situa a “transformar la culpa en responsabilitat”, ja que “la culpa paralitza, mentre que la responsabilitat empodera”. “Tots tenim una responsabilitat, però això no vol dir que sigui la mateixa”, critica. Així mateix, apunta que el moviment ecologista no pot dependre de si una persona s’ho pot permetre econòmicament o no, sinó que ha d’estar arrelat en un canvi sistemàtic dels models de producció, consum i convivència.

stats