La Riba, el passeig perdut de Palma on els mallorquins anaven a "prendre la lluna"
Fa 60 anys, el 1965, va començar l’enderrocament de la Riba, el que havia estat el lloc de trobada dels ciutadans de Palma al llarg de decennis
PalmaAmb tots els matisos que vulgueu, és poc menys que si ara a Palma es carregassin el Born. Amb la diferència que potser aquest ja no és tant passeig com fou en el passat, sinó lloc de pas i de terrasses de bars per als turistes. Ara fa 60 anys, el 1965, es va iniciar al port de Ciutat l’enderrocament de la Riba, el que havia estat espai de passejada emblemàtic dels mallorquins –enfront de l’actual moll de pescadors– i a on, segons Santiago Rusiñol, anaven els vespres a prendre la lluna.
A una il·lustració del llibre de Màrius Verdaguer La ciutat esvaïda, el lector pot contemplar una vella imatge de la Riba, que era “un dels llocs més concorreguts per al noble esport del passeig dominical”, en diu l’autor. A la fotografia apareixen dones amb capell i al·lots vestits de marineret i, sobretot, el passeig es veu estibat de gent. Tant de bo que aleshores no n’hi havia tants de turistes a Palma, perquè si no talment semblaria el carrer de Sant Miquel o la zona de la Seu, als nostres dies –ah, no, disculpau, que això són sensacions dels residents.
La Riba, de fet, eren dues ribes: la Riba baixa i la Riba alta, dividides per un espigó. S’havia construït en el darrer terç del segle XIX, en el curs d’aquelles remodelacions interminables que, només en un segle i mig, multiplicaren per cinc la superfície del port de Palma.
El passeig de la Riba, que acabava en el far d’aquest mateix nom, tenia la particularitat que el vianant hi pogués gaudir de l’espectacle de la mar als dos costats. S’hi instal·laren unes baranes a cada banda, després d’uns quants accidents, potser d’espectadors massa entusiastes –com aquests que ara fan perillar la seva vida per fer-se un selfi. Així com el passeig va desaparèixer els anys seixanta del segle passat, el far es va salvar, gràcies a ser desmuntat pedra a pedra i reubicat en un altre lloc del port.
La Riba va ser, al llarg de decennis, espai d’esbarjo i de trobada dels ciutadans de Palma. Per estirar les cames, seure als bancs, prendre alguna cosa al quiosc Miramar, fer conversa i, sobretot, per posar en pràctica una de les distraccions predilectes dels mallorquins: veure arribar o partir els vaixells. La mar ja no era un perill, com ho havia estat al llarg dels segles.
‘Guanyar la pesseta’
El viatger Gaston Vuillier ja havia observat, a finals del XIX, que veure arribar els vaixells era “una de les grans distraccions dels habitants” de Palma, quan no s’havien inventat ni internet, ni els mòbils, ni les xarxes socials. Anar a trobar un familiar o un amic al port –“esperar el vapor”– també constituïa tot un esdeveniment. S’hi anava en grup en un cotxe de cavalls fins al moll d’atracament, justament enfront de la Riba. S’hi esperava l’avís d’arribada: “Ja hi ha senyal!”. I, en recollir el viatger, s’emprenia la ruta de tornada. En arribar a casa, se celebrava la feliç conclusió de l’aventura amb un berenar de xocolata i ensaïmades.
La construcció de la nova escullera, cap al 1875, va constituir una altra distracció portuària per als mallorquins. Passaren prop de vint anys fins que aquella obra magna es va dur a terme, i durant tot aquest temps els ciutadans de Palma observaren com es transportaven les peces des de la pedrera de Portopí fins a la seva nova ubicació, com una mena d’inspectors d’aquelles tasques.
Persones que ara són grans recorden com, de petits, anaven a la Riba amb els pares o amb els padrins, a fer la passejada. Qualcú hi va aprendre a nedar. També s’hi practicava la pesca. El passatemps preferit dels més petits consistia a enfilar-se a la muradeta i caminar-hi per damunt, fent d’equilibristes.
A la Riba es va encunyar l’expressió “anar fins a la farola a guanyar la pesseta”. Això consistia a arribar fins al final del passeig, proesa equivalent en aquella època a guanyar-se una pesseta. Perquè eren pessetes d’abans de l’any 1965, és a dir, que no eren poca cosa.
Al seu llibre mític L’illa de la calma, Santiago Rusiñol dedica un capítol sencer a descriure aquest indret de Ciutat, el passeig de la Riba, que qualifica de “bellíssim”. Llavors, a les hores diürnes era un lloc més aviat despoblat. En canvi, en arribar el capvespre, es poblava d’una multitud que hi anava... a prendre no el sol, és clar, sinó la lluna.
De l’espectacle que tenia lloc a continuació, l’escriptor català reiterava que era “bellíssim”. Primer: la calma resultava absoluta, i aquesta qualitat, la calma, és allò que més s’estimen els mallorquins en aquest món –tot i que no sé si seria així ara, o si ho va ser així mai, o si tal volta era un invent seu. Segon: tant a dreta com a esquerra, se sentia el clapoteig de la mar, amb un efecte relaxant infal·lible. Més calma encara. A això hi hem d’afegir la brillantor dels llumets verds del port, dels quals apunta Rusiñol “són un regal del rei”, si bé seria molt més exacte dir que eren un regal del contribuent, que era –llavors i ara– qui ho pagava. L’aparició del satèl·lit al firmament aconseguia un fet miraculós: que tots els presents quedassin en silenci, admirant ‘Ella’, “la groga odalisca”.
Després, tothom aixecava el campament... Menys les parelles d’enamorats, per a les quals aquell espai, amb la mar a banda i banda i sota la llum de la lluna, constituïa el lloc més romàntic que es pogués imaginar per a les seves floretes. Rusiñol calculava que, des que s’havia disposat d’aquell passeig, segurament s’hauria incrementat a Palma el nombre de matrimonis: era un espai que convidava a emparellar-se. Qui no hi duia la dona o la promesa, no era “digne d’ésser jove”. És més que probable que padrins i repadrins dels mallorquins actuals iniciassin la seva relació en aquell escenari que ara ja només existeix en els records.
Un element ben característic del passeig de la Riba era el quiosc i berenador Miramar, que oferia una vista espectacular de la Seu i el port. Segons Luis Fábregas reflecteix a les seves memòries, va ocupar el lloc d’una antiga farola. Ell hi anava d’estudiant amb els seus amics, i allò habitual era discutir amb l’amo pel preu de la consumició, que qualifica d’“atracament a mà armada”.
A més de bar, el Miramar era també estanc. Quan arribava cada dia el moment d’anar al moll a tirar la correspondència, l’amo feia un bon negoci amb la venda de segells. I, com que ell mateix els aferrava a les cartes i postals, relata Fábregas, “quedava exhaust i amb pèrdua total de saliva, de tant fer servir la seva llengua d’esponja”.
L’oferta de menjar i beguda no devia ser res de l’altre món. Només qualque entrepà i refrescs. Com que no disposava de gelera, les cerveses se servien a temperatura ambient... De racó banyat pel sol tot el dia. Això degué canviar amb el temps, perquè a una imatge del 1913 podem llegir, a un cartell aferrat al quiosc: ‘Cool Beer. Frisches Bier’, és a dir, ‘cervesa freda’, en anglès i en alemany. I també ‘Exchange of Money’, “canvi de moneda”. Que el 1913 ja hi hagués a Mallorca prou turistes de parla anglesa i alemanya per justificar aquest rètol no deixa de ser curiós.
La Riba va servir de lloc de tertúlies interminables a Fábregas i la seva colla d’amics, que hi visqueren estones inoblidables, a les quals tant recitaven poesies –un dels més hàbils en aquesta pràctica acabaria de jesuïta– com dissertaven sobre les seves vocacions, fossin aquestes de metge, de misser o –més evident, amb la contemplació de les ones– de posseir una barqueta, o emigrar a les Amèriques. Tenien el bon gust de deixar en pau les parelletes que es trobaven per la zona, dedicades a la contemplació de la lluna. “A les nou aquí”, els havien dit a casa. Però, per descomptat, sempre hi arribaven mitja hora més tard, amb el sermó corresponent per part dels pares.
Ara fa 60 anys
L’any 1965, ara fa 60 anys, es va començar a enderrocar la Riba, un llarg procés que va culminar el 1969. Així va desaparèixer el que havia estat lloc de passeig dels mallorquins i dels visitants. Ara, amb una sensibilitat pel patrimoni incomparable, probablement se n’armaria una de grossa, però aquella era l’època del desenvolupisme salvatge del franquisme, i tampoc no és que la dissidència estigués gaire ben vista. Aquell mateix 1969 es va inaugurar l’autopista cap a l’aeroport, que deixava per primera vegada la Seu separada de la mar. I encara n’hi ha que pensen que aquells foren bons temps.
Una curiositat: allò apuntat al començament, de desmuntar el passeig del Born tal com l’hem conegut sempre, ho va proposar el 1889 al setmanari La Roqueta el, en tant d’aspectes, visionari i tan entusiasta del progrés Miquel dels Sants Oliver. Si bé ho va fer un 28 de desembre, Dia dels innocents, amb la qual cosa no acabava de quedar clar si anava seriosament. La proposta era convertir-lo en un bulevard, deixant l’espai central per al trànsit. Per sort, aquesta idea seva fou de les que no varen prosperar.
Escriptors mallorquins del nostre temps, que arribaren a conèixer aquest espai de nins, han evocat en les seves obres el desaparegut passeig de la Riba. Era, ha escrit José Carlos Llop, “la magdalena proustiana”, és a dir, el detonant de la memòria, per a “generacions de palmesans (...). La vida a la Riba posseïa aquella beatitud horaciana de la província, amb els seus llambrejos de vanitat i d’esgrima florejada sobre la conducta dels homes”.
“A la muralleta de la Riba”, rememora Valentí Puig, “es va reinventar tota la filosofia presocràtica”. El passeig “semblava avançar molt mar endins” fins a la farola, “enigma de llums i centellejos per a nins amb arcs i virolles que ensopegaven amb reclutes a la recerca de criades”. Era lloc de “tertúlies de vespres d’estiu” i “jocs de mirades i desitjos (...). La brisa de la mar detenia el temps en caure l’horabaixa”.
“La Riba era aleshores”, escriu Miquel Rayó, “un dels límits de Palma. La farola assenyalava el final del moll i, per tant, l’inici del món fora Mallorca”. Aquí, “el passeig era llarg i pausat, d’abast domèstic, apte per a badocs”. En aquelles passejades “vaig aprendre a mirar” –una qualitat imprescindible per a un futur narrador– i “tot el vocabulari mariner del qual dispòs”.
__
Informació elaborada a partir de textos de Luis Fábregas, Màrius Verdaguer, Miquel Rayó, Luis Ripoll, Santiago Rusiñol, Valentí Puig, José Carlos Llop, Gaston Vuillier, Miquel dels Sants Oliver, Rafael Soler, Xavier del Hoyo i Arnau Company i el col·lectiu Fotos Antiguas de Mallorca.