Història
Societat07/05/2022

La revolució de la patata poblera

Sa Pobla experimentà una gran embranzida econòmica quan el 1927 començà a exportar el tubercle a Anglaterra, una relació comercial que encara perdura i que tingué les marjaleres com a grans protagonistes

PalmaAvui la patata és omnipresent en molts de plats. Hi hagué un temps, però, en què aquest tubercle fou l’ovella negra de la gastronomia. Procedent d’Amèrica del Sud, arribà a Europa al segle XVI de la mà dels conquistadors hispans. Mentre es convertia en l’aliment bàsic de les classes més pobres, anaren sorgint diverses opinions sobre les seves propietats: uns el consideraven un bon remei medicinal i fins i tot un afrodisíac; d’altres, en canvi, el veien com el causant d’algunes malalties, entre les quals la lepra. La reivindicació del tubercle com a comestible arribaria al segle XVIII per boca del farmacèutic francès Antoin Agustin Parmentier. No podia estar-ne més content, ja que l’havia salvat de morir de fam en ser fet presoner pels prussians.

A les Balears, va ser a sa Pobla on més arrelà la patata. La seva història la coneix prou bé el cronista oficial del municipi, Joan Payeras: “Arribà a Mallorca a mitjan segle XIX perquè fos cultivada a les terres de l’Albufera abans que es dessecàs. Ho feu procedent de Menorca, on l’havien introduïda els anglesos durant l’ocupació de l’illa”. A partir de 1871, en haver-se acabat les obres de dessecació de l’Albufera, el poble disposà de més hectàrees fèrtils per al conreu del preuat comestible. La primavera de 1927 ja tenia lloc l’autèntica revolució econòmica al municipi. Seria de la mà de Pere Antoni Aguiló Bonnín (1874-1955), un comerciant avançat al seu temps.

Patates per als insurrectes

“Aguiló –diu Payeras– tenia relacions comercials amb un col·lega català de Mataró, que l’animà a exportar a Anglaterra la varietat de patata primerenca anglesa Royal Kidney (‘ronyó reial’)”. Llavors, amb el tren, que havia arribat a sa Pobla el 1878, es pogué traslladar el tubercle fins al port de Palma. Des d’aquí el carregament emprenia la singladura marítima via Barcelona o via Marsella per travessar, també en tren, el territori francès. Finalment creuava el canal de la Mànega per plantar-se al moll britànic de Dover. “El repte –continua el cronista– era que la patata poblera arribàs al mercat anglosaxó primer que ningú, abans que ells tinguessin la seva pròpia collita i abans que altres comunitats d’Espanya i que altres països també exportadors”.

Cargando
No hay anuncios

El tubercle havia de ser a destinació abans del 15 de maig, moment en què els anglesos, per protegir el mercat, cobraven aranzels que encarien considerablement el cost del transport. En tenir la patata embarcada, tocava conrear un altre producte estrella de sa Pobla, la mongeta blanca, que es recollia a final de juliol per tornar a sembrar el tubercle. “La mongeta blanca –assegura Payeras– era coneguda com ‘el pa de l’hivern’”.

Amb l’esclat de la Guerra Civil, els agricultors poblers es posicionaren amb el bàndol dels insurrectes. El 1937 es constituïa la Cooperativa Agrícola Poblense (CAP) sota la presidència de Joan Cladera Serra Puça. El seu objectiu era proveir les tropes ‘nacionals’ de productes hortícoles. Per facilitar-ne el transport, la cooperativa construí uns magatzems just al costat de l’estació de ferrocarril. Foren dissenyats pel prestigiós arquitecte palmesà Guillem Forteza.

El 1939, l’inici de la Segona Guerra Mundial suposaria un període de penúries per al camp pobler, que veié com es paralitzava l’exportació de patata a Anglaterra fins al 1948. Aleshores s’apostà més pel mercat nacional i també pel Marroc. “Durant els anys de fam de la postguerra –recalca Payeras–, sa Pobla era coneguda com el ‘rebost de Mallorca’. No només es recollien patates per als poblers, sinó també per a la resta de l’illa. Llavors ja començaren a venir peninsulars a fer feina als marjals [nom que rep foravila al municipi] i als magatzems. Calia molta de mà d’obra”. L’investigador, de 78 anys, encara recorda una estampa icònica de la seva infància: “Allò era un batalló de gent, homes i dones, acotats, traient i espolsant patates, pesant sacs i traginant-los en carros. Els propietaris anaven a llogar els jornalers a la plaça Major de bon matí”.

Cargando
No hay anuncios

A partir de 1953, amb la inauguració del moll comercial del port d’Alcúdia, les patates de sa Pobla també sortiren des de l’est de l’illa. “Aleshores –apunta Payeras– s’arribà a un acord amb la naviliera Oliver perquè arribassin, procedents d’Escòcia i Irlanda, llavors de la patata Royal Kidney”. En la dècada dels cinquanta, les xifres d’exportació no aturaven de créixer. Si el 1954 en varen sortir 4.292 tones, el 1962 ja se superaren les 14.400.

Marjaleres

El conreu de la patata a sa Pobla no es pot entendre sense la figura de les dones, les conegudes marjaleres. El seu paper ha estat estudiat per la periodista poblera Tonina Crespí, que n’ha entrevistat una vintena. “Elles –diu– eren les actrius principals de tota aquesta història, encara que socialment eren les secundàries. Cada matí també es presentaven a la plaça Major per ser contractades. Ho feien amb altres dones vingudes dels pobles del voltant. S’emportaven els fills amb elles i ficaven dins una senalleta tot el que necessitaven per fer el dinar a la marjal amb les hortalisses que tenien a l’abast. S’hi estaven tot el dia, de sol a sol”.

Cargando
No hay anuncios

En fer els deus anys, les nines ja solien ser cridades per fer de marjaleres amb els seus pares, de manera que no aconseguien finalitzar els estudis. Era una feina que condicionava la planificació familiar. “En època d’exportacions –assegura Crespí– s’evitaven els casaments. Les marjaleres embarassades eren capaces d’anar a fer feina fins un dia abans de parir”. Per protegir-se del sol, es vestien ben tapades: mocador al cap amb un capell de palla d’ala ampla, calces negres, bata llarga i espardenyes d’espart. “Elles –apunta la periodista– s’encarregaven de les mateixes feines que els marjalers, per molt dures que fossin. No hi havia distincions a l’hora de recollir la patata i posar-la en sacs”.

Crespí, de 43 anys, és filla de marjalera. Encara té incrustada l’olor de marjal amb la imatge entranyable de pobleres en bici pels carrers del poble, dirigint-se al camp: “De petita em passava tot el dia amb ma mare entre solcs. Record tota la família junta a l’aire lliure, gaudint de la llibertat i amb les dones cantant cançons del camp”. Una marjalera que destacaria en la música popular seria Madò Buades (1911-2007). La periodista reivindica la saviesa i el coratge d’aquestes veus de les entranyes de sa Pobla, tot un símbol de l’antiga Mallorca agrària sepultada per la modernitat: “Havien de fer de mares, encarregar-se de la casa i treballar al camp. Ho duien tot, però, amb molta alegria. La pena és que moltes, després, en jubilar-se, no pogueren cobrar una pensió ja que, com que cobraven en negre, no cotitzaren. Els homes, en canvi, sí que estaven donats d’alta a la Seguretat Social”.

A partir dels anys setanta, la progressiva mecanització del conreu de la patata feu que no es requerís tanta mà d’obra. Llavors, però, el boom turístic ja era un cant de sirena irresistible. En lloc de patates, havíem passat a sembrar hotels. “A poc a poc –recorda Payeras– els pagesos anaren abandonant parcel·les. Uns es feren taxistes, d’altres muntaren un souvenir al port d’Alcúdia i hi hagué marjaleres que es feren cambreres d’hotel”. De 1971 data precisament el monument de la pagesa i el pagès, esculpit per l’artista Remígia Caubet. S’ubicà al camí de l’Albufera en homenatge als antics sentinelles de les marjals.

Cargando
No hay anuncios

Les noves exportacions

Avui, malgrat que el seu paisatge humà hagi canviat, les terres de sa Pobla encara transpiren. El municipi concentra prop del 15% de la producció agrària final de les Balears (un 10% correspon a la patata i l’altre 5%, a la resta de cultius). Això li permet continuar sent el principal exportador agroalimentari de les Balears fora d’Espanya. Liderant aquesta activitat a tot Mallorca hi ha l’empresa Mateu Export, nascuda fa 22 anys. Anualment en distribueix a l’exterior 15.000 tones. Joan Mateu, el responsable, assegura que Anglaterra ja ha deixat de ser el mercat prioritari: “Només representa el 20% de la nostra producció, la mateixa xifra destinada a la Península. La resta va a parar a països de l’Europa de l’Est com Polònia i la República Txeca. L’entrada en vigor del Brexit fa dos anys va ser un cop molt fort. Ara cal fer molta paperassa i les entregues van molt lentes”.

Mateu reconeix que el conreu de la patata poblera també es va ressentir el 1986 amb l’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea: “Es va trencar amb la barrera fitosanitària que feia que la gent només pogués menjar patates d’aquí, sense haver-ne d’importar més. Així mateix, l’entrada al mercat comú europeu va afectar molt la rendibilitat de les collites”.

Cargando
No hay anuncios

Avui a sa Pobla hi ha quatre empreses que es dediquen a la comercialització de la patata. Donen feina a una cinquantena de pagesos i també a altres famílies encarregades de serveis externs. Mateu lamenta el signe dels nous temps: “Costa molt trobar gent que vulgui fer feina al camp. En contra del que molts pensen, la majoria de magrebins del poble tampoc en volen saber res. Prefereixen dedicar-se al sector serveis o a la construcció”.

L'escàndol de la Cooperativa

El 1989 tingué lloc el major escàndol del sector de la patata a sa Pobla: la crisi de la Cooperativa Agrícola Poblense (CAP). Nascuda el 1937, la seva consolidació es produí a partir de 1953 amb la presidència de Rafel Serra Company, Tianet, que també seria batle del municipi (1969-1983). El 1978 Serra dimití i la presidència de la cooperativa passà a mans d’un dels seus màxims adversaris, Guillem Caldés. Llavors la CAP encetà un període renovador: modernitzà les infraestructures, mecanitzà el sector i guanyà presència no només al mercat interior, sinó també a l’exterior.

Tanmateix, l’etapa de Caldés també estigué marcada per continus enfrontaments violents en el si de l’entitat. El punt d’inflexió es produí la nit del 6 de novembre de 1979 en el que es conegué com la “batalla de les cebes”: a la plaça Major, membres de l’Ajuntament foren agredits pels agricultors, que llançaren cebes a les portes del consistori i calaren foc a les persianes. “El tema de fons –diu el cronista oficial, Joan Payeras– era treure de la batlia Rafel Serra, l’antic president de la CAP”.

El 1980 Francesc Berga Picó fou contractat com a gerent de la CAP, mentre que Guillem Caldés hi continuà com a president. Llavors s’obriren nous mercats a països com el Perú, Barbados, les Antilles, el Iemen, l’Aràbia Saudita i el Líban. Berga fins i tot rebé el reconeixement de ser el millor exportador d’Espanya. “Foren uns anys -apunta Payeras- de molts d’excessos. S’instaurà la Festa Pagesa i s’organitzaren tota mena d’activitats per als socis, que per Nadal rebien un indiot perhom”.

La CAP fins i tot construí a sa Pobla un enorme saló menjador. Hi passaria gairebé tot el poble, que era convidat als sopars celebrats durant la campanya electoral per donar suport a Convergència Poblera –el partit guanyà els comicis el maig de 1983 amb Antoni Torrens Mama com a batle. Arran de la difícil situació econòmica de la cooperativa, Berga acabaria presentant la dimissió i fundà a Palma la societat de valors Brokerval, que el 1994 fou notícia per protagonitzar el major escàndol financer de les Balears. Per aquest cas, Berga seria condemnat a sis anys i nou mesos de presó.

“Durant la gerència de Berga –apunta el cronista pobler–, molts de socis de la CAP perderen els estalvis que tenien a la secció de crèdit de l’entitat. Allò provocà un clima de gran crispació social, que podria haver acabat molt malament”. L’octubre de 1989 la CAP presentà suspensió de pagaments. El juny de 1993 el Govern de Gabriel Cañellas comprava la cooperativa i a poc a poc els socis anaren recuperant els estalvis. Avui, aliena a aquest vergonyós episodi, sa Pobla manté viu cada principi de juny el seu passat marjaler amb la celebració de la Fira Nocturna de la Patata.