La rebel·lió de les boges

PalmaSi ser dona és moltes vegades sinònim de discriminació i violència, en el cas de les que pateixen trastorns mentals i addiccions això està més que assegurat. Fa dècades que la lluita feminista combat els rols que encotillen les dones, però encara estan vigents –moltes vegades a l’inconscient col·lectiu– i dificulten el camí de qui no encaixa a determinades categories establertes.

“El 8-M sempre es veu amb dones científiques, esportistes i professores. Però hi ha dones boges i jonquis. També s’ha de xerrar d’elles, perquè aquesta data no ens visibilitza a totes. Jo no som una dona exitosa”. Qui parla és Míriam, una jove que fa una dècada que treballa per esbrinar d’on ve el seu malestar i que, malgrat que no es consideri una dona ‘exitosa’, continua endavant amb els seus estudis i els seus somnis.

Míriam parla amb l’ARA Balears juntament amb Geraldine, Carol i Yolanda. Totes quatre remarquen una cosa important: és el patiment psicològic el que les ha conduït a tenir una addicció i no a l’inrevés. “L’arrel de l’addicció és un problema de salut mental”, diu Geraldine, mentre que les seves companyes diuen que sí amb el cap. La conversa flueix entre rialles i moments més reflexius. Perquè, efectivament, les boges i les jonquis tenen un gran sentit de l’humor. “Quan et lleven el consum, comencen a sortir comportaments que potser pensaves que estaven adormits. I et deixen sola amb aquest malestar. Et sents perduda, sola, amb un buit existencial que no pots omplir i no et donen cap solució”, explica Carol. D’aquí que no sigui suficient passar per la Unitat de Conductes Addictives (UCA), on figures com a ‘curada’ una vegada que deixes de consumir.

Com que s’ha de posar nom a les coses perquè existeixin, caldrà introduir un concepte: ‘patologia dual’. Aquestes paraules es fan servir quan, a part de patir un trastorn mental, les persones desenvolupen una addicció. És a la Unitat de Patologia Dual (UPD) on es pot abastar una problemàtica que va més enllà del consum. “Hi ha molts factors que influeixen, però, si consumeixes és que passa alguna cosa, hi ha alguna cosa que no vols sentir”, apunta Marga Ramon, terapeuta ocupacional en aquest servei. “Els professionals han de saber tractar això com un trastorn, no com un vici”, afegeix.

Ara bé, ara mateix les persones que han de menester ajuda de la UPD només hi estan un mes. “Després en surten i no tenen res”, lamenta Ramon, que considera cabdal que les dones “recuperin un projecte de vida”.

Manca perspectiva de gènere

Les dones amb un trastorn mental s’enfronten a la manca de perspectiva de gènere del sistema de salut. Les percepcions externes, la interpretació dels símptomes, els tractaments i les teràpies encara tenen com a eix transversal els homes. “Per exemple, les dones amb TDAH tenen hiperactivitat cerebral, no exterior. Sembla que estàs tranquil·la, però no és així, perquè el cervell no calla. I no es parla d’aquestes coses”, lamenta Yolanda, qui de vegades prefereix no contar què li passa per protegir-se de “la manca d’empatia”.

A més, elles han de fer front a estigmes que ells desconeixen. “Parlam de triple estigma. D’una banda, hi ha un pes social que no els permet res que no sigui la perfecció i les castiguen molt més quan són addictes, mentre que a l’home l’encoratgen a fer el procés de recuperació. En segon lloc, moltes dones tenen un rol de cuidadores i no es poden permetre, ni elles ni les famílies, entrar en un procés de deshabituació o desintoxicació. Per acabar, el món del consum retroalimenta la violència de gènere i el trauma”, assenyala Ramon, a més de criticar que “els serveis i les polítiques que s’han duit a terme fins ara beuen molt del model biomèdic i ignoren realitats que es deriven del gènere”. Basta un exemple per comprovar fins a quin punt s’ignora aquesta qüestió. A la Unitat de Patologia Dual els serveis són mixtes. “Les dones que són víctimes de violència de gènere i els homes que són perpetuadors, que són la majoria en els dos casos, conviuen les 24 hores durant un mes. S’hi ajunten dues realitats molt complicades”, subratlla.

En l’addició, la bretxa de gènere produeix imatges molt diferents. “Els homes són uns gamberros i uns fanfarrons, mentre que la dona sempre és una jonqui que va darrere l’home”, diu Míriam.

Quan demanam a les quatre amigues què els dona esperança, es queden pensant per primera vegada després de gairebé una hora de conversa. “Ara mateix, em dona esperança que, malgrat que comet els mateixos errors, puc adonar-me’n”, diu Yolanda. Carol vol estar bé per gaudir dels seus nebots i també ha decidit que vol dedicar la vida a ajudar els altres.“Estic estudiant Integració Social. Vull ser com les professionals que m’han ajudat a mi”, comenta. “M’ajuda pensar tot el que em puc perdre per consumir, i passar temps de qualitat amb les persones que m’estimen. Cal visibilitzar aquests problemes perquè altres persones no hagin de viure el que he viscut jo”, explica Geraldine. Finalment, Míriam desitja “ser un referent” per a la seva parella i els seus futurs fills.

Més enllà de la patologia dual, els trastorns mentals de les dones tenen molt a veure amb la violència patriarcal, sigui d’alta o de baixa intensitat. “Vaig viure violència verbal, psicològica i física a 16 anys, per part d’un jove de la meva edat”, diu Adriana, que afegeix factors que n’empitjoren el diagnòstic. “Som migrant, llatina racialitzada. Intent posar això en tot el que faig, perquè hi ha persones que també patim racisme i xenofòbia”, continua. I també remarca les diferències de gènere. “És diferent que un home tingui esquizofrènia o bipolaritat que una dona. Ens veuen com que molestam i exageram. Només amb el fet de veure a la pantalla el diagnòstic rebem un tracte diferent. Sempre ens instal·len a diagnòstics que tenen a veure amb la part emocional i et mediquen més”, lamenta.

I els homes?

Adriana lloa el procés que estan fent moltes dones per guanyar visibilitat i seguretat. “On són els homes? Es plantegen reconstruir la seva masculinitat de veritat?”, pregunta i argumenta que “a ells també els ha afectat molt el patriarcat”.

El president de l’associació La Nostra Veu, Vicente Galaso, és un dels homes amb qui s’han trobat pel camí les joves d’aquest reportatge. Amb la seva col·laboració han tirat endavant el projecte M de valentes, que va culminar el 7 de març amb una exposició i una performança gràcies a les quals varen deixar constància de les seves experiències. “Aprenc a replantejar-me la meva masculinitat. Jo em sentia lliure de jutjar les persones pel gènere i he vist que tenc aquests tics”, apunta, a més de criticar que “hem estat educats en un sistema basat en el triomf”, en lloc d’un sistema basat en les persones. Galaso remarca la importància del “suport mutu”, sobretot en processos com els trastorns mentals i les addiccions, que impliquen molt de patiment.

“Lluitam contra els estereotips, però ens costa molt fer-ho. Una cosa està clara: si no volem que ens estigmatitzin, no ens hem d’estigmatitzar nosaltres”, diu Geraldine, mentre les seves companyes fan gestos d’aprovació. Totes defensen que les boges s’han de rebel·lar. Si el món no les acaba d’entendre, l’hauran de canviar.