Quatre voltes rebel

Encetam el mes dels amors sense casa, els que s’han de legitimar en etern retorn. Amors silenciats, perquè no han trobat el llenguatge, ni l’espai per expressar-se. Amors que han florit en secret, per evitar la vergonya de qui juga més enllà de les normes. També és el mes del desig desemparat, el que no sabem ben bé com viure perquè l’hem de construir sempre a la contra. Per juny, aquelles dues ‘amigues’, ‘molt amigues’, per ventura s’animen a treure el seu amor de la fosca. Encetam el mes de l’orgull que, de tanta complicitat eufòrica, sembla una festa, però sempre ha estat una revolta difícil. El mes de les identitats dissidents, de posar els focus apuntant a l’extraradi.

A força de llegir Butler, Foucault, fins i tot Beauvoir, les etiquetes em cremen a les mans i a la boca. Volen fer lloc a la diversitat, però massa sovint ens empresonen. Esdevenen gàbies d’or. Incapaços com som de bastir les ales, ens fermam a les lloses immòbils de l’existència, però els afectes, el desig, l’experiència, no tenen baranes, desborden les caselles, les invaliden. L’orgull que m’agradaria reivindicar és insubmís, vol dibuixar els mapes de l’alteritat sense replicar el centre. Voldria escampar la perifèria.

Retorn a un text de Paul B. Preciado que em va fascinar fa estona, es titula La bala. Amb una metàfora poderosa, Preciado ens diu que un franctirador silenciós pot posar la bala de la dissidència en el cor de qualsevol. La dissidència del desig, de la identitat, de l’amor, ens arriba com un llamp enmig d’una nit de tempesta, d’imprevist, quan ningú l’esperava. I aquesta bala, si tenim el coratge de mirar la ferida, ens regala una manera nova de viure i de veure el món. Passa, però, que molta gent ignora el tir i decideix viure sense mirar la ferida. Hi ha, fins i tot, qui paga amb la mort aquesta clausura. Altres, somien d’escapar a un planeta llunyà, on poder viure sense vergonya, sense fosca, sense patir la diferència. Potser somien en un lloc estrany, on les bales de la dissidència es puguin viure amb meravella, amb fascinació, amb llibertat.

Que ens calguin revoltes...

Que per estimar, per ser, per desitjar ens calguin revoltes, a nosaltres, la gent de la bala, em sembla monstruós. Que només faci vint anys que tenim matrimoni igualitari, a mi que no m’agrada institucionalitzar els vincles, però m’agraden menys les desigualtats, em sembla delirant. Que a les aules, em trobi amb el silenci i el desconcert de la gent que ha rebut el tir i no té les eines ni les complicitats necessàries per mirar la ferida, em romp el cor. Que em demanin per què l’orgull si ara “la dissidència és la norma”, em sembla ferotge. El mes de juny se’m farà revolta fins que ja no faci falta escapar a un planeta llunyà. Fins que les bales no siguin tan cares.

No podem abaixar la guàrdia, les trinxeres del present són fredes i estan massa disperses. Les experiències essencials no ens estan garantides: ser una dona i poder desitjar i estimar altres dones, ensenyar i habitar a ca meva en català, la meva llengua, tenir un lloc on viure amb dignitat, també durant els mesos d’estiu. Contra tot pronòstic hem de fer revoltes per defensar la vida, viure no basta. I les revoltes han de ser transversals, perquè l’ofensiva és imparable.

A l’atzar agraeixo els dons i la bala, i el tèrbol atzur de ser quatre voltes rebel.