El privilegi i la necessitat d’aprendre la llengua d’acollida quan ets migrant

Palma“Jo vull fer feina a l’Ajuntament del meu poble, Santa Margalida, però en el sector públic no t’accepten sense el nivell B de català”, explica Bouchra Haissoufi. És informàtica de professió i va arribar de Rabat a Mallorca fa vuit anys i mig. Un altre dels motius que la varen empènyer a aprendre la llengua catalana va ser la seva filla: “Els deures d’ara, que té set anys, són fàcils i no em donen problemes. Però m’agradaria ser un exemple per a la meva filla, no només en castellà, àrab, anglès i francès, sinó també en català”. Ara bé, per a ella també representa una eina per defensar-se dels prejudicis racistes. “M’agradaria tenir l’idioma d’aquí per poder contestar amb educació, així la gent canviaria la visió de la dona marroquina”, diu amb orgull. De moment, va a classe una vegada a la setmana i preveu passar del nivell A al B l’any que ve.

La sociolingüista Marina Massaguer argumenta que “adopta el català qui vol augmentar els seus recursos materials, com ara aconseguir una feina millor, o els simbòlics, com el fet de sentir-se més integrat”. Això, però, es dona sota condicions molt concretes, que depenen principalment del a posició socioeconòmica de la persona. “De vegades, com més necessitat tindries de la llengua com a eina, més difícil accés hi tens perquè has de treballar moltes hores”, indica Massaguer. “A l’altre extrem es troben els anglesos o els alemanys, que tenen el temps i els diners, però com que no necessiten nous recursos ni materials ni simbòlics, no els val la pena”.

No obstant això, el cas de Johannes Krayer trenca el paradigma. Fa deu anys que és a l’illa i tot d’una es va apuntar a classes de català, però tant ell com la seva parella -que és andalusa- ho hagueren de deixar per manca de temps. “Amb l’arribada del primer fill ho vàrem haver d’aparcar i amb la segona ja ni parlar-ne, de tenir un moment per a tu”, reconeix Krayer, que és periodista. Tot i això, els esforços no li calen: “Llegesc molt en català, l’escolt i col·labor amb IB3, però encara no m’atrevesc a intervenir en català. Crec que podria fer-ho, però ja saps que la gent t’entén en castellà”. “Potser per això no tenc tants amics mallorquins o accés a aquests cercles, però tampoc compartesc l’actitud de molts estrangers que queden en els seus cercles”, defensa l’alemany.

Espais d’acollida

En aquest sentit, Marina Massaguer explica que “hi ha una roda: algú comença a parlar el català, l’utilitza i entra en xarxes en què s’usa i l’acaba parlant molt millor”. Per això l’experta destaca la importància dels “espais d’acollida: han de ser empàtics i han de permetre que sigui fàcil entrar-hi”.

Aquests mateixos espais poden ser, per exemple, a la feina. Irene Peguero és infermera i té molts companys mallorquins que parlen català. “Vaig preguntant paraules i expressions típiques i això m’ajuda a aprendre. A part, mir sèries en català i escolt música catalana o mallorquina”, afirma. Peguero reconeix que li “agradaria xerrar-lo perfectament”, encara que “realment no hi ha res” que li impedeixi fer-lo servir més enllà de “manca de temps per estudiar o conversar amb persones d’aquí”.

“Les llengües minortizades sempre s’han de fer més atractives o donar-los un valor afegit”, declara Massaguer, qui puntualitza que cal valorar “les necessitats reals de les persones i les burocràtiques”. Quan t’obliguen a aprendre una llengua i l’individu no l’ha de menester, “pot crear reticències”. A Enara Eguibar li fa falta el català per exercir de professora i per això l’aprèn des del 2018, però de bon gust. “Em beneficia en la comprensió. La meva parella és de Manacor i allà la gent l’utilitza com a llengua materna”, assenyala. Per ella, és fàcil entendre la situació en què es troba la llengua. “Som del País Basc i ho compar amb l’euskera, malgrat que el català es parla més”, manifesta. Per ella el temps també és un hàndicap: “Suggeriria que les empreses oferissin cursos de català. A mi se m’ha fet complicat compaginar la feina amb les classes”.

Per ajudar els nouvinguts en l’ús del català, l’associació Paraula va engegar el 2008 el voluntariat de parelles lingüístiques. La iniciativa consisteix a ajuntar un aprenent amb un catalanoparlant perquè mantinguin una conversa una vegada per setmana, expliquen les coordinadores Xisca Mulet i Lluïsa Pizà. A hores d’ara hi ha actives unes cinquanta parelles a les Illes, que han de mantenir el contacte per via telemàtica a causa de les restriccions de la pandèmia.