Entrevista

Christiane Nüsslein-Volhard: "Un premi Nobel té conseqüències negatives per a la teva recerca"

Premi Nobel de medicina 1995

7 min
Christiane Nüsslein-Volhard, premi Nobel de Medicina 1995.

BarcelonaEl premi Nobel de fisiologia o medicina s’ha atorgat fins ara a 224 persones, 12 de les quals (un 5,4%) han sigut dones. La biòloga alemanya Christiane Nüsslein-Volhard (Magdeburg, 1942) va ser el 1995 la sisena d’aquesta exclusiva llista. Si a l’estadística s’hi afegeixen la resta de premis Nobel científics, els de química i física, la xifra de guardonats puja a 631, entre els quals hi ha 23 dones (un 3,6%). Nüsslein-Volhard va ser la desena dona a rebre’n un. El motiu del guardó va ser el descobriment dels gens que fan que una sola cèl·lula es converteixi en un ésser viu complex. Els experiments que li van permetre identificar els 120 gens que dirigeixen el desenvolupament embrionari els va fer als anys setanta amb mosques de la fruita, però més endavant es va veure que els mecanismes generals del procés servien per explicar el desenvolupament de la resta d’animals. 

La passió per la ciència li ve de jove. Quan era adolescent, va intentar reformular la teoria de l’evolució per selecció natural de Darwin. Després de llicenciar-se en bioquímica i doctorar-se en genètica a la Universitat de Tübingen ("era el més modern, els botànics i zoòlegs passats de moda eren molt avorrits i poc interessants", justificava el 2017 en una entrevista a la revista Cell), va fer recerca a les universitats de Basilea i Friburg i es va establir com a cap de grup al Laboratori Europeu de Biologia Molecular (EMBL) de Heidelberg. Va ser directora de l’Institut Max Planck per a la Biologia del Desenvolupament de Tübingen del 1985 fins el 2014. Aquest 12 de juliol ha sigut investida doctora honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra.

D’una sola cèl·lula a un organisme complet i complex. Com té lloc aquest procés?

— Un embrió es desenvolupa a partir d’un òvul fecundat, que al principi és una sola cèl·lula molt grossa sense cap diferència visible. Quan es comença a dividir, les primeres cèl·lules són totes iguals, però després comencen a aparèixer les diferències. Aleshores, grups de cèl·lules diferents donen lloc a òrgans diferents. Jo vaig trobar els gens que controlen aquest procés i les diverses proteïnes que secreten les cèl·lules per diferenciar-se. Aquestes proteïnes exerceixen una mena de comunicació entre cèl·lules i fan que a les cèl·lules del voltant els passin coses.

Per tant, hi ha uns gens que s’activen en unes cèl·lules i no en unes altres. Per què?

— Hi ha una sèrie de substàncies que no es distribueixen uniformement en el medi on són les cèl·lules. Segons la concentració d’aquestes substàncies s’activen uns gens o uns altres i comencen a produir les primeres diferències en aquest conglomerat de cèl·lules idèntiques, que a mesura que passa el temps es van fent cada vegada més significatives.

Tot això ho va descobrir investigant mosques de la fruita, les famoses drosòfiles.

— Vam descobrir el conjunt de gens que té importància en aquest procés en les mosques de la fruita, efectivament, i això va posar les bases perquè molts laboratoris hi treballessin amb més profunditat.

De les mosques de la fruita va passar als peixos zebra.

— Justament quan treballàvem amb les mosques ens vam preguntar si aquests mecanismes serien semblants en els vertebrats. En aquell moment només s’havien estudiat les granotes, però les granotes es desenvolupen d’una manera molt diferent, no tenen gairebé res en comú amb els altres vertebrats, no es poden comparar.

Per què?

— Per analitzar el desenvolupament de les granotes s’utilitzaven mètodes molt diferents. Les granotes tenen molts gens, cicles de vida molt llargs i els ous són molt grans, de manera que s’analitzaven altres substàncies en lloc dels gens. Però amb els peixos es podien analitzar els gens, perquè tenen ous petits, en produeixen molts de cop i tenen un cicle de vida de només tres mesos. 

Què van descobrir gràcies als peixos zebra?

— Que hi ha uns mecanismes generals que expliquen el desenvolupament de tots els animals. Vam veure que els gens que actuen en el cas de la mosca també tenen un significat en els peixos, i després es va comprovar en altres vertebrats. No són exactament iguals però estan relacionats perquè en el fons tots aquests conjunts de gens, els de la mosca i els dels vertebrats, tenen el seu origen en el primer organisme pluricel·lular que va viure a la Terra. I això ha ajudat molt a comprendre el desenvolupament embrionari humà.

Quin és l’origen d’aquests mecanismes generals?

— Tots els animals han evolucionat a partir d’un ancestre comú. Si retrocedim 500 milions d’anys, els primers organismes pluricel·lulars que es van formar ja tenien una mena d’embrions amb unes característiques bàsiques. Al llarg del temps, els animals es van anar diversificant i van aparèixer els insectes, els mamífers, etcètera. Però tots ells estan construïts a partir del mateix conjunt de gens que s’ha anat modificant. No s’ha creat res des de zero. Tot s’ha format a partir del que hi havia abans. Per tant, al llarg de l’evolució els mecanismes del desenvolupament es van anar modificant per donar lloc a les estructures diferents que avui veiem en el regne animal.

¿Per això un embrió humà s’assembla tant, posem, a un embrió de gos?

— Els primers moments del desenvolupament són molt diferents en els diversos animals, perquè l’estructura dels òvuls és molt diferent. Però hi ha unes fases intermèdies, quan ja s’han format les estructures principals com el cap, la cua i els músculs, en què s’assemblen molt. En aquesta fase l’embrió encara és dins de l’embolcall de l’òvul i encara no hi ha selecció a partir de la funció, de manera que no té cap importància l’aspecte que té cada part. Aquí s’observa una mena de pla comú, especialment en els vertebrats. Si et trobes un embrió de gos i un embrió humà en unes ampolles, no els pots distingir. Aquesta semblança és un dels arguments que va fer servir Darwin per dir que els humans també som animals.

La primera vegada que va estudiar Darwin i l’evolució quan era adolescent, va intentar proposar una nova teoria de l’evolució.

— En aquella època la teoria de l’evolució de Darwin no estava completament acceptada. La gent pensava que hi havia coses que no podia explicar. I vaig intentar modificar-la perquè ho expliqués tot. Un dels problemes era que molta gent pensava que no es podia trobar un seguit de passos continus i funcionals entre un ull molt simple i un de molt complex, cosa que ara ja s’ha resolt. Això també vol dir que els òrgans, si te’ls mires bé, no els dissenyaries tal com són. Hi ha estructures que són inexplicables des d’un punt de vista funcional. Només es poden entendre tenint en compte que han evolucionat a partir d’altres òrgans.

Als anys setanta vostè va aparèixer com a segona autora en un article a la revista Nature quan n'havia fet la major part de la feina.

— Això passa sovint. La lluita sobre l’ordre dels autors és molt comuna, perquè en molts casos no està clar qui ha fet més feina i es poden tenir polítiques diferents. En el meu cas, el primer autor era un graduat que havia començat el projecte però que no havia aconseguit que sortís bé. Jo vaig ser qui el va acabar. Hauria d’haver sigut la primera autora perquè els resultats finals són més importants que el principi, però el meu supervisor va argumentar que aquell no era el meu projecte sinó el seu.

¿Hauria passat el mateix si vostè hagués sigut un home?

— És difícil de dir, perquè, evidentment, era una dona, però no n’hi havia cap més, o sigui que no hi ha manera de saber si hauria anat diferent en cas de ser un home. En qualsevol cas, va ser una experiència molt amarga.

¿Han canviat les coses des d’aleshores?

— I tant. Ara hi ha moltes dones que es dediquen a la ciència, dones brillants, bones líders, i ja ningú qüestiona que les dones puguin fer ciència. A la meva època hi havia molta gent que qüestionava seriosament que les dones poguessin ser bones científiques. Hi havia Marie Curie, sí, però com que havia treballat conjuntament amb el seu marit, també se la podia desmerèixer. Una dona que era molt bona i que hauria sigut un bon model és Rosalind Franklin, però es va morir molt aviat. Era una científica apassionada, a qui tothom veu com algú a qui no es va tractar bé o a qui es va menystenir, però això és un error, perquè en realitat va tenir molt d’èxit. El que passa és que l’estudi de l’ADN no era el seu projecte principal. Era famosa pels seus treballs amb mostres congelades i per la seva recerca en l’estructura dels virus, en la qual va fer treballs pioners.

Però a Franklin se la coneix sobretot pel paper importantíssim que va tenir en el descobriment de l’estructura de doble hèlix de l’ADN.

— James Watson i Francis Crick van arribar al model de la doble hèlix gràcies a les seves mesures. Ella tenia les mesures i ells el model. I les dades són molt més importants que els models, o sigui que no se sentia menystinguda, perquè en un cert moment el model no estava comprovat però les seves dades sí. Va deixar la recerca sobre l’ADN molt ràpidament, només s’hi va dedicar dos anys. No li agradava el projecte ni la gent que hi participava i tan bon punt va tenir l’oportunitat se’n va anar a un altre lloc a treballar amb virus. 

¿Hauria rebut el premi Nobel conjuntament amb Watson i Crick si no s’hagués mort?

— Jo penso que sí. De fet, Watson i Crick el van compartir amb Maurice Wilkins, que és qui va continuar la feina de Franklin quan ella va marxar. Wilkins va acabar les mesures que van confirmar el model de la doble hèlix.

¿Un premi Nobel et canvia la vida?

— Completament. I té conseqüències molt dolentes, sobretot per a la teva recerca. Et converteixes en una figura pública amb una sèrie d’obligacions. En el meu cas, per exemple, vaig començar a participar en molts comitès científics com el de l’ERC [Consell Europeu de Recerca, en les sigles en anglès] i això em va distreure de la ciència i la meva investigació va deixar de ser bona. Un altre problema és que el reconeixement dona més diners i això habitualment porta a engrandir el teu grup de recerca, però penso que això també és un error. A mesura que el grup es fa més gran els resultats disminueixen perquè no tens tant de temps ni energia per dedicar-te a la pròpia ciència. Després del premi, el meu nombre de publicacions va caure en picat. Vaig escriure un llibre, d’acord. I un llibre de cuina... que no hauria d’haver escrit.

Per què no?

— Perquè em va portar molt de temps.

Però el seu pastís de xocolata és llegendari!

— [Riu].

Part dels diners del premi els va fer servir per crear una fundació que ajuda les dones a avançar en la seva carrera científica. 

— Seleccionem amb molta cura dones científiques amb fills i els donem diners perquè s’alliberin de les tasques domèstiques i tinguin més temps per als fills i els laboratoris. Perquè el temps és molt important. Sense temps no es pot fer recerca, no es pot ser científic a mitja jornada.

stats