PalmaLa mateixa organització -el símbol de la qual era una destral i una serp- ho va reconèixer el 2018, poc abans de dissoldre’s: el 9 d’agost del 2009, la darrera acció armada de la seva història fou l’explosió d’un artefacte a les galeries de la plaça Major “de Mallorca” -és a dir: de Palma. Ara fa mig segle, el 1970, el procés de Burgos donà ressò internacional a Euskadi Ta Askatasuna -ETA (Euskadi i Llibertat). I el 2021 farà deu anys del seu abandó de la violència, després de 774 assassinats, d’acord amb les seves fonts -853 segons el Ministeri de l’Interior- i una trajectòria que també ha deixat la seva petjada a l’Arxipèlag.
Dues sèries d’èxit d’aquest 2020, La línia invisible i Patria -adaptació de la novel·la de Fernando Aramburu- han contribuït a ampliar el relat de la violència etarra. La primera s’ambienta en els primers anys d’ETA (fundada el 1959), quan un grup de joves, imbuït de retòrica marxista, trencà amb l’històric Partit Nacionalista Basc (PNB) i optà per la lluita armada. La segona, ja amb l’alto el foc permanent del 2011, s’apropa al dolor de les víctimes, però a també a les tortures policials i al patiment de les famílies dels terroristes empresonats.
Els joves d’ETA que es convertiren en pistolers prengueren com un dels seus referents l’Algèria colonial, poblada en un percentatge significatiu -prop de 20.000 persones- per descendents d’illencs. Un exemple pèssim, perquè quan el Front d’Alliberament Nacional començà a posar bombes el 1954, el govern francès respongué amb terrorisme d’estat. La independència (1962) va atropellar un milió de descendents d’europeus expulsats i des de llavors el país ha viscut o en dictadura o en guerra civil. Però eren els anys 60, i la primera generació d’ETA s’enlluernà amb les guerrilles anticolonialistes: el pòster del Che era a les habitacions de tots els adolescents.
Macrojudici del franquisme
ETA es va donar a conèixer mundialment el desembre del 1970, gràcies al macrojudici muntat pel franquisme -el procés de Burgos- per l’assassinat de l’inspector de policia Melitón Manzanas -conegut torturador-, contra setze militants, sis dels quals foren condemnats a mort, si bé aquestes penes foren commutades. El resultat fou el contrari del perseguit pel règim, amb una onada de protestes, entre les quals la tancada de tres-cents intel·lectuals catalans a Montserrat, en què, segons l’escriptor Antoni Serra, participaren els mallorquins Jaume Pomar i Maria del Mar Bonet.
“A Euskadi, els continus estats d’excepció no fan més que consolidar l’organització armada (...). L’execució de Carrero Blanco el 20 de desembre de 1973 potser és la màxima expressió de la força que ha assolit l’ETA d’aquells anys (...). ETA, potser sense anar-ho a pensar, obria les portes a la Transició espanyola”, assenyala l’escriptor i històric militant d’esquerres Miquel López Crespí. El setembre següent esclatà la bomba del carrer del Correo a Madrid, amb dotze morts, dos d’ells policies, pel qual, narra Antoni Serra, foren detinguts els mallorquins Carme Nadal, Bernat Vaquer i Lieta López. Tres dies abans, “un antic militant comunista” havia advertit Lieta López “que els alts caps militars de Mallorca havien estat assabentats que ETA faria un atemptat contra les instal·lacions de Son Suredeta i que l’operació (...) resultava un suïcidi”. Ella, conta Serra, li ho va transmetre a Madrid a l’editora Eva Forest -vinculada a l’esquerra abertzale-, per la qual cosa fou empresonada gairebé un mes.
La recuperació de les llibertats a partir del 1977 anà marcant la ruptura definitiva entre l’ETA politicomilitar i militar, fins al punt que la primera va abandonar les armes el 1982 i la segona es va quedar amb les sigles. No tan sols no es va aturar la violència, sinó que entre el 1983 i el 1987 encara es va produir el fet, gravíssim, dels Grupos Antiterroristas de Liberación (GAL). Per la guerra ‘bruta’ creada des del mateix estat va ser condemnada a presó la cúpula del Ministeri de l’Interior.
“Per a moltes persones que hem crescut, que hem après a ser ciutadans, entre els anys vuitanta del segle XX i la primera dècada del segle XXI, el País Basc era nostre”, ha escrit l’historiador i periodista Antoni Trobat en aquestes pàgines. “Tot i que sempre fórem crítics amb la utilització de la violència per part de totes les parts en confrontació i que per a la cultura de pau i la defensa dels drets humans per a totes -he dit totes!-, la persona és quelcom sagrat, record molt bé com d’idealitzat teníem el moviment d’alliberament basc (...). Admiràvem. Potser admiràvem massa”.
Segons es consolidaven la democràcia i les autonomies basca i navarresa, amb la presència de l’esquerra abertzale a les institucions, cada vegada l’opinió pública entenia manco la continuïtat dels atemptats. La bomba a l’Hipercor de Barcelona el 1987 amb 21 víctimes, el llarg segrest del funcionari de presons José Antonio Ortega Lara el 1996 o l’assassinat l’any següent del regidor d’Ermua Miguel Ángel Blanco foren algunes de les fites d’aquest allunyament. El 1983 inicià la seva activitat Gest per la Pau d’Euskal Herria, que es mobilitzà no tan sols contra ETA, sinó també demanant l’esclariment dels crims dels GAL i dels casos de tortura, així com l’acostament dels presos als seus llocs d’origen. Al seu emblema, el llaç blau, s’hi va dedicar una plaça a Palma. A més, la companyia mallorquina La Impaciència adaptà al teatre el còmic de Javier de Isusi He vist balenes sobre el conflicte.
L’exetarra Kepa Aulestia no creu que hi hagués una ETA justificable amb la dictadura i una altra, injustificable, amb la democràcia: “Constitueix una visió políticament discutible i èticament rebutjable (...). S’alena l’atroç discussió sobre si el grau de democràcia assolit és suficient com per deixar de matar”, que justament ha estat un argument essencial de l’esquerra abertzale: no era prou perquè, per exemple, no es reconeixia el dret a l’autodeterminació, o no s’ampliava l’àmbit de l’autonomia basca a Navarra, o no es decretava l’amnistia per als etarres a la presó. “La violència ha estat, és i serà sempre negativa”, diu Aulestia.
Mallorca, 1995: matar el rei
A l’etapa més intensa de dispersió dels presos etarres, fins a deu militants de l’organització foren traslladats a la presó de Palma per trencar la connexió entre ells. Un d’ells va amenaçar de mort un funcionari. Per la presó d’Eivissa hi passaren els etarres Leoncio Calvo Márquez, qui, segons El País, va intentar tallar-se les venes, i Iñaki de Juana Chaos -conegut per la seva posició de duresa-, qui va demanar marisc, el 1998, per celebrar l’assassinat per part l’organització del regidor del Partit Popular a Sevilla Alberto Jiménez Becerril i la seva esposa, segons va publicar Diario de Mallorca.
ETA va colpejar Palma l’estiu del 1991, contra habitatges de militars. Per sort, només hi va haver ferits lleus. José Luis Urrusolo Sistiaga va ser condemnat per aquests fets -a més, havia deixat enllestit un cotxe bomba que no va fer servir. Quatre anys més tard, els etarres José i Íñigo Rego i José Garcia Sertucha varen ser detinguts per intentar assassinar l’actual rei emèrit durant les seves vacances a Marivent, amb una nova temptativa el 2004. L’estiu del 2009 es varen cobrar la vida de dos joves guàrdies civils a Calvià: Carlos Sáenz de Tejada i Diego Salvá. Pocs dies després, quatre bombes varen esclatar a Palma sense causar víctimes, la darrera a la plaça Major.
Uns mesos més tard, el 10 de gener del 2011, ETA anuncià públicament un “alto el foc permanent, general i verificable”. El 20 d’octubre següent es va produir el cessament definitiu de la lluita armada. ETA anuncià la seva dissolució el 4 de maig del 2018. Eskolunbe Mesperuza Rotger, exmembre d’origen mallorquí de la ja desapareguda organització Gest per la Pau -es va disoldre en haver aconseguit el seu objectiu- creu que ETA s’acabà “per tres vectors: la feina policial d’acorralament; la judicial, perquè l’esquerra abertzale il·legalitzada s’adona que la violència l’està perjudicant, i el canvi del sentiment social, cada vegada més conscient que això no podia continuar i donant menys suport a la lluita armada”.
Aquest imminent 2021 farà deu anys de la fi de la violència d’ETA. Però encara queda camí per recórrer. “Quan es va acabar hi havia un esgotament social, havien estat molts d’anys. Manca una reflexió seriosa del que ha estat: mirar-nos a nosaltres mateixos i demanar-nos què és el que ha passat. Que la conclusió sigui compartida: la violència mai no va ser bona. Cal un relat compartit que reculli aquella experiència traumàtica”, explica Mesperuza. Una vegada més: conèixer allò que s’esdevingué, per no repetir-ho.
924 VOTS DE LES BALEARS A BILDU A LES ELECCIONS EUROPEES
A les eleccions europees del 2014, amb una única circumscripció electoral per a tot l’Estat, Bildu -l’actual coalició de l’esquerra abertzale- va obtenir 924 vots a les Balears. 924 illencs eren proetarres, com no es varen cansar de qualificar-los sectors de la política i la premsa espanyola? En realitat, no. A banda que ETA ja havia deixat les armes, tres de les quatre forces que integraren Bildu -Eusko Alkartasuna, Aralar i Alternatiba- s’han pronunciat sempre contra la violència. La quarta és Sortu, de la qual procedeix Arnaldo Otegi, que ara també la rebutja. El diputat de Bildu Jon Iñarritu, fundador d’Aralar, es va dirigir fa unes setmanes en el Congrés al també diputat, en aquest cas de Vox, el mallorquí Antonia Salvà, pare del guàrdia civil assassinat per ETA a Calvià el 2009, Diego Salvà. Iñarritu li recordà que ja llavors va condemnar l’atemptat i que li reiterava la seva “solidaritat personal i profunda”.
Amb la democràcia, l’esquerra independentista basca s’enquadraria en dues formacions, una que optava només per la política, Euskadiko Eskerra (EE) -després integrada en el PSOE- i una de radical, Herri Batasuna, amb successius canvis de noms i prohibida per la Llei de partits el 2003. Com ha recollit l’historiador Martí Serra, fins al 1994 existí una relació estreta entre EE i els partits socialistes de Mallorca (PSM) i Menorca, fins al punt de transmetre que el diputat basc Joan Maria Bandrés va fer arribar les seves al·legacions a l’Estatut Balear al Congrés, primer, i després les seves propostes al Parlament d’Estrasburg. A més, es varen presentar plegats a les eleccions europees del 1985 i del 1989. Segons Serra, “un petit sector” del PSM discrepà d’aquella col·laboració. Un poc més tard implantarien Esquerra Republicana de Catalunya a Mallorca, mentre que “el sector independentista que va aparèixer en aquells moments, el Moviment de Defensa de la Terra, va donar suport a Herri Batasuna” fins a la massacre d’Hipercor.
