El primer pic que...

Dossier Dossier: festa amb futur Desplega

1.

Joves, el caliu que encén la festa

2.

El primer pic que...

3.

Sants de l’hivern

4.

Celebracions per a tothom

Magdalena Pérez, Manacor

"...amb 6 anys, me'n vaig anar amb el camió dels dimonis"

“El primer pic que vaig anar amb els dimonis a Son Macià, tenia sis anys i hi vaig anar tota sola. Vaig fugir de mon pare i de ma mare, i em vaig ficar dins l’autocar que hi duia les persones adultes”, comenta Magdalena Pérez Galmés (33 anys), la primera dona que ha fet de Dimoni Petit a Manacor dimarts passat. Aquest és un dels records més primerencs que Magdalena té de la festa i que es relaciona amb el fogueró del llogaret manacorí. Era el lloc on la colla de dimonis, fins fa uns anys, feia el darrer ball. Hi arribaven ben tocada la mitjanit, només els més santantoniers resistien fins a les 2 o les 3 de la matinada. S’hi desplaçaven amb tres autocars de la companyia local Pedro Pou, que l’Ajuntament posava a disposició dels interessats. Els dimonis viatjaven drets dins un camió amb remolc tapat amb lona, mentre els músics de la banda continuaven sonant els 8 km que separen Manacor de Son Macià. “Qualcú va fer saber als meus pares que jo era tota sola per Son Macià i ells vingueren a cercar-me amb el cotxe. Jo era feliç per la plaça, vaig veure mon pare i ell quedà un poc enfora. Em va deixar passar gust, però quan tot va haver acabat, em va renyar molt”, explica la primera dimoni en relació amb aquest aspecte de la festa que, a causa de la massificació, es va suprimir fa uns anys.

“De llavors ençà sempre he anat amb els dimonis i hi he anat tota sola. Bé, jo pensava que era tota sola, però resulta que a prop hi tenia qualque adult que em vigilava sense que jo en fos conscient, i si passava res n’informava els meus pares”, diu Magdalena, des de l’Institut Escola Industrial de Sabadell, en un moment de descans durant la jornada laboral com a professora de Tecnologia en cicles de formació professional.

“Ser el focus d’atenció em va sorprendre molt el dia del primer ball. No hi estic avesada. Que una dona hagi ballat és un canvi molt gros. Pens que s’ha obert un camí. Del que es tracta ara és que la colla no sigui tan tancada i que s’evolucioni mantenint la tradició”, diu Magdalena.

Xisco Sevilla, Palma

“...Palma va ser com un poble"

“Volíem que les festes de Sant Sebastià de Palma fossin tan populars com ho són les festes de Sant Antoni a la Part Forana”. Això és el que diu Xisco Sevilla Sancho (47 anys)en relació amb el sorgiment de les festes de les confraries per la revetla del patró de Ciutat. “Aquest va ser l’esperit amb què muntàrem aquella moguda. No tenim res a dir dels concerts i les torrades de torradora que organitza l’Ajuntament, però nosaltres volíem fer una altra cosa”, comenta Xisco en relació amb l’inici d’aquell moviment popular el 2013. “L’any de després, el 2014, ja s’organitzà el Sant Tianet i hi vaig dur la meva filla, que tenia 7 anys. Ara en té 17 i, a causa de la covid, aquesta serà la seva primera revetla de Sant Sebastià”.

Neus Nadal, Manacor

"...vaig tocar el violí"

Neus Nadal Pascual (40 anys) recorda amb alegria el primer pic que va sonar el violí amb la colla de dimonis, a Manacor: “L’any 2006, jo vivia a Barcelona. Vaig venir a Manacor i em vaig oferir a sonar el violí. Em volgueren. Era molt jove i en aquell moment l’única dona. Des de llavors he sonat cada any amb dues excepcions: un pic que vaig estar malalta i enguany, que faig classes a Eivissa i no hi podré venir. M’agradaria continuar l’any que ve perquè sonar amb la colla és un gust i un privilegi, però estic a favor que la festa es democratitzi, i els sonadors i sonadores no podem ser una excepció, de manera que quan em toqui cedir el lloc a una altra persona, ho faré de gust. Tothom ha de tenir el dret a participar-hi”.

Nena Carbonell, Muro

"... vaig veure els ja t'ho diré, tenia 15 anys"

“Quan jo tenia devers quinze anys va ser quan es va formar la colla dels Dimonis de sa Pedrera de Muro i des del primer moment hi vaig voler participar”, comenta Nena Carbonell (43 anys), tècnica de Joventut de l’Ajuntament de Muro.

“Fins llavors, la revetla de Sant Antoni a Muro consistia en un fogueró i una torrada davant l’Ajuntament. L’Associació Hotelera en pagava el menjar i molta de gent de fora venia a torrar. Llavors es va decidir que això se suprimís i se substituís per un concert a la plaça de Sant Martí. El primer pic que vaig veure cantar els Ja t’ho diré va ser precisament a Muro. En tenc molt bon record perquè jo era adolescent i perquè va ser el primer concert de rock en català a què vaig anar, dels molts altres que vindrien després”, comenta la murera, que aquests dies té molta de feina perquè, com a treballadora municipal, ha d’enllestir molts dels preparatius relacionats amb la revetla i també amb les beneïdes.

Tòfol Capó, Muro

"... vaig començar a glosar"

Per Tòfol Capó Ramis (24 anys), Sant Antoni sempre es vincula a una de les seves principals aficions: la glosa. “Va ser a l’institut, quan feia ESO i tenia el selvatgí Tomeu Mateu de professor de català, quan vaig començar a fer gloses. En Tomeu era amic d’en Mateu Xurí, que és de Santa Margalida, i per tant està a prop de Muro. Idò en Mateu va venir a fer-nos un parell de tallers de glosa i de llavors ençà el meu cosí i jo ja no ens hem aturat”, explica Tòfol Capó, que és un dels integrants del col·lectiu Gamberros Mureros. “La glosa va ser allò que ens va conduir a fer cançons amb lletres iròniques i per fer befa del que havia passat a la colla d’amics. Per la Nit de Cap d’Any, sempre mostram als amics la nostra creació. M’agradaria viure de fer gloses”, diu el jove.

Jaume Moranta, sa Pobla

"... vaig sortir fins a les 4 de la matinada, tenia 14 anys"

El pobler Jaume Moranta Socias (26 anys) recorda perfectament la primera revetla de Sant Antoni a sa Pobla que va sortir fins a les quatre de la matinada. “Feia tercer d’ESO i tenia 14 anys. Aquell any, mon pare ballava amb els caparrots de l’escultor Josep Cirer, que són uns caparrots que surten a plaça a les 3 de la matinada. Per això em varen deixar vetlar fins tan tard. Però jo no era amb ells, havia anat a trescar amb els meus amics. Va ser el meu primer Sant Antoni sense mon pare i ma mare!”, comenta el jove. Per Jaume, hi ha una cosa molt especial de la revetla: “M’agrada quan ja és de matinada i tothom se’n va a ca seva. En aquests moments als foguerons ja només hi ha caliu i qualque rabassa mala de cremar. És quan, de camí a retiro amb un amic, ens aturam a tots els foguerons que ens trobam durant el trajecte i ens escalfam una estona a cada fogueró i xerram. M’agrada molt aquest moment, perquè no frissam. I si la persona amb qui vaig no viu a prop de ca meva, voltam un poc per fer el camí més llarg”.

Joan Miquel Frau, sa Pobla

"... vaig fer un fogueró"

Joan Miquel Frau Reinés (31 anys) és un jove de Campanet que des de l’adolescència ha viscut la festa de sa Pobla. “M’agraden els preparatius per fer el fogueró, cosa que faig amb els meus amics. La primera vegada tenia 15 o 16 anys i ens hi va acompanyar qualque adult. Quan tinguérem carnet de cotxe, hi vàrem anar tots sols. Ens veim a les 8 per berenar a Ca sa Miss, a Sa Via o Es Plaça. Llavors, amb cotxes i furgonetes, anam per finques d’amics o familiars. Ens donen qualque soca o rabassa que faci bon caliu. Després feim el fogueró al lloc assignat. Quan ho tenim tot llest, cadascú se’n va a ca seva a dinar, perquè a les dues del capvespre ja surten els dimonis. I hi volem ser!”.

Joan Cerdà, Pollença

"... he pegat una bona destralada"

Joan Cerdà Forteza (24 anys, segon per la dreta) és del grup de persones que aquesta setmana pogueren entrar a la finca de Ternelles per anar a tallar el pi de Sant Antoni. La seva participació és fruit de la rifa que, per primera vegada, va organitzar l’Ajuntament de Pollença. Així, no només hi entraren els membres de la comissió de festes o de la corporació municipal. “El batle va pegar la primera destralada i, llavors, s’hi va afegir tothom qui va voler. Jo no n’havia pegat cap mai, de destralada. Im’hi vaig aferrar a les totes. En mitja hora el pi va estar llest, amb la mala sort que, en caure, es va xapar. Llavors ens posàrem amb un altre i jo també hi vaig pegar qualque cop. Aquest no es va xapar. Els que se n’entenien varen dir que tenia una bona mida, de 24 metres, que llavors deixaren en 21. També digueren que tenia un bon entreforc per penjar-hi la senalleta”.