El perill de beure de l’aixeta: 145.000 illencs viuen sense aigua potable

PalmaAl polígon agroalimentari de Manacor, el tràfec al voltant de la font d’aigua potable que l’Ajuntament instal·là el 2021 no s’atura. La gent hi acudeix a omplir barrals perquè la que raja de les aixetes no és apta per al consum des de fa més de quaranta anys. Amb una població d’uns 30.000 habitants, Manacor és la ciutat més poblada d’Espanya que encara no disposa d’aigua potable a tota la xarxa domiciliària. A les Balears, prop de 145.000 persones viuen en zones amb aigua considerada no apta per al consum o en risc.

La capital del Llevant té 11.240 comptadors, però només un 4% rep aigua potable procedent de la potabilitzadora pilot posada en marxa el 2022. “És una situació cronificada, és un problema complex, que depèn d’una conjunció de factors, i ara podríem dir que és la tempesta perfecta”, explica Francesc Grimalt, gerent de l’empresa municipal SAM.

El límit sanitari de concentració de nitrats se situa en 50 mil·ligrams per litre, però Manacor distribueix aigua amb valors de 100 mil·ligrams. Els rebuts adverteixen que l’aigua no es pot consumir. Segons l’Organització Mundial de la Salut, l’excés de nitrats representa un risc greu per als lactants alimentats amb biberó, perquè pot reduir la capacitat de la sang per transportar oxigen i provocar metahemoglobinèmia.

L’origen del problema es remunta dècades enrere. Grimalt explica que l’aqüífer de Manacor és confinat i que l’ús intensiu de fertilitzants als antics regadius hi infiltrà nitrats. “A sa Pobla, una part dels nitrats s’ha anat drenant cap a l’Albufera, mentre que a Manacor no se n’han anat. Les analítiques no milloren i no sabem quan es podrà netejar l’aqüífer: podem parlar d’un horitzó realista de mig segle”, adverteix.

Dependre d'aigua envasada o tractada

La manca d’aigua potable trasllada a les famílies un cost que en altres municipis queda incorporat al servei públic. Segons els càlculs municipals, una família de quatre membres necessita anualment uns 2.920 litres per beure i 1.277 per cuinar. Segons els càlculs municipals, una família de quatre membres pot gastar fins a 1.600 euros anuals en aigua per beure, als quals s’afegeixen l’aigua per cuinar, els desplaçaments i sistemes com l’osmosi.

Antònia té 80 anys i viu en un pis sense ascensor. “A la meva edat no puc pujar barrals d’aigua per l’escala i sempre he de dependre de si els meus familiars me’n van a comprar i me la pugen”, explica. La manca de potabilitat es converteix així en una qüestió de desigualtat.

Rafel Mulet té un restaurant al centre de Manacor i funciona amb un sistema d’osmosi connectat a l’aixeta de la cuina i a la cafetera. Amb aquesta aigua cuina cada dia els plats que serveix. “Des de Sanitat no ens han advertit mai que hàgim de cuinar amb aigua envasada o tractada, però sí que ens han controlat l’aigua osmotitzada que servim”, assenyala. Un gest tan senzill com omplir una olla per fer pasta es complica en els negocis de restauració. “Si haguéssim de cuinar amb aigua embotellada, necessitaríem un magatzem específic per guardar-la, i en aquest local no ens ho podem permetre, ni per espai ni per cost”.

Un problema estès a totes les Illes

El cas de Manacor és el que concentra més població en un sol municipi, però no l’únic. L’Aliança per l’Aigua ha avaluat la qualitat de l’aigua de consum humà i conclou que durant el 2025, 98.452 habitants censats varen viure en zones on l’aigua no era apta. La xifra puja fins als 145.027 quan s’hi afegeixen les zones que acumulen incompliments reiterats que poden anticipar una futura declaració de no aptitud. La Conselleria de Salut mostrejà el 2025 144 xarxes de subministrament de les Balears. D’aquestes, el 91,7% varen ser qualificades d’aptes, tot i que un 13,9% presentà alguna incidència que requerí mesures correctores. El 8,3% restant va ser qualificat de no apte per al consum.

“És un problema estructural, no són episodis aïllats. Hi ha un mal estat generalitzat dels aqüífers que provoca que l’aigua que surt de les aixetes sigui de mala qualitat”, explica Juan Calvo, director d’Aliança per l’Aigua. L’informe constata que diverses zones acumulen incompliments sense interrupció des del 2016 i que, en casos com el de Manacor, el problema s’arrossega des de fa dècades. L’entitat apunta la sobreexplotació i la salinització continuada dels aqüífers, causades per anys de creixement urbanístic i pressió demogràfica.

La naturalesa del problema varia segons el territori: al Pla predomina la contaminació agrícola per nitrats; a zones costaneres com Santanyí, la salinització; i a Menorca, la contaminació vinculada a l’activitat agrària i ramadera. Eivissa i Formentera depenen de la dessalació davant el deteriorament o l’escassa dimensió dels aqüífers.

“Eivissa i Formentera són com pacients a l’UCI que necessiten estar connectats a les màquines perquè, si no, moririen”, resumeix Calvo. També adverteix d’un altre problema “silenciós i generalitzat” al sòl rústic: pous que se salinitzen, s’esgoten o presenten contaminació per nitrats sense que els habitatges disposin d’una xarxa alternativa. “Ja no és només que l’aigua no sigui apta, sinó que directament no n’hi ha. A Mallorca ja ha començat a passar; a Eivissa ja ha passat i anirà a més si continuam creixent”, alerta.

Menorca, rècord d’incompliments

Si hi ha una illa que concentra especialment els problemes de qualitat, és Menorca. L’informe de l’Aliança per l’Aigua situa en un 26% les analítiques no aptes registrades el 2025, concentrades principalment a Maó, es Castell i Ciutadella i amb una afectació a 22.705 habitants censats.

A Maó, el principal problema és l’elevada concentració de nitrats. Ciutadella combina la contaminació per nitrats amb la salinització. Segons l’Aliança, la seva massa d’aigua subterrània s’ha explotat per damunt del 104% de la capacitat natural de recàrrega. Menorca tancà l’agost amb les reserves hídriques al 33%, el registre més baix de la darrera dècada, i és l’illa amb les reserves més reduïdes.

Ciutadella concentra el 37,5% del consum d’aigua de Menorca i representa un dels casos més extrems de l’Arxipèlag: només l’abastiment urbà extreu 3,60 hectòmetres cúbics, per damunt dels 3,26 assignats. En aquest context, la Direcció General de Salut Pública ha proposat sancionar l’Ajuntament amb prop de 580.000 euros.

El Consistori sosté que la major part de les infraccions responen a “una manca de documentació o d’actualització” del Pla sanitari de l’aigua i del pla de control, a més de qüestions de manteniment, i remarca que els expedients encara es troben en fase d’al·legacions. “No són sancions per la qualitat de l’aigua, sinó principalment per temes documentals i de manteniment”, defensa el regidor de Medi Ambient, Pere Fiol.

L’Ajuntament assegura que l’aigua que se subministra actualment és apta per al consum i confia a reduir l’extracció dels pous quan l’aigua de la dessaladora arribi als dipòsits del Caragolí, entre el 2027 i el 2028. “Això permetrà donar descans als pous, reduir-ne la salinitat i oferir aigua de més qualitat”. Mentrestant, afirma que ha pres mesures per millorar la gestió del cicle.

Dessalar sense obrir la porta a créixer

Davant el deteriorament dels aqüífers, el Govern ha convertit la dessalació i les xarxes d’aigua en alta en una de les principals respostes. Recursos Hídrics projecta una nova dessaladora a Menorca i una altra al sud-est de Mallorca, a més d’ampliar i modernitzar plantes ja existents. Aquesta estratègia permetria reduir les extraccions, mesclar l’aigua dessalada amb la dels pous i rebaixar-ne la concentració de nitrats, clorurs i calç, però és una solució que no ataca les causes com el creixement permanent.

Manacor havia optat per una solució pròpia: una planta potabilitzadora per estendre l’experiència pilot de la Volta i el Serralt, però els informes desfavorables de Recursos Hídrics obligaren a rescindir el contracte. El Govern opta per dur-hi aigua de la xarxa en alta i, més endavant, de la futura dessaladora del Migjorn.

El gerent de la SAM defensa que l’aigua exterior permetrà diluir els nitrats i acostar-los als nivells normatius, però que la recuperació natural de l’aqüífer requerirà dècades. També adverteix que dur aigua nova no pot substituir la gestió de la demanda: “Les solucions han de permetre restringir i contenir el consum. Podem reduir la dotació per persona, però, si passam de servir 30.000 habitants a 50.000 o 60.000, el problema continuarà existint”.

Tot i no haver pogut executar la potabilitzadora, Manacor ha avançat en la gestió del cicle de l’aigua. La SAM ha sectoritzat bona part de la xarxa per detectar-hi avaries i fuites en temps real, ha reduït de manera significativa les pèrdues i ha culminat la instal·lació de prop de 9.000 comptadors digitals, la qual cosa permet identificar fuites interiors. El ple també ha aprovat inicialment tarifes progressives per blocs que protegeixen el consum bàsic i encareixen els usos més elevats.

Per a Calvo, aquestes passes haurien de ser una condició prèvia a qualsevol aportació externa: reduir fuites, instal·lar comptadors, aprovar tarifes progressives, limitar els consums elevats i reutilitzar l’aigua depurada. “Si simplement duim aigua als municipis que han gestionat malament el recurs, estam premiant els que no han fet els deures”, sosté. L’arribada de nous cabals, adverteix, pot generar un efecte crida: “Com que ja tenim aigua, idò ja podem tornar a créixer”.