Pere Perelló i Nomdedéu: “La poesia és aquell instrument que ens mostra que som ment i cos”

Entrevista a un poeta i escriptor 

Pere Perelló i Nomdedéu (Palma, 1974) és llicenciat en Filosofia per la Universitat de les Illes Balears. El seu pare, glosador, potser el va dur a escriure els primers versos. A l’Escola de Magisteri, de la mà de mestres com Antoni Artigues, va reprendre la consciència de la seva catalanitat i es va consolidar el seu gust per la poesia. A la Facultat de Filosofia i Lletres, els mestratges de Francesc Torres i Juan Luís Vermal el varen iniciar en els vincles entre pensament i poesia. Ha publicat els llibres de poesia: Requiescat in Pace (Capaltard, 1998), amb Carles Rebassa; La Llei (2004) i Poltre(s) (premi Ciutat de Palma 2009) a l’editorial Moll; Els (in)continents eufòrics (Jújube, 2007), amb Jaume Pons Alorda i Emili Sànchez-Rubio; Hypnes (El Tall, 2009); i Anatema (Documenta Balear, 2012). Ha escrit sobre cultura, llibres i política a publicacions com L’Espira, Caràcters, Tribuna Mallorca, 40putes o ARA Balears. També ha coeditat, amb Alícia Beltran, l’antologia de joves dones poetes Vint-i-una i una poetes per al segle vint-i-u (Capaltard). El 2008 se’n va anar a viure a Mèxic i set anys més tard va tornar a Palma, on resideix actualment. El seu poemari més recent és Cants llebrers (AdiA, 2016). Amb ell parlam de la seva concepció de la poesia desenvolupada a l’ombra de la filosofia.

Quins autors i lectures han estat importants en la vostra formació com a poeta?

La meva primera influència poètica va ser a 7 anys, amb la lectura escolar d’una antologia de poemes de Miquel Costa i Llobera. A partir d’aquell moment va néixer en mi el gust i la vocació per la poesia. Posteriorment, la meva relació amb els poetes de l’Escola Mallorquina més clàssics ha estat d’amor i odi. En la meva evolució poètica, va ser fonamental la descoberta de poetes com Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Andreu Vidal, entre els més nostres; i també, de poetes d’altres tradicions, com William Blake, Arthur Rimbaud, Baudelaire i Hölderlin.

Hi ha escriptors que cerquen la fama i l’eternitat a través de la seva obra, d’altres que escriuen per entendre’s a si mateixos o el món que els ha tocat viure. Quina és la vostra motivació personal a l’hora d’escriure?

Les motivacions personals per escriure mai són les mateixes, van canviant al llarg dels anys. Quan tens 14 anys, les motivacions moltes vegades són pures pol·lucions hormonals. Gran part de la meva obra poètica publicada fins ara m’ha servit com a instrument per assolir alguna veritat. He utilitzat la poesia com a mètode filosòfic, com a mitjà de coneixement. Ara mateix, en canvi, et podria dir que la meva motivació s’orienta cap a altres fites més arrelades a la realitat social i política.

Per què una persona amb formació filosòfica, decideix expressar els seus pensaments poèticament? Teniu alguna bona raó per escriure poesia en comptes d’assaig o novel·la?

Quan vaig començar a estudiar filosofia ja tenia certa vocació per la poesia. A mesura que vas ampliant el bagatge filosòfic, et vas trobant que les relacions entre la filosofia i la poesia han estat una constant des dels mateixos presocràtics. T’assabentes que la poesia, com la filosofia, és una relació molt especial amb el llenguatge. Amb la filosofia tractes de construir conceptes, amb la poesia vols arribar a altres figures. I cerques la manera per fer que convergeixin, de nou. Coincidesc amb Heidegger que el pensament, avui dia, si no és poètic, no pot ser.

En els vostres poemes parlau de Martin Heidegger, George Steiner, Carl Gustav Jung, Walter Benjamin i Friedrich Nietzsche. Què es pot trobar del pensament filosòfic d’aquests autors en la vostra poesia?

En els meus poemes hi és present la metafísica poètica de Nietzsche, la destrucció dels valors i de la veritat com un valor que no serveix i que hem de deixar enrere. Heidegger és present en la meva poesia a través de la voluntat de pensar amb un llenguatge poètic, en l’intent de forçar el llenguatge, per fer-lo parlar i revelar fites i sentits, a través de la mètrica. De Benjamin, una de les coses que més em va fascinar era el seu projecte frustrat de fer una anàlisi del llenguatge esotèric. Això ve de la seva herència jueva i de la seva amistat amb Gershom Scholem, gran estudiós de la càbala. La seva teoria era que a través del llenguatge es mantenia una relació essencial amb el món, posant en discussió que el llenguatge fos quelcom arbitrari. Quan forces el llenguatge a través de rimes, ritmes i mètriques trobes noves relacions semàntiques. Jung està present en l’ús dels símbols i arquetips, és un recurs lingüístic i poètic i no té pas un valor ontològic. I Steiner, juntament amb Gadamer, és una dels pensadors que ha contribuït més a civilitzar el pensament de Heidegger i a fer-me’l més entenedor.

Parlem de l’essència de la vostra poesia. Llegint els vostres versos es pot tenir la sensació que reflecteixen una visió molt carnal de la realitat i a la vegada una visió molt metafísica. Els vostres poemes estan més a prop de la carnalitat, del cos, o de la metafísica i la ment?

Crec que en la meva poesia conviuen en tensió el desig carnal i els pensaments més reflexius. Contra la imposició, en nom de la metafísica, del càstig a la carn, faig una aposta pel cos i la carnalitat. Però, també pens, com Nietzsche, que la metafísica ja no es pot separar de la física. I la poesia és precisament aquell instrument que ens mostra que som ment i cos, a través de la metàfora i la seva capacitat de transportar-nos a un altre lloc.

Enteneu la poesia filosòficament com la voluntat de saber, com una actitud que us permet dubtar i interrogar-vos pel sentit de les coses?

El fet que els humans tinguem la capacitat de relacionar-nos amb l’entorn ens empeny a voler saber el perquè de les coses. Potser no tinguem la capacitat d’explicar l’origen de les coses que tenim davant dels ulls, però necessitam fer-nos preguntes que ens ajudin a fer del món un lloc més habitable, més just i igualitari.

A vegades, no teniu la temptació de pensar que la destrucció ecològica és irreversible, que la civilització està perduda i que la vostra missió és anunciar la fi del món com ho fa la Sibil·la?

Els poetes tenim un deure ètic. Hem de denunciar, però també hem d’anunciar. Hem de ser propositius. Tenim el deure de lamentar-nos per les coses perdudes però per mirar de canviar la dinàmica de destrucció del territori sota la lògica mercantil i de negoci.

A un dels vostres poemes afirmau que “el dolor és tan bell com un dia d’estiu”. Quin tipus de bellesa s’oculta en el dolor i l’obscenitat?

He constatat que a la major part de la gent li proporciona plaer veure expressions de dolor. Aquest sentiment que experimentam davant del dolor dels altres ens ha de fer reflexionar sobre en quin tipus de societat vivim, sobre la neurosi col·lectiva que estam patint. És preocupant que el dolor provoqui plaer estètic, que pugui ser contemplat com a bell.

Els vostres poemes conviden el lector a llegir-los en veu alta. És com si els haguéssiu escrit per ser recitats. Quina funció atribuïu a la sonoritat de les paraules i l’oralitat en la composició de la vostra poesia?

Els fonaments de la poesia són orals. La poesia històricament era cantada. Posteriorment, amb la Il·lustració i el racionalisme la poesia es va anar confinant més al camp de l’escriptura i la pàgina en blanc. Però, la poesia no ha de renunciar al seu caràcter oral, perquè gràcies a l’oralitat es pot col·lectivitzar, i es pot transmetre com un do, com un regal que es dona a la gent.

Pensau que el llenguatge és la casa del poeta, que el poeta habita especialment en el llenguatge que utilitza?

La poesia i l’escriptura en general estableixen una relació especial amb el llenguatge. En el dir quotidià, el llenguatge esgota el seu sentit. En canvi, a través de l’escriptura, el llenguatge adquireix nous significats. El llenguatge poètic permet obrir nous territoris conceptuals i ens convida a explorar-los. Amb el llenguatge construïm el nostre entorn, més enllà de veritats metafísiques o ontològiques, que possiblement no podrem assolir mai. El llenguatge ens ajuda a conviure i fer comunitat, a alçar els fonaments de la casa comuna i habitar més èticament en el món.

La funció de la poesia canvia amb el pas del temps? Quina seria la poesia representativa del nostre temps?

Potser la poesia del nostre temps sigui el hip-hop. La poesia ha d’ajudar a veure les coses des d’una perspectiva alternativa a la que ens imposa el pensament hegemònic.

Per ser un bon escriptor s’ha d’haver llegit molt o viscut molt?

No hi ha receptes. Hi ha escriptors grandiosos que han llegit poc i han viscut molt, de la mateixa manera que hi ha grans escriptors que han llegit molt i no han sortit del seu despatx. La grandesa o no dels escriptors és una valoració social que respon a criteris a vegades molt discutibles. El valor de qualsevol discurs ha de ser la fecunditat. Tot allò que contribueixi a engrandir el coneixement i que aporti felicitat és bo.

La vostra llarga estada a Mèxic ha canviat la percepció de la realitat i la vostra poesia? Com és la poesia que estau escrivint ara mateix?

És una poesia que ha deixat molt enrere la simbologia, la relació més filosòfica amb el llenguatge i és una poesia molt més descriptiva, planera i arrelada a la quotidianitat i a la vida del carrer. Tocar de prop la desigualtat et fa tremolar la veu i canviar l’escriptura.

El pensament poètic de Heidegger

Una part important del pensament filosòfic de Martin Heidegger (1889-1976) es desenvolupa a través del diàleg amb la poesia de Friedrich Hölderlin (1770-1843). Els poemes de Hölderlin proporcionen a Heidegger el llenguatge originari necessari per abordar la qüestió de la tècnica i els seus límits. Heidegger no pensa que hi hagi res diabòlic en la tècnica. La tècnica no és perillosa en si mateixa. El perill prové del fet que la seva essència continuï sent un misteri. Heidegger comprèn que ha de pensar el sentit de la tècnica poèticament, a través de Hölderlin i del compromís amb un nou pensar de caràcter meditatiu i poètic. Sap que allà on creix el màxim perill es troba també la salvació, que el camí per alliberar-se del domini total de la tècnica implica la superació de la metafísica i del pensar representatiu que la caracteritza. Pensar poèticament l’essència de la tècnica esdevindrà l’únic horitzó de salvació possible. Heidegger defensa així el retorn a un pensament que pensa l’home i les coses en si mateixes i no per la seva utilitat o disponibilitat com a objectes. Reconeix en la poesia un llenguatge privilegiat per pensar la relació de l’home amb la seva pròpia existència. Pensar poèticament esdevé també la condició de possibilitat per recuperar la proximitat amb la naturalesa. Heidegger pensa un home capaç de deixar de senyorejar per damunt de la naturalesa, que permeti a la Terra ser Terra i continuar sent-ne. Heidegger és conscient de la dificultat de la tasca, quan diu, en la famosa entrevista a ‘Der Spiegel’, que només un Déu pot salvar-nos. Si l’home vol establir una relació lliure amb la tècnica haurà d’aprendre a habitar poèticament en el món, guarint-se de l’amenaça nuclear. Només l’home que comprèn l’art i la seva essència, la poesia, pot intentar alliberar-se del domini tècnic. La clau és deixar que la tècnica es transformi en art. La proposta de Heidegger no és estètica ni literària, no convida a cultivar la poesia, sinó a esforçar-se a pensar més enllà de la lògica i la raó calculadora. Reclama pensar l’home i el món des de l’horitzó de la temporalitat. Recupera la proposta de Hölderlin d’habitar poèticament sobre la terra, experimentant la finitud, assumint l’existència despullada de qualsevol consol religiós, acceptant el present i l’existència mateixa com un camí fet d’instants que condueixen fins al no-res i la mort. Però la salvació no és immediata, cal tenir paciència i saber esperar. Per això Heidegger espera en la serenitat del camp, arrelant pensaments i paraules a la terra nadiua, a la tradició, duent una vida senzilla. Aquesta serà l’existència elegida fins al final dels seus dies. Heidegger va morir a Messkirch, el poblet de la Selva Negra que el va veure néixer, retirat de la vida mundana, en un entorn familiar i rural, a la seva cabana de fusta, sense renegar del nazisme, en contacte amb la naturalesa, com el seu pensament. Els pensaments poètics de Heidegger, escrits imitant l’estil sentenciós dels primers filòsofs, s’han recollit en el llibre Pensamientos poéticos (Herder, 2010). És recomanable llegir també Interpretaciones sobre la poesía de Hölderlin (Ariel, 1983), Desde la experiencia del pensar (Abada, 2007), Serenidad (El Serbal, 1989) i De camino al habla (El Serbal, 1987).

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF