Pepa Horno: “Els clients de l’explotació sexual són als països rics”

PalmaPepa Horno és psicòloga especialista en protecció de la infància. Té 25 anys d’experiència en aquest camp i ha fet feina en 15 centres de les Balears. Coneix el problema de l’explotació sexual de menors des de fa anys, perquè es dedica a combatre’l. Va participar, per exemple, en el procés per actualitzar el protocol que es fa servir a les Illes per detectar i evitar l’explotació sexual. Té molt a dir, però escull amb compte les paraules que fa servir, perquè sap que a vegades poden fer més mal als que ja n’han patit massa.

Quines conseqüències té per a un nin, una nina o un adolescent que l’explotin sexualment?

L’afectarà tota la vida, però la gravetat depèn de tres factors: de quant de temps ha durat l’explotació, de si la xarxa que té al voltant -començant per la família- l’ha cregut i ajudat i de l’atenció terapèutica que hagi rebut. En funció d’aquests tres factors, pot tenir una síndrome d’estrès posttraumàtica temporal o pot ser una experiència que li condicioni tota la vida amb problemes mèdics -somàtics-, un trastorn d’ansietat o depressiu, incapacitat o dificultat per tenir relacions profundes i confiar en la gent, per fer amics, tenir parella i criar fills...

Què s’ha de fer per aturar-ho?

Primer, no mirar a una altra banda. Un dia vam anar a una cafeteria amb unes amigues i vam demanar el diari, però ens el varen donar sense la portada. La cambrera ens va dir: “És que hi havia això dels bojos aquests que es dediquen a violar nines i l’hem treta perquè la gent pugui berenar tranquil·la”. Mentre continuem mirant a una altra banda, això continuarà succeint. Passa a la plaça d’Espanya, a l’estació Intermodal, no a Honolulu. Segon, hem d’exigir una educació afectiva i sexual en condicions, des de l’etapa d’Infantil. Tercer, cal exigir mesures institucionals, reaccionar públicament per reclamar responsabilitats institucionals als diferents nivells, com passa ara. I quart, els que treballen amb menors en educació, sanitat, la policia, la justícia... han d’assumir la seva responsabilitat de protecció.

Vàreu coordinar la redacció d’un informe d’Unicef sobre els sistemes de protecció de menors en nou comunitats, incloent-hi les Balears, en què fa tres anys ja dèieu que en set s’hi havia detectat explotació sexual d’adolescents tutelats.

Aquest problema no passa només a Mallorca. On cercarà el captador? Entre els nins més vulnerables. I és més fàcil trobar-los al sistema de protecció que a fora. Des de la perspectiva del negoci té sentit. La qüestió és què fa l’administració per evitar que això passi.

I l’administració, fins ara, ha fet prou?

No. Tenim al·lots que van a tractament terapèutic des de fa anys i en alguns casos això ni tan sols s’ha detectat. I calen professionals formats en psicologia del trauma per tractar el mal afectiu que han patit. Tenim un sistema de protecció que funciona aïllat, la societat se n’ha desentès. Quina comunitat de veïns accepta un pis d’acollida al seu edifici? Quanta gent accepta que a l’equip de futbol dels seus fills hi entrin nins en el sistema de protecció? Això no es pot convertir en una batalla sobre de qui és la culpa, la responsabilitat és compartida, tots n’hem d’acceptar la nostra part. Tots els que treballam en el sistema de protecció sabíem que això passava, i hi treballàvem; s’han fet moltes coses. Però la gent, la societat, no ho sabia. I no ho sabia perquè no mirava el sistema de protecció.

A les Balears hi ha prou eines per eliminar aquest problema dins i fora dels centres?

No. Falten recursos, com a totes les comunitats. Però també necessitam que a les escoles s’incorpori l’educació afectiva i sexual des del cicle d’Infantil, que es revisin els currículums universitaris de tots els professionals i que els professors d’universitat actualitzin les matèries que expliquen. A més, cal supervisió tècnica de tots els professionals que treballen amb aquests al·lots. Tothom ha de revisar el que fa: protocols, sistemes de treball, projectes educatius...

El Grup d’Estudi de la Prostitució de les Balears calcula que cada any hi ha uns 100.000 homes que paguen per sexe a les Illes. Mentre hi hagi prostitució, n’hi haurà de menors?

És important distingir entre la prostitució adulta i la infantil, que no existeix: cap nin, nina o adolescent es prostitueix, són explotats sexualment. És molt fàcil manipular els nins vulnerables fins al punt que mesurin l’afecte d’algú altre a partir de si els compra o no un mòbil. Això no vol dir que es prostitueixin, no tenen capacitat per entendre’n les conseqüències. A part d’això, els estudis sobre el turisme sexual han detectat que persones que consumeixen prostitució adulta, quan els ofereixen relacions amb nines, hi entren. És una via d’entrada que ho fa més fàcil.

Les víctimes no són sempre al·lotes.

S’exploten tant nines com nins, perquè l’explotació sexual no té a veure només amb el sexe, sinó també amb la sensació de poder, de tenir una persona sotmesa. També es diu que els al·lots són captadors, però abans de ser-ho han estat violats, sotmesos i abusats, i després se’ls converteix en captadors. Hi ha un component de gènere claríssim en l’abús i l’explotació sexual; la majoria d’abusadors són homes, però això no ens ha de dur a una visió reduccionista d’homes abusant de nines. Tenim un problema amb la invisibilitat dels nins abusats.

Fins fa molt poc semblava que l’explotació sexual de menors no passava en una societat del primer món i moderna com la nostra.

Estàvem tancant els ulls i, a més, deixant-los sols. I hi ha una diferència clau entre l’abús i l’explotació: l’abús passa a totes les societats i per a l’explotació calen doblers; els clients de l’explotació són als països rics. No qualsevol persona pot pagar per violar un nin.

Que estiguem en una comunitat turística facilita que això passi?

Fa fàcil multiplicar els clients. El negoci és més rendible.

No només s’exploten sexualment nins tutelats per l’administració.

Passa amb els que són vulnerables i hi ha cinc factors fonamentals que poden marcar aquesta vulnerabilitat, visquin en centres o no. Un és que el nin o la nina no tingui referents afectius sòlids, que estigui sol. També que hagi patit abandó, maltractament o negligència, que li hagin fet mal. Un altre, que hi hagi conflicte familiar: quan algú està en conflicte, deixa d’atendre els que té al voltant. També ho és la manca d’informació i coneixement, perquè si mai no han dit al nin que això passa, ni li han ensenyat a detectar la manipulació com una forma de violència emocional, és vulnerable. I per acabar, l’exposició pública de la intimitat que es fa a les xarxes socials, on els nins i nines aprenen a ser cosificats, a valdre en la mesura que són exposats. Estam convertint les persones en coses, en imatges.

El factor econòmic no és entre els més importants.

Per a res. Un al·lot o una al·lota pot acabar explotat sexualment venint d’una classe econòmica alta; això no és una qüestió de doblers.

Els pares a què han d’estar atents?

Als espais on duen els nins. Quan duus el teu fill a bàsquet o a natació, una de les coses en què la gent no es fixa és en la quantitat de riscos que hi ha a les instal·lacions: que no hi hagi banys diferenciats entre nins i adults, per exemple. Quan vaig a una escola, revís sempre el pati, el menjador i els banys. La violència passa fora de l’aula, cal revisar les zones mortes dels patis, els racons davall de les escales, on sigui que van els nins quan no volen que els vegin.

I els ciutadans, què podem fer?

Alertar-ne, si veiem res estrany. Si vas a la plaça d’Espanya de Palma ho veuràs: un grup d’al·lots a qui se’ls acosten adults, que comencen a rebre telefonades de mòbils, que fan moviments estranys... Però en aquests casos com a ciutadà només pots avisar. La teva responsabilitat és sobre els teus fills i el teu entorn més directe i, a mesura que vagis exigint entorns segurs, vas deixant els agressors sense possibilitats d’actuar. També és exigir educació afectiva i sexual per als teus fills, formar-te per començar-la a implementar a casa, i reclamar responsabilitats institucionals. Per exemple: què farem amb l’estació Intermodal? No es tracta de posar-hi vigilància i prou. Qui té competències per tancar-hi les zones mortes que hi ha? Els banys de la Intermodal són l’ull de l’huracà. I això ha de canviar.

Què pensau de la batalla política que s’ha obert arran d’aquest cas?

Que el patiment dels nins mai ha de ser una arma política. I m’és igual qui el faci servir contra qui. És indecent i irresponsable.

Sé que us sentiu incòmoda parlant d’aquest tema amb periodistes. Els mitjans de comunicació hem agreujat el problema?

Agreujat no, però sí que s’ha manejat amb irresponsabilitat, posant el focus als nins i simplificant un problema complex. Si surts amb un titular dient que totes les nines de centres de protecció són víctimes d’explotació, això fa que l’endemà, quan vagin a l’escola, els demanin quant els paguen, o si les estan violant. El focus ha de ser els clients, i els responsables polítics, els tècnics... el que vulguis, però no els nins.