Passar una notxe és una frase feta (i incorrecta) que, a Mallorca, serveix per descriure una realitat ben concreta. Són freqüents converses com aquesta:
—Fas mala cara.
—No me’n parlis. He passat una notxe...
Repetim que la paraula notxe i totes les frases que puguem formar amb ella són evidentment incorrectes i queden fora de la gramàtica i del diccionari, però no per això són menys existents, ni el seu significat és menys nítid per a la majoria dels parlants. Qualsevol mallorquí sap que passar una notxe és passar una mala nit, a causa sobretot de condicionants externs.
—Tenc reuma a una cama, i m’ha donat una notxe...
L’al·lusió al reumatisme no és casual, perquè el mal d’ossos, o d’articulacions, és tan arrelat a Mallorca com les notxes que fa passar a qui el pateix. En qualsevol cas, aturem-nos un moment per donar fe d’aquesta capacitat dels mallorquins per combinar amb la llengua catalana, pròpia de les Balears, paraules manllevades del castellà amb un significat concret (moltes vegades negatiu, però no necessàriament). Notxe n’és un exemple claríssim, però també tenim el tiempo:
—Ara vols anar al bar, amb aquest tiempo?
Evidentment, el tiempo significa mal temps, i per “mal temps” no entenem una calorada com la d’aquests dies, sinó fred, vent, pluja, trons, llamps i pedres fogueres. Un altre castellanisme, o castellanada, que, introduïda dins una frase en català, té un significat inequívocament negatiu és rumbo:
—M’agradava aquest artista, però darrerament ha agafat un rumbo...
Tret que siguin interrogatives, en aquest tipus de frases són essencials els punts suspensius, és a dir, una construcció –i una entonació, en el moment de pronunciar-les– que les deixa obertes, per a desesperació dels catalans i dels valencians, que no entenen que les frases es puguin deixar penjades com tenim per costum els mallorquins.
—He llegit el llibre d’en Pepet, i amigo...
Ens hi podríem estar estona. El periodista i escriptor Emili Manzano fa feina en un diccionari d’expressions col·loquials mallorquines, que inclouen (no només, però també) aquests castellanismes de significat dubtós o variable. En podeu trobar una mostra a l’article que ha publicat Manzano dins el recent número de la revista barcelonina El Món d’Ahir, dedicat monogràficament a les Balears, i que ens ofereix delícies (en tots els sentits) com caminantes (per designar els peus de porc), al costat d’altres perles ben genuïnes del català de Mallorca com rup-a-rup, en el sentit de “pagar en efectiu”. Gosaria proposar, per a la seva consideració, una castellanada que em té el cor robat, perquè introdueix una distinció semàntica clara, i que no és altra que s’àrbol, en referència a l’arbre de Nadal.
—Ja heu posat s’àrbol?
En català de Mallorca tots els arbres són anomenats genèricament així, “arbres”. Tret d’aquest arbre de Nadal, que és s’àrbol. Cadascú en pot treure les conclusions que trobi oportunes.
Un fenomen estiuenc
Tornem, però, al concepte passar una notxe, que ja hem dit que consisteix a passar una nit dolenta, a causa sobretot de factors que escapen del nostre control. De fet, les notxes mallorquines són un fenomen eminentment estiuenc, i sembla que tindrien una relació directa amb allò que els meteoròlegs denominen nits tropicals, és a dir, nits en què el termòmetre no baixa dels vint graus (i en què la humitat, per la seva banda, tampoc no baixa del vuitanta per cent). Suposem una persona que dorm tota sola, i una altra que dorm amb qualcú més (generalment una sola persona) dins el llit. La que dorm tota sola sol començar per notar la desagradable sensació del coixí calent, que ja el pots girar debades però tanmateix no té una part fresca. Aquesta sensació de calor uniforme es fa extensiva a tot el llit, de tal manera que el llençol de baix, i fins i tot el matalàs, es converteixen en superfícies uniformement càlides damunt les quals fa mal estar, mal que sigui amb la més mínima expressió de la roba interior o sense res de res. En el cas de la persona que dorm acompanyada, la calor que exhala el llit es multiplica per la bavor que es desprèn del cos de l’altra persona, un cos que de sobte és semovent i que deixa de ser desitjable des de qualsevol punt de vista. No és per casualitat que a l’estiu, o durant les setmanes posteriors a les vacances d’estiu, sigui l’època de l’any en què es tramiten més expedients de separació i/o divorci.
En una notxe, a aquesta molèstia inicial de la calor se n’hi van afegint d’altres, en un crescendo d’incomoditat i malsofridura. Com que fa tanta calor, dormim amb les finestres obertes, i això comporta que sentim el renou del carrer, o dels veïnats de la finca de pisos, com si els tinguéssim dins la nostra habitació. Tancam les finestres per no sentir renou i engegam l’aire condicionat, i així mateix ens adormim una estona, però després ens despertam amb mal de cap, o refredats, perquè adormir-se amb l’aire condicionat en marxa evidentment no és bo. Apagam l’aire, tornam a obrir la finestra: a les tres de la matinada se sent la música d’un veïnat (o, abans de la pandèmia, d’una berbena), o cotxes que passen a tot gas i també amb la música a tot volum, o els càntics etílics d’una tropa de jovenots, o el que sigui, perquè el mal humor ja ens governa i tot ens fa un feix. Ens donam una dutxa per relaxar-nos, tornam al llit, ens fem el propòsit de dormir ni que sigui una estona, però la pell ja torna a brollar i, de sobte, desafiant l’antimosquits (que està endollat i fa una llumeta blava, o verda, o vermella), se sent el so més odiós del món:
—Bzzzzz bzzzz bzzzz
El moscard que ataca just a cau d’orella, demostrant que és del tot conscient del que ha de fer per irritar-nos de la pitjor manera. Al matí ens haurà fiblat de picades i arrossegarem els peus de son i cansament. I qualcú ens dirà:
—Fas mala cara...
