Els papes i nosaltres: la connexió vaticana amb Mallorca

PalmaMai no hi ha hagut un papa mallorquí, ni sembla probable que n’hi hagi cap en el futur. De fet, ni tan sols hi ha hagut un mallorquí com a bisbe de Mallorca des del 1947, fa gairebé vuitanta anys. Això no vol dir que no hi hagi unes quantes connexions històriques entre el Vaticà i l’illa: papes que abans de ser-ho varen estar a càrrec d’aquesta diòcesi –o fins i tot després–; algun papa que va haver d’acceptar per força l’hospitalitat illenca, i algun mallorquí que va arribar ben a dalt a la cúpula de l’Església catòlica. Recordam aquests vincles quan està a punt de tenir lloc un conclave per elegir un nou pontífex. Són fonts per a aquest recorregut els estudis de Marià Carbonell, Pere Xamena i Francesc Riera, Joan Rosselló, Llorenç Lliteres i Sebastià Garcias Palou.

Convé recordar que la posició de l’Església catòlica no va ser al llarg de segles, ni de bon tros, la que hem viscut aquests darrers anys amb l’auster papa Francesc, mort el 21 d’abril passat. Ostentava un enorme poder, amb propietats, riqueses i influències. El papa posseïa un reialme propi, els Estats Pontificis, al centre d’Itàlia: el Vaticà actual és només una pàl·lida resta d’aquells amplis dominis.

Amb aquest panorama, no és d’estranyar que alguns papes arribassin a les mans amb els monarques. I, posats a les males, tenien l’avantatjós poder de fer servir les temibles armes espirituals, en una època en què tothom temia el foc de l’infern. Sense anar més lluny, Innocenci IV va excomunicar el suposadament tan cristià Jaume I per haver fet tallar la llengua al bisbe de Girona. El seu fill Pere el Gran també fou excomunicat per Martí IV, per haver conquerit Sicília, que aquest considerava com a feu papal. En canvi, els papes foren insistentment protectors del regne ‘privatiu’ de Mallorca, fins a la seva desaparició.

Els temibles papes ‘Borgia’ –Borja, ja que eren valencians–, el súmmum de l’ambició a Roma, varen estar, tots dos, a càrrec de la diòcesi de Mallorca abans d’accedir al pontificat. Ara bé, llavors això no significava tant fer de pastor d’ànimes, com cobrar-ne les sucoses rendes, que era allò interessant. No calia ni tan sols comparèixer davant els feligresos. Alfons de Borja, el futur Calixt III, va ser administrador de la diòcesi i va posar els seus ingressos a disposició del rei d’Aragó Alfons el Magnànim –els monarques sempre anaven justs de doblers. El seu nebot Roderic –Alexandre VI–, el més famós de tots dos, va ser bisbe titular de Mallorca, des del 1489 fins a la seva elecció com a papa, tres anys més tard.

De papa a bisbe de Mallorca

Molt més sorprenent és que algú fos bisbe de Mallorca, no ‘abans de’, sinó després d’haver estat papa. Aquest és el cas, per increïble que sembli, de l’aragonès Gil Sánchez Muñoz. Aleshores encara cuejava el cisma entre els papes de Roma i els d’Avinyó, que dividia la cristiandat. En morir el ‘papa Luna’, qui es va negar fins a la mort a renunciar en favor de la reconciliació, fou elegit com a successor ‘Climent VIII’ –així, entre cometes, perquè l’Església no el reconeix com a pontífex legítim.

‘Climent’ sí que s’hi va avenir i el 1429 va acceptar renunciar a la tiara –la corona papal–, poca cosa més que simbòlica. Ara bé, se l’havia de compensar amb alguna oferta interessant. I aquesta fou el bisbat de Mallorca, que ja hem vist que generava unes rendes d’allò més atractives. Va mantenir-se al capdavant de la diòcesi fins a la mort, el 1447, i l’enterraren a la sala capitular gòtica de la Seu. Però, com que abans havia estat papa, va deixar penjat del sostre el seu capell –o això diu la llegenda: el cas és que sí que hi ha un vell capell penjat–, de manera que els canonges, per sempre, s’haurien de reunir sobre la seva autoritat ultraterrenal. Als canonges això se suposa que no els va fer gens de gràcia, així que es va construir una segona sala capitular. Per cert, que el ‘papa Luna’ també havia estat canonge de Mallorca abans de ser elegit papa d’Avinyó.

Poc tenen a veure aquests personatges –veritables prínceps de l’Església, més que no amb olor d’ovella, com volia Francesc– amb el papa Blanquerna, imaginat pel mallorquí Ramon Llull a la seva novel·la del mateix títol, a finals del segle XIII, ja que Blanquerna acabà renunciant a la tiara per fer-se ermità. S’ha dit que Llull s’hauria inspirat en un pontífex del seu temps, Celestí V, qui només fou papa uns mesos, i que va ser el darrer –dels legítims– en renunciar voluntàriament fins a Benet XVI, set segles més tard. Garcias Palou ha analitzat minuciosament tots dos personatges i s’assemblen com un ou a una castanya, així que Blanquerna seria una creació plenament original de Llull.

Històries imaginàries

La imaginació ha fet possible que Palma s’hagi convertit no una, sinó dues vegades, en el Vaticà. Primer, per ordre cronològic, als articles de la sèrie Des de la terrassa, de Miquel dels Sants Oliver, publicada a La Almudaina el 1890. Aleshores ja feia vint anys justos que la reunificació italiana havia posat fi als Estats Pontificis. El papa s’havia declarat “presoner” al seu darrer reducte, el Vaticà. Aquesta situació no es resoldria fins al 1929, amb un acord entre Itàlia i la Santa Seu.

A un amic imaginari d’Oliver se li acudeix que així no hi ha manera d’aguantar gaire temps, així que “tard o d’hora” el papa haurà de deixar Itàlia. I quina millor alternativa hi ha que Palma? L’amic concep Ciutat, el 1910, com a nova seu papal: la Seu hauria estat restaurada i oberts els seus finestrals, l’antic palau del bisbe hauria absorbit les cases dels voltants per poder acollir “la fàbrica portentosa del Nou Vaticà”, les murades s’haurien esbucat, s’hauria guanyat una esplanada al mar i s’hauria instal·lat una “estàtua superba” de Ramon Llull. Curiosament –menys el ‘Nou Vaticà’, és clar–, tot això es va fer realitat uns anys més tard: la restauració de la Seu, l’enderrocament de les murades, el parc de la Mar i el monument a Llull.

Palma es va convertir per segona vegada en el Vaticà el 1982, per obra i gràcia del rodatge de Bearn, adaptació cinematogràfica de la novel·la de Llorenç Villalonga. A una de les escenes, Don Toni i el capellà Mayol acudeixen a una audiència privada amb el papa a Roma. Les sales de Can Vivot es varen transformar per la màgia del cinema en les estances pontifícies, amb guàrdies suïssos i tot. El realitzador Jaime Chávarri contava a La Vanguardia com un col·leccionista d’antiguitats mallorquí els va cedir els seus carruatges per a la pel·lícula amb la condició d’interpretar el papa, i ho va fer “amb enorme gràcia i dignitat”.

A la novel·la, el senyor de Bearn i Mayol es troben, devers el 1883, amb el llavors papa Lleó XIII. I el capellà, que espera fora mentre Don Toni s’entrevista amb el pontífex, descobreix un desconcertant secret vaticà: la cel·la, terriblement austera, del mateix papa. Lleó XIII es refereix a Mallorca com a “bello paradiso” i els demana si continuen donant-hi voltes els seus “blanchi mulini” –molins blancs.

Ara bé, a qui s’atribueix aquesta nostàlgia pels blanchi mulini històricament no és a Lleó XIII, sinó al seu predecessor, Pius IX, el papa amb el pontificat més llarg de la història –32 anys– i justament el que va perdre els Estats Pontificis a mans de les tropes italianes, el 1870. Molts d’anys abans de convertir-se en papa, el vaixell en què viatjava en missió diplomàtica el capellà Giovanni Mastai-Ferreti, el 1823, fou interceptat al port de Palma per les autoritats liberals del moment. Aquestes mantingueren retinguts Mastai-Ferreti i els seus companys, probablement a Bellver o a Sant Carles. No va ser fins a la intervenció francesa per restablir l’absolutisme que fou alliberat. Però molts d’anys després encara recordava aquells molins del barri justament conegut com el Molinar, a Palma.

Potser hauria estat tot un detall recordar aquell hoste forçós de Mallorca dedicant-li una via pública. Però a qui va correspondre aquest honor fou a un successor seu, del mateix nom: Pius XII. Molts se’n recordaran que es deia així la plaça que tothom coneix com de les Tortugues, al cor de Palma. Es batejaren amb el mateix nom espais ciutadans de Manacor, Inca, Galilea, Deià i de la resta de l’Estat. Per què? Perquè el concordat del 1953 amb la Santa Seu fou un baló d’oxigen per al règim franquista, juntament amb l’acord amb els Estats Units d’aquell mateix any, i aquesta era una manera d’agrair-li els serveis prestats.

Actualment és cardenal un mallorquí, Lluís Ladaria, si bé en haver complert els vuitanta anys ha perdut la condició d’elector. Mentre esperam el que surti del conclave que comença aquest dimecres, sempre podem endolcir l’expectació amb un saborós ‘cardenal de Lloseta’. Una delícia que, per cert, no es diu així per cap hipotètic príncep de l’Església d’aquesta vila, sinó per l’expressió “bocato di cardinale”, ja que no debades aquells caps del passat dels catòlics es distingien per poder permetre’s els menjars més selectes.