PalmaLa imatge de la dona d’Emili Darder, Miquela Rovira, i el nou batle de Palma, Ramon Aguiló, junts al balcó de l’Ajuntament el dia de la constitució del nou consistori, expressava moltes coses. Una esperança en el futur de la ciutat, però també una reivindicació del seu passat.
Les primeres eleccions municipals democràtiques del 1979 varen ser una victòria de l’esquerra a les principals ciutats d’Espanya. Tierno Galván a Madrid va ser el batle de més edat i Ramon Aguiló, amb 29 anys, va ser el més jove. També va ser el segon batle de Palma socialista del segle XX. El primer havia estat Llorenç Bisbal el 1931. Al veterà dirigent de la UGT li hauria agradat veure que el seu net, que també nomia com ell, era regidor després de quasi 50 anys. També per primera vegada tres dones entraven al Consistori: Catalina Moragues, Matilde Mulet i Margarita Zanoguera.
A causa de la victòria a les generals de l’1 de març, la UCD esperava repetir victòria també a l’Ajuntament de Palma, però no va ser així. A Palma varen votar 105.380 persones, només un 53% del cens d’electors, una baixa participació, cosa que seria habitual en el futur. Un 44,1% del vot va anar a la UCD d’Alfonso Suárez, candidatura encapçalada per Jeroni Saiz, al qual li correspongueren 13 regidors. Un 34,9% al Partit Socialista de Felipe González, encapçalat per Ramon Aguiló, amb 11 regidors (encara que, equivocadament, la web del Ministeri d’Interior n’hi atorga 10 i al PSM, 2). El Partit Comunista, encapçalat per Ignasi Ribas, va obtenir el 8,9% dels vots amb 2 regidors i el Partit Socialista de Mallorca, encapçalat per Jaume Obrador, un 6,4%, amb un regidor. Els primers dies la UCD volia impugnar els resultats de 68 meses electorals, però finalment no ho va fer.
Altres resultats passaren un tant desapercebuts per a la majoria de ciutadans. Círculos José Antonio (CJA), partit falangista, va obtenir 1.019 vots, un 0,9 %, una prova de la força de la transició política. Un altre partit minoritari, Coalició Democràtica, va tenir 3.025 vots, encapçalat per Gabriel Cañellas, que també esperava millors resultats (aquest partit era una coalició nacional en la qual hi havia Aliança Popular de Manuel Fraga). Només quatre anys després, el 1983, Gabriel Cañellas amb AP seria el primer president autonòmic i, més tard, seria el més votat de la història de les Illes Balears. Per contra, el Partit Socialista de Ramon Aguiló obtindria en les segones eleccions municipals del 1983 la majoria absoluta, la primera i única vegada en la història del socialisme a Ciutat.
El pacte estava servit i el 21 d’abril de 1979 es va constituir el nou consistori amb 14 regidors de les esquerres i 13 de la dreta. El pacte no va ser fàcil, ja que s’havien de conjugar els interessos autonomistes del PSM amb els centralistes del PSOE i del PCIB. Aquestes tensions entre les esquerres continuarien fins avui en totes les eleccions municipals i autonòmiques. Així i tot, en una entrevista amb Gina Garcías, Aguiló recordava que “la política no estava professionalitzada. Hi havia molta d’il·lusió, molta de generositat en la gent del PSOE, del PCIB i del PSM. Els interessos partidistes no eren els que prevalien, i jo vaig poder gaudir d’un enteniment notable amb Ignasi Ribas, amb Cata Moragues i amb Jaume Obrador, que va fer molt més fàcils les coses”.
