Otitis mitjana aguda

L’otitis mitjana aguda és típica de la infància. Encara que aquesta patologia es presenta a qualsevol edat, és una de les més freqüents entre els 0 i 4 anys, sense distinció de sexe i amb un clar patró estacional; així, és molt més freqüent a la tardor i a l’hivern, tot i que pot presentar-se en qualsevol època de l’any.

Es tracta d’acumulació de moc i pus a l’orella mitjana, que és una cavitat situada darrere del timpà, i pot presentar-se en una orella o a les dues orelles. Sol aparèixer en el context d’un refredat de vies altes i els símptomes són molt variables.

Normalment, els símptomes relacionats amb aquesta patologia són la febre, el mal d’orella i el conegut com el “signe del tragus” (la pressió de l’entrada del conducte és dolorosa). Tanmateix, en moltes ocasions no hi ha cap símptoma evident i els senyals són molt més subtils, com canvis de caràcter, irritabilitat, mal humor o canvis en les menjades. Un símptoma que es presenta sempre és la pèrdua d’audició (l’orella mitjana és com un tambor i ple de líquid no sona bé), però això no ajuda quan el pacient té de 0 a 6 anys.

El diagnòstic es realitza mitjançant otoscòpia, que és l’exploració mitjançant un aparell que ens permet veure el timpà (otoscopi), que apareix vermell i bombat (com el vermell d’un ou). La dificultat es troba en el fet que aquesta exploració pot resultar molt complicada en infants, sobretot en nadons, ja que tenen conductes auditius molt estrets, amb molt de pèl i freqüentment amb cera, que impedeix veure el timpà. En aquests casos, s’ha de netejar el conducte i per a això són necessaris otoscopis que permeten la introducció d’instruments, otoendoscopis o microscopis.

El tractament consisteix en antibiòtics, antiinflamatoris i descongestionants nasals, que en el termini d’entre cinc i deu dies solen resoldre el problema.

El seguiment l’ha de fer l’otorinolaringòleg o el pediatre i és important el control després de la resolució de l’otitis, sobretot en infants, perquè la desaparició dels símptomes no vol dir que l’otitis s’hagi curat correctament. En alguns casos, el tractament aconsegueix controlar la infecció, però no buida el líquid de l’orella mitjana, de manera que l’audició no es recupera completament perquè hi queda moc i la reinfecció és més probable.

El problema en alguns infants no és que no responguin bé al tractament de l’otitis, sinó que hi recauen en tantes ocasions que el tractament amb antibiòtics no és una solució. En altres casos, la infecció es resol satisfactòriament, però diversos mesos després, el moc continua a les orelles i és aconsellable treure’l.

Els drenatges timpànics, també anomenats tubs de ventilació, són uns tubets la missió dels quals és mantenir oberta una perforació al timpà que permeti el drenatge de moc o pus i la ventilació de l’orella mitjana. Si es fa una punció al timpà, aquest foradet es tanca en uns dies i l’oïda pot tornar-se a omplir en poc temps. Per això cal posar els drenatges, per mantenir oberta la perforació.

N’hi ha de diferents materials plàstics, titani o, fins i tot, d’or, i també de diferents formes. Els més freqüents són els de tefló amb forma de diàbolo (és com un io-io amb un forat enmig) i solen durar entre tres i nou mesos i després s’expulsen de manera natural.

CAUSES MÉS FREQÜENTS

- Otitis de repetició: el pacient presenta infeccions freqüents, tot i que respon bé al tractament. El nombre d’infeccions necessàries per posar drenatges varia en cada cas, però una otitis al mes durant tres mesos comença a ser indicatiu que el tractament mèdic no és una bona alternativa.

- Otitis persistent: el pacient presenta una otitis que no respon al tractament amb antibiòtics; si després de dues o tres tandes d’antibiòtic el pus persisteix, és aconsellable drenar per evitar que pugui afectar òrgans veïns.

- Moc a l’orella: després d’una otitis, el primer que desapareix és la infecció, però l’orella queda plena de moc. Allò normal és que en el termini d’unes setmanes, aquest moc s’elimini i l’oïda es recuperi completament. En alguns casos, aquest moc queda a l’orella. Si passats dos o tres mesos d’intentar treure’l amb tractament no s’aconsegueix, és aconsellable drenar.

Els drenatges es col·loquen al timpà mitjançant una petita incisió. En adults, pot fer-se a la consulta dormint el timpà amb un esprai anestèsic; en infants es fa al quiròfan i amb una sedació; sol durar uns minuts i gairebé sempre és ambulatòria. Una vegada posats, el pacient pot fer vida completament normal, només ha d’anar amb compte amb l’aigua.

Els drenatges es mantenen diversos mesos i gairebé sempre cauen sols. Durant aquest temps és aconsellable fer revisions cada dos o tres. Una vegada que el timpà els expulsa, surten sols o poden ser retirats amb pinces.